* L'eterna incertesa

Entre les coses que han marcat i marquen la meva vida ressalta, sens dubte, l'eterna incertesa sobre la reacció dels altres. Em resulta tremendament difícil esbrinar amb antelació quan una expressió meva doldrà, ferirà o ofendrà algú. Un fet que també em succeeix a la inversa, no sé mai quan un dels meus silencis estarà fora de lloc.

Quan algú que conec, per exemple, es posa malalt, no tinc la més remota idea de quantes vegades he de parlar amb ell ni quines coses espera que digui. Intento copiar situacions anteriors, imitar respostes que altres persones han dut a terme, però estic sempre en la corda fluixa.
No sé quan m'he quedat curt donant les gràcies, ni quan m'he excedit en els meus agraiments, tot i que, per sort, sembla que és millor passar-se que quedar-se curt en això.
Tampoc sóc capaç de discernir quan un tema pertany a l'àmbit familiar o privat entre íntims i quan pertany al domini públic. Utilitzo els meus fracassos com a fitxa-patró però això no sempre funciona.

Si ens atenem al perfil del protagonista de Mozart i la Balena, això seria una característica Asperger. Dir una cosa amb la major naturalitat i pensant que és una cosa lògica, veure com l'altra persona ho encaixa malament i s'inicia un conflicte que l'Asperger no sap com resoldre i entra en xoc.
He perdut molts amics així, per no entendre com, de cop i volta, una relació fluida deriva en un malestar, segurament passatger per a l'altre persona però demolidor per a mi.
Això suposo que lligaria amb la coneguda "manca de empatia" dels Asperger. La meva ment és molt racional, quasi com si seguís un patró matemàtic. Els "neurotípics" esperen un funcionament empàtic que es com una regla no escrita i que ningú té el dret de saltar-se. Si t'ho saltes, comets un delicte, amb una condemna que pot ser més lleu o menys, depenent de la clemència de l'afectat.

Estudiant el darwisme des del punt de vista de Richard Dawkins, l'empatia que caracteritza el discurs del neurotípics no seria altre cosa que una mena de corporativisme d'espècie, és a dir, que un humà li diu a l'altre: jo et cuido perque som del mateix clan (espècie) i , per tant, tu em cuidaràs a mi.
De fet, això explicaria la paradoxa de que una persona manifesti empatia per una altra i alhora no senti empatia pels animals, que tenen la mateixa capacitat de sofriment i una major vulnerabilitat. El que entenem com empatia entre humans és quelcom grabat en alguna part del cervell molt antiga, segurament es va grabar quan es van organitzar les primeres tribus humanes que vivien envoltades d'animals que els atemorien.

Jo no estimo perque una veu irrefrenable de l'interior m'impulsi a estimar. Jo estimo perque em sembla lògic i just estimar. El meu amor és racional, penso que és bó fer coses per als altres i que això ens fa més humans (o humanistes).

Tornant al meu cas. Quan de sobte m'esclata a la cara un conflicte comunicatiu amb algú, sóc incapaç de reconduir-ho de forma satisfactòria. A vegades la relació no es perd però hi ha un abans i un després. Des de llavors la por s'instal·la dins la meva ment (o cor). No voldria tornar a cometre el mateix error, però no tinc cap eina per preveure-ho, és com aquell nen que en un supermercat veu una senyora amb uns "quilos de més" i el nen se sorprèn i pregunta en veu alta com és que aquella senyora està grassa i la mare, en lloc d'explicar-li-ho el renya i li diu que aquestes coses (grassa) no es diuen. Saps el que no has de dir però no saps el que has de dir.

En línies generals, quan estic entre "neurotípics" em trobo com peix fora de l'aigua, no tinc clar que dir, què fer, què esperen de mi, quina ha de ser la meva aportació al discurs comú. Moltes vegades, en reunions d'amics o coneguts, la meva ment no pot evitar desconnectar, fugir d'una cosa que no domina i que no proporciona cap alicient. Llavors deixo posat el pilot automàtic, deixo anar fitxes simples arxivades en el meu cervell: "sí, sí, teniu raó", "bé, ja hi pensaré" " jo també ho he vist" "aquest és l'acudit que vaig sentir" "anar tirant" "sembla que fa bon dia" "la gent és així"...Què altre puc fer quan per exemple hom parla d'hipotèques, fills, futbol o balls de saló mentre la meva ment divaga preguntant-se què podria haver darrera d'un forat negre o quines són les similituts entre el comunisme i una comunitat de monjos benedictins o pensant si seria capaç de fabricar una destral de pedra. En certa manera vindria a ser com viure amb dos cervells alhora, no d'una forma tan radical i fora de control com en el cas dels esquizofrènics però sí el suficient per que la meva vida social s'en ressenteixi.

