Jo no sóc, no he estat mai de ballar amb parella, així que l'expressió "estant tocant la nostra cançó" no té gaire sentit emocional ni em porta cap record en especial, però no podria dir el mateix d'una pel·lícula que em va deixar una emprempta profunda: My dinner with André.
Una pel·lícula que em va recomanar la primera parella amorosa que vaig tenir, que tenia, al igual que jo, una dèria pel transfons filosòfic i poètic de la vida.
My dinner with Andrè és bastant inclassificable, podria ser la biografia d'un místic, un documental pioner de la nova era, un desafiament als valors morals de la societat o un experiment psicològic.
Hi ha alguna cosa en ella que em va atrapar, com si hagués caigut en una teranyina, potser perque obra la porta a entendre el món d'una altra manera, perque deixa entreveure que per molt estranys que siguem, tot té algún sentit.
A mi no m'agrada el cine de crispetes, està clar, jo concebeixo el cinema com una eina de transformació, de canvi. No soporto facilment "passar l'estona", per a mi "passar l'estona" és passar de la vida. Necessito sortir de la sala de cinema veient un altre món.
My dinner with André complia tots els requisits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada