28/1/14

53 anys enrere



Premià de Mar, any 1961 a.p. (abans de la playstation), tot el planeta és ocupat per joguines artesanals, la humanitat es troba en un estat rudimentari i ple de pols. Foto del seu rei abans de pujar a la trona imperial. La fi dels potitos es pròxima. Ens enfrontem a Dar Vader and Mother.

23/1/14

Una visita esperada


La coneixia. Altra gent també la coneixia, tot i que no en parlaven gaire, però sabia que vindria. jo intentava dissimular, intentava passar desapercebut, tenia por de trobar-me-la a la volta d'alguna cantonada, al portal de casa, a la sortida d'un bar.
Però va passar, allà estava ella, amagada, oculta com un depredador esperant la seva presa. M'en vaig adonar de la seva presència, sabia que era allà, a prop, en algún indret i que ja no podria escapar. Em vaig posar nerviós, tenia por, vaig sentir una lleu tremolor, el meu cos començà a canviar, la vaig veure, em va tocar lleument.

La fredor de l'hivern va deixar pas a la seva estranya escalfor, el meu cos es contagià del seu misteriós caliu. La temperatura del meu cos no va obeir  les meves ordres i augmentar indefectiblement, poc a poc, lentament, desarmant les meves defenses.
Vaig caure en les seves mans, m'atrapà. Tremolava. Vaig anar a casa amb ella, volia però alhora no podia desfer-me del seu llaç. Era tard al vespre, ens vam ficar al llit. Ella i jo entre els llençols, sols.

Em vaig començar a obsesionar, estava amb ella, pensava en ella, em confonia amb ella. Dominava la meva ment i dominava el meu cos, irremeiablement.
Ens moviem en el llit, bellugadissos, inquiets, provant postures, formes, moments.
Incapaç d'escapar de la seva abraçada, somniava, plorava, gemegava, anhelava, cridava fins l'afonia. Ja era massa tard, vaig buscar alguna cosa per prevenir les consequències, per evitar mals majors, no sabia què fer, necessitava protecció, alguna ajuda per no caure en la teranyina del temps atrapat, del temps aturat.

Llavors passà. Començaren a escapar del meu cos fluids interiors, la meva ment ja no controlava els meus actes, el meu cos s'abandonà a la seva sort, al seu destí. Amb l'última gota vaig caure, derrotat, vençut. Em vaig adormir.

Al matí em vaig desvetllar al seu costat, ja no m'abraçava. Era allà però les seves forces s'havien exhaurit, estava inconscient, inconscient de mi, com el vampir saciat. El meu cos havia retrobat la seva temperatura normal, la meva obsesió havia cedit. Una calma silenciosa  havia amarat l'habitació, com en el final d'una guerra ja sense combatents.

Em vaig alçar. Vaig anar a la cuina i em vaig preparar una infusió. Vaig tornar a l'habitació i vaig mirar al llit, vaig dir
-he de marxar
-jo també -va respondre-
-no volia que això hagués passat, vull oblidar-ho
-no li donis voltes, les coses són així, a vegades efímeres
-tornaràs?
-sí
-et trobaràs amb un altre?
-importa?
-en realitat no
-adéu Karles
-adéu Faringitis