Aprofito per demanar disculpes als familiars i amics a quí he decebut per les meves reaccions "incomprensibles". He fet el que he pogut. Amb un altre cervell, amb unes altres qualitats o talents hagués fet altres coses que hom esperava de mi. Em sap greu, però és que no tinc les eines per canviar la meva vida o el meu destí.

Pensant en veu baixa

Goita aquell! va pel carrer parlant sol! Varem aprendre o ens varen dir que una persona que parlava sense tenir a ningú al seu voltant era una persona una mica tocada del bolet. Però els temps han canviat, ara quan veiem una persona parlant sola pel carrer, o dins d'un cotxe, diem que té un mans lliures.
Temps enrere però, hi havia mètodes per autocorregir-se si t'enxampaven parlant sol. Moltes vegades ho podies arreglar amb la fòrmula: a res! és que estava pensant en veu alta. Llavors la gent de l'entorn et concedia un visat de normalitat.
Una de les coses que sempre em fa gràcia és la gesticulació de la gent que parla per telèfon convençuda de que ningú els està mirant, quan de fet, qui no els està mirant és precisament l'interlocutor! Si ens imaginessim a aquesta persona movent-se, girant el cap, aixecant les mans, caminant quatre passes endevant i quatre enrera, etc...sense cap dispositiu telefònic, segurament diriem que està tocat del bolet.
Una persona que parla per telèfon és una persona que parla amb ningú, o al menys amb ningú físicament constatable. Es una persona que parla amb una veu, la resta ho posa la imaginació, la corporalitat la creem nosaltres sobre la base del record o sobre una suposició lògica.
Però el que m'interessa explicar és una idea de que el ser humà és un ser inherentment comunicatiu, és més, estic convençut que el ser humà no atura mai el procés comunicatiu, ni estant sol.
Quan es produeix el fenòmen de parlar en veu alta, tots ho hem experimentat o hem vist que altres ho experimenten, no estem davant d'un discurs unidireccional, d'una narració sense reaccions (feedback).
Segons el meu parer, pensar sempre és dialogar. Si anem pel carrer passejant i ens trobem un obstacle, una paperera per exemple, el nostre cervell envia un senyal: ep! per aquí no pots passar! i quan ens desviem per poder continuar, ho fem per que una veu ens diu: no passa res! rodejarem la paperera.
Acció-reacció, pregunta-resposta, problema-solució. Evidentment no estem parlant d'un diàleg entre dos cervells, ni tan sols entre l'hemisferi dret i l'esquerre. Es tracta de que el nostre cervell funciona dialècticament.
Si estic perdut en una ciutat desconeguda aturaré alguna persona i li demanaré orientació, establint un diàleg per obtenir la informació que necessito per arribar on vull arribar. Si la ciutat està deserta, el diàleg l'establiré amb mi mateix, pensant (en veu baixa o en veu alta...quan més m'emboliqui i em desesperi, més probabilitats de que sigui en veu alta).
El ser humà doncs, dialoga sobre dos terrenys, el social i el propi mental, no hi ha mai una discontinuitat. Quan la persona ens ha donat les instruccions per arribar on volem anar, el nostre diàleg salta d'un terreny a l'altre: M'ha dit que era el primer a l'esquerra...a no, calla, era el segon a l'esquerra, passat el semàfor...però no veig el semàfor....bé ja el trobaré.
Tot això ve a compte per que pot ajudar a entendre la realitat de la gent que viu tancada en un món propi o la gent considerada no gaire social per diferents motius: autistes, introvertits, tímids, esquizofrènics, etc.
Tots dialoguem amb nosatres mateixos en alguna mesura però construim principalment el nostre món amb la informació que rebem dels altres, amb el diàlegs amb els altres, el diàleg social, deixant al diàleg mental propi una funció secundària supeditada a l'anterior.
A la pel·lícula El nàufreg protagonitzada per Tom Hanks, el personatge principal intenta sobreviure en un lloc inhòspit, tan a nivell físic com mental. Arriba un moment en que el nàufreg dibuixa una cara sobre una pilota de futbol que, a partir d'aquell moment, es converteix en una mena d'amic amb qui mantindrà converses al llarg de la pel·lícula.
Els bebes balbuceigen, parlen, i ens fa gràcia veure'ls, els nens parlen amb óssos de peluix, amb ninos, amb joguines...parlar és inherent a les persones. Els nostre món es crea en base a aquest diàleg permanent amb allò que ens rodeja i, a vegades, allò que ens rodeja es diu cervell.
Qui no ha parlat en somnis, qui no ha despotricat quan les coses surten malament. El nostre cervell mai s'atura. Això sí, quan pensem ho fem normalment amb veu baixa, no perque sigui el més natural, els ocells canten, els gats miolen, els llops udolen, les granotes croen,...hi ha altres motius, potser més culturals, no sé.
Mentres escric en aquest blog m'endinso en el dubte...estic pensant en veu baixa o en veu alta?

