*Gotes de pluja '''''''''

Conforme vaig vivint, inevitablement cauen sobre mi petites gotes d'aigua que podrien aclarir els meus confusos pensaments. Recordo un dels darrers dies de vida del meu pare, emocionat, parlant de les coses del passat, amb posat compungit i retenint les llàgrimes d'unes emocions massa llarg enterrades en el temps.
Si pogués, si hagués tingut temps de vèncer els fantasmes i el dolor, m'hagués explicat coses profundes de la seva vida i de la meva.
No obstant, enmig del patiment i del desig d'estimar-me, d'estimar, per darrer cop, em va deixar entreveure quelcom que per a mi formava part del meu trencaclosques particular.
El meu pare s'empenedia de la meva infància solitària, de l'abandonament, de l'aïllament que vaig viure els meus primers anys de vida. Un pare fora de casa, viatjant tot el dia amb un mocador de fer farcell a l'esquena i una mare que al seu parer no va trobar la manera de ser mare, potser per que ella mateixa va viure de petita amb algú que tampoc va poder anomenar mare, sentir com a mare.

Avui una amiga ha (re)publicat un article que m'ha tornat al passat, m'ha tornat a aquell vespre trist de meu pare lluitant contra el temps, aclaparat pel dolor. Aquell vespre en que parlava de mi, més amb els ulls que amb les paraules.

Estava llegint l'article de la meva amiga i no he pogut fer altra cosa que aturar-me en el punt 3:

"3. Dejarlo solo
Darcia afirma que “el régimen de aislamiento es una de las peores cosas que le puedes hacer a un ser humano y, finalmente, conduce a la psicosis”.
“Los bebés están diseñados para conectarse físicamente con sus cuidadores. No entienden por qué están solos. Los bebés interiorizan un sentido de la equivocación y la maldad, dependiendo de cómo son sus vidas”.
“Imagina ser repentinamente dejado solo en una tierra extraña donde no te puedes mover o cuidar de ti mismo. Sería terrible, incluso si entiendes lo que está pasando. ¿Por qué hacerle eso a un niño?”, ejemplifica.
Darcia dice que los niños dependen de la compañía de los adultos para satisfacer sus necesidades hasta que pueden hacerlo por sí mismos.
“Aunque la gente hable como si pudiera obligar a los bebés a ser independientes, esto es un engaño con un resultado imaginario. Si aíslas a los bebés, ocurre lo contrario: se convierten en personas necesitadas y desgarradas por dentro (…). Interiorizan el miedo y la inseguridad y esto puede llevar a tener una mala actitud hacia los cuidadores y el mundo. Esta es la forma de crecer de un narcisista. ¿Qué más se puede esperar? El aislamiento enseña a pensar sólo en sí mismos”, comenta la experta, añadiendo que la “angustia personal hace que la empatía y la compasión sean cualidades muy poco probables”.


Podria ser una de les claus que necessito per seguir reconstruint-me, per recompondre'm. Sigui com sigui, gràcies, pare, pel teu esforç i pel teu bon cor, lluitant al llarg de tota una vida per a ser millor.

No sols d'hemisferis viu la ment *

Avui he estat parlant, en una trobada casual, amb una amiga dels meus pares. Feia molt de temps que no ens veiem i semblava emocionada per l'encontre, fins i tot m'ha explicat que em va veure nèixer i crèixer ja que els meus pares i ella vivien davant per davant al nostre carrer. També jo guardo records d'aquella infancia primerenca.
Jo escoltava el seu relat, els seus records, els seu sentir. Una part de mi era espectador de la seva vivència i, alhora, aprofitava els seus moments de repòs per confirmar i enriquir la seva història, en la que jo havia estat co-protagonista.
Ha estat un enriquiment mutu, la meva ment recopilava sentiments, imatges i emocions, i la meva ment buscava les respostes que portaven el seu nom, el nom d'aquesta amiga. Respostes que ella necessitava, o al menys que crec que ella necessitava.
Durant la meva conversa jo era conscient de la meva ment doble, la ment pròpia, la que busca respostes als meus imterrogants, i la ment que treballa per als altres, amb el codi emocional i sentimental dels altres.
En aquests moments les meves energies es bifurquen per atendre les necessitats dels que m'envolten, dels adults que m'envolten.
Amb els nens els desgast és menor, la meva ment més íntima és similar a la dels infants i les nostres relacions no les he de codificar i decodificar com ho faig amb els adults. Amb ells la relació és molt més directa, amb molta menys auto-censura. Els nens accepten més d'una lògica de comunicació, pots anar i venir del terreny de la imaginació sense donar gaires explicacions.
Els adults tenen un paràmetres de comunicació i relació molt rígids i l'artilleria preparada per quan te n'en surts.
És per això que al llarg de la vida he hagut d'entrenar constantment el meu altre cervell, el perifèric que oculta el central. Intueixo que el meu camp emocional i sentimental es troba refugiat en aquest últim. El meu cervell perifèric és el que codifica i descodifica, no sempre amb èxit, tot s'ha de dir.
La meva relació amb els infants és molt confortable i estimulant perquè em permet desconnectar el codificador, res de filtres, res de contenció, res de censura, res de pors.
Recordo quan el meu fill era petit i cada dia, quan l'enllitava, l'improvisava un conte, sense cap antecedent, inventat, a partir d'una paraula, d'un animal, sense regles, sense condicionants, com en els somnis on tot és possible i tot és sorprenent. Una fantasia compartida i un somriure, una rialla, uns ulls atents que em feien feliç. Entravem junts en el no-temps, el no-espai, el no-regles.
Em sap greu que hi hagi tans adults exiliats de la seva pròpia infància, engabiada dins d'un àlbum de fotos, on es marceix enterrada sota la pols i l'oblit.
Està bé dir a la gent el que volen sentir però quant de bo seria que puguessin sentir el que vols dir-los. Però potser és massa tard, potser ja ningú s'enrecorda on és l'àlbum de fotos i ningú s'enrecorda de com era aquella persona petita enlluernada per un univers sense límits.

53 anys enrere

Premià de Mar, any 1961 a.p. (abans de la playstation), tot el planeta és ocupat per joguines artesanals, la humanitat es troba en un estat rudimentari i ple de pols. Foto del seu rei abans de pujar a la trona imperial. La fi dels potitos es pròxima. Ens enfrontem a Dar Vader and Mother.