15/1/14

Sí i no *


Arrel de la famosa resposta sísí, a la famosa pregunta de la famosa consulta, he tornat a pensar en que hi ha un corrent de pensament, a cavall entre la nova era, el creixement personal i el coaching, que diu que hem de ser asertius, oberts, positius i en general posicionar-nos a favor de tot allò que ens sembla que està en el costat lluminós de la vida.
Un corrent psicológic que s'aplica, sobre tot, a les persones que ens semblen derrotades, decaigudes o deprimides. És el corrent del sí o sí, que ens diu que hem d'obrir sempre les nostres portes i exiliar la paraula no del nostre diccionari personal i íntim. Hem de buscar la llum, la claror, el blanc, la bonhomia, la bellesa, el plaer, repetir cada dia al matí que avui pot ser un gran dia i anar-nos a dormir recordant-nos les coses boniques.
No és una mala filosofia...sempre i quan sigui un estil de vida transitori, fins que poguem veure la vida tal com és, maca i lletja, bona i dolenta, alta i baixa, amable i hostil, alegre i trista, il·luminada i fosca, sí i no,...
Viure instal·lats en el sí és viure en un miratge. Tot sí implica abandonar milers de sís possibles, inclòs aquell sí disfressat de no, el  que aconsegueix enredar el nostre amic benintencionat que s'ofereix per tancar el nostre no en un armari.
Ell millor sí  és aquell que en la maduresa ens porta a acceptar que la vida és sí i és no. Algú podria pensar, per exemple, un món on tots els estudiants aprovessin sempre tots els exàmens? El més gran dels sís no ens lliurarà mai de la mort, la vida és un sí i la mort un no? Sí i no.
Si un amic em convida a anar al bar a pendre unes cerveses li diré que sí. Si un amic em convida a seu cotxe després de pendren's les cerveses diré que no. Sí i no. Un testimoni de Jehovà em parla del seu Déu i l'escolto, la segona vegada que em parla ja no l'escolto. Sí i no. Dilluns tinc ganes d'escoltar música, dimarts no. Sí i no. No hi ha res tan confortable com estar en companyia d'un amic que t'entén. No hi ha res més feixuc que estar en companyia d'un amic que no t'entén. Sí i no.
Aquella frase que diu que la millor manera d'evitar la tentació és incorporar-la a la teva vida és certa. La millor manera de sobreviure al costat fosc de la vida és incorporar-lo a la teva vida. Quan aprens a nadar, l'aigua deixa de ser un enemic temible. L'aigua fa por, l'aigua és un plaer. Sí i no. La llei del Tao. Tot és un. Moltes cares i una sola vida.
Pum, pum, quien es? una rosa y un clavel...abre la muralla! Pum...pum, quien es? el sable del coronel...cierra la muralla! Sí i no, dues ales per volar.


10/1/14

La llibreria que el vent (i l'ajuntament) s'endugué

L'any 1987 em vaig traslladar de Barcelona a Igualada on vaig muntar una petita llibreria de segona mà-botiga de llaminadures, per molt estrany que sembli, en aquella època eren epígrafs comercials aparentment compatibles. Va ser una època molt convulsa, acabava de perdre la persona que més estimava i estava a les portes de descobrir el budisme, baixada al pou, pujada als dominis dels deus.
Enmig de tot això, les meves picabaralles amb l'ajuntament d'Igualada, que m'obligava, tan sí com no, a treure de les parets els dibuixos que vaig fer en un moment d'inspiració tebeística i esperantista. Després de mi va venir el tancament durant alguns anys, després la fruiteria d'un immigrant magrebí i després de nou el tancament fins avui dia.


9/1/14

El somni d'una nit d'hivern


No fa gaire, en una trobada, una amiga em va parlar d'un somni. Un somni, no dels d'estant adormit sinó dels d'estant despert i que ens permeten veure el futur per uns instants, un futur possible, més enllà del futur desconegut.
Som molts els que somniem, a vegades sols, a vegades amb amics, a vegades es tot un país que somnia. Els somnis tenen la virtut de donar-nos vida, d'eixamplar els nostres horitzons, de fer-nos més humans. Jo he tingut molts somnis, a vegades petits com un desig efímer, a vegades més grans i a vegades somnis absoluts on hi cabia tot el planeta.
El somnis són somnis per això, perque no hi regeixen les lleis conegudes, no importa el temps ni l'espai, no importa el camí, importa ser-hi, importa gaudir d'un espai de llibertat i felicitat que ningú ens pendrà mai.
A vegades els somnis poden ser vistos en un mirall, poden agafar formes etèries i no obstant ser visibles per a algunes ànimes humanes. Jo vaig agafar un dels meus somnis i el vaig lligar a la terra amb un fil d'aranya, diuen que els fils de les aranyes són tant forts com l'acer, el meu somni és més visible quan bufa el vent a favor. A l'hivern però, el somni resta quiet, hivernant, com els ossos de l'alta muntanya.
El meu somni no és molt gran, no és molt modern, no té molts serveis, potser cap, però, com diria el Petit Príncep: és el meu somni.
El meu somni té un nom, en podria tenir molts, un per a cada persona que hi entrés, voldria que el meu somni fos contagiós i més gent somniés. Entra al mirall, entra a la Retpública Independent de Rúbies.