No sols d'hemisferis viu la ment *

Avui he estat parlant, en una trobada casual, amb una amiga dels meus pares. Feia molt de temps que no ens veiem i semblava emocionada per l'encontre, fins i tot m'ha explicat que em va veure nèixer i crèixer ja que els meus pares i ella vivien davant per davant al nostre carrer. També jo guardo records d'aquella infancia primerenca.
Jo escoltava el seu relat, els seus records, els seu sentir. Una part de mi era espectador de la seva vivència i, alhora, aprofitava els seus moments de repòs per confirmar i enriquir la seva història, en la que jo havia estat co-protagonista.
Ha estat un enriquiment mutu, la meva ment recopilava sentiments, imatges i emocions, i la meva ment buscava les respostes que portaven el seu nom, el nom d'aquesta amiga. Respostes que ella necessitava, o al menys que crec que ella necessitava.
Durant la meva conversa jo era conscient de la meva ment doble, la ment pròpia, la que busca respostes als meus imterrogants, i la ment que treballa per als altres, amb el codi emocional i sentimental dels altres.
En aquests moments les meves energies es bifurquen per atendre les necessitats dels que m'envolten, dels adults que m'envolten.
Amb els nens els desgast és menor, la meva ment més íntima és similar a la dels infants i les nostres relacions no les he de codificar i decodificar com ho faig amb els adults. Amb ells la relació és molt més directa, amb molta menys auto-censura. Els nens accepten més d'una lògica de comunicació, pots anar i venir del terreny de la imaginació sense donar gaires explicacions.
Els adults tenen un paràmetres de comunicació i relació molt rígids i l'artilleria preparada per quan te n'en surts.
És per això que al llarg de la vida he hagut d'entrenar constantment el meu altre cervell, el perifèric que oculta el central. Intueixo que el meu camp emocional i sentimental es troba refugiat en aquest últim. El meu cervell perifèric és el que codifica i descodifica, no sempre amb èxit, tot s'ha de dir.
La meva relació amb els infants és molt confortable i estimulant perquè em permet desconnectar el codificador, res de filtres, res de contenció, res de censura, res de pors.
Recordo quan el meu fill era petit i cada dia, quan l'enllitava, l'improvisava un conte, sense cap antecedent, inventat, a partir d'una paraula, d'un animal, sense regles, sense condicionants, com en els somnis on tot és possible i tot és sorprenent. Una fantasia compartida i un somriure, una rialla, uns ulls atents que em feien feliç. Entravem junts en el no-temps, el no-espai, el no-regles.
Em sap greu que hi hagi tans adults exiliats de la seva pròpia infància, engabiada dins d'un àlbum de fotos, on es marceix enterrada sota la pols i l'oblit.
Està bé dir a la gent el que volen sentir però quant de bo seria que puguessin sentir el que vols dir-los. Però potser és massa tard, potser ja ningú s'enrecorda on és l'àlbum de fotos i ningú s'enrecorda de com era aquella persona petita enlluernada per un univers sense límits.