Pensant en veu baixa

Goita aquell! va pel carrer parlant sol! Varem aprendre o ens varen dir que una persona que parlava sense tenir a ningú al seu voltant era una persona una mica tocada del bolet. Però els temps han canviat, ara quan veiem una persona parlant sola pel carrer, o dins d'un cotxe, diem que té un mans lliures.
Temps enrere però, hi havia mètodes per autocorregir-se si t'enxampaven parlant sol. Moltes vegades ho podies arreglar amb la fòrmula: a res! és que estava pensant en veu alta. Llavors la gent de l'entorn et concedia un visat de normalitat.
Una de les coses que sempre em fa gràcia és la gesticulació de la gent que parla per telèfon convençuda de que ningú els està mirant, quan de fet, qui no els està mirant és precisament l'interlocutor! Si ens imaginessim a aquesta persona movent-se, girant el cap, aixecant les mans, caminant quatre passes endevant i quatre enrera, etc...sense cap dispositiu telefònic, segurament diriem que està tocat del bolet.
Una persona que parla per telèfon és una persona que parla amb ningú, o al menys amb ningú físicament constatable. Es una persona que parla amb una veu, la resta ho posa la imaginació, la corporalitat la creem nosaltres sobre la base del record o sobre una suposició lògica.
Però el que m'interessa explicar és una idea de que el ser humà és un ser inherentment comunicatiu, és més, estic convençut que el ser humà no atura mai el procés comunicatiu, ni estant sol.
Quan es produeix el fenòmen de parlar en veu alta, tots ho hem experimentat o hem vist que altres ho experimenten, no estem davant d'un discurs unidireccional, d'una narració sense reaccions (feedback).
Segons el meu parer, pensar sempre és dialogar. Si anem pel carrer passejant i ens trobem un obstacle, una paperera per exemple, el nostre cervell envia un senyal: ep! per aquí no pots passar! i quan ens desviem per poder continuar, ho fem per que una veu ens diu: no passa res! rodejarem la paperera.
Acció-reacció, pregunta-resposta, problema-solució. Evidentment no estem parlant d'un diàleg entre dos cervells, ni tan sols entre l'hemisferi dret i l'esquerre. Es tracta de que el nostre cervell funciona dialècticament.
Si estic perdut en una ciutat desconeguda aturaré alguna persona i li demanaré orientació, establint un diàleg per obtenir la informació que necessito per arribar on vull arribar. Si la ciutat està deserta, el diàleg l'establiré amb mi mateix, pensant (en veu baixa o en veu alta...quan més m'emboliqui i em desesperi, més probabilitats de que sigui en veu alta).
El ser humà doncs, dialoga sobre dos terrenys, el social i el propi mental, no hi ha mai una discontinuitat. Quan la persona ens ha donat les instruccions per arribar on volem anar, el nostre diàleg salta d'un terreny a l'altre: M'ha dit que era el primer a l'esquerra...a no, calla, era el segon a l'esquerra, passat el semàfor...però no veig el semàfor....bé ja el trobaré.
Tot això ve a compte per que pot ajudar a entendre la realitat de la gent que viu tancada en un món propi o la gent considerada no gaire social per diferents motius: autistes, introvertits, tímids, esquizofrènics, etc.
Tots dialoguem amb nosatres mateixos en alguna mesura però construim principalment el nostre món amb la informació que rebem dels altres, amb el diàlegs amb els altres, el diàleg social, deixant al diàleg mental propi una funció secundària supeditada a l'anterior.
A la pel·lícula El nàufreg protagonitzada per Tom Hanks, el personatge principal intenta sobreviure en un lloc inhòspit, tan a nivell físic com mental. Arriba un moment en que el nàufreg dibuixa una cara sobre una pilota de futbol que, a partir d'aquell moment, es converteix en una mena d'amic amb qui mantindrà converses al llarg de la pel·lícula.
Els bebes balbuceigen, parlen, i ens fa gràcia veure'ls, els nens parlen amb óssos de peluix, amb ninos, amb joguines...parlar és inherent a les persones. Els nostre món es crea en base a aquest diàleg permanent amb allò que ens rodeja i, a vegades, allò que ens rodeja es diu cervell.
Qui no ha parlat en somnis, qui no ha despotricat quan les coses surten malament. El nostre cervell mai s'atura. Això sí, quan pensem ho fem normalment amb veu baixa, no perque sigui el més natural, els ocells canten, els gats miolen, els llops udolen, les granotes croen,...hi ha altres motius, potser més culturals, no sé.
Mentres escric en aquest blog m'endinso en el dubte...estic pensant en veu baixa o en veu alta?