29/7/14

Sobre les relacions socials de l'aturat

Entrada publicada previament a: Terres d'Esperanto

L'atur acostuma a perjudicar les relacions socials per diferents vies: 

-Quan l'aturat ha de fer una feina ocasional  a molta distancia d'on són els seus amics principals, perd el contacte amb el dia a dia. Quan més temps passa fora, més perd el tren de la relació.


-Estar en atur significa no tenir seguretat de que podràs complir els compromisos que tinguis amb el teu cercle de contactes ja que en qualsevol moment pot apareixer una feina o gestió vital per tirar endevant.


-Els horaris de temps lliure poden no coincidir amb els dels teus amics (si per exemple has de vendre coses a mercats de cap de setmana).


-No tenir diners significa no poder acudir a cap activitat d'oci compartit, res de cinema, res de teatre, res de restaurants, res de festes, res de viatges, i un llarg etc.


-L'atur provoca estats ocasionals d'ansietat, depressió i altres malalties que, sense ser greus, impedeixen relacions armòniques amb familiars i coneguts.


-Les converses habituals dels amics com ara sobre feina o vacances, l'aturat les viu amb sentiment d'impotència i d'exclusió.


-Sense diners un aturat no pot anar a visitar un amic o familiar que visqui lluny de la seva ciutat o, al menys, no pot fer totes les visites que necessita i voldria.


-Els amics dels aturats moltes vegades donen consells molt ben intencionats sense adonarse'n que, sense diners, molts d'aquests consells són inviables i l'aturat augmenta la seva sensació de frustració.


-La desestructuració horaria de l'aturat malmet les habilitats socials i la capacitat de connectar amb la realitat del no-aturat, quan disminueixen les relacions socials, l'aturat es reconfigura d'una forma més autista, iniciant un cercle viciós en el que l'aturat esdevé una mena de friki contra la seva pròpia voluntat.

Llimiana punt i seguit






He estat una setmana amb el amics de Llimiana. En aquest mes ja es noten més els resultats de la feina de cultivador i anaven passant per la casa préssecs, peres, colirabes (sí, sí, colirabes), enciams, mongetes, carbassons, pebrots, cogombres, patates, pastanagues i algún que altre tomàquet.
Entre mig de tot això resulta que vaig canviar la ubicació de la tenda. A prop del lloc primitiu, els meus amics hi han instal·lat un dispositiu sonor per espantar ocells, senglars i altres bèsties. A les nits no podia dormir amb tant de crits porcins esbarats, acabava sempre somniant amb la Matança de Texas i després al camp em queia de son  i em dormia sobre les remolatxes.

Bé, us deixo algunes fotos del nou campament, arrecerat entre alzines i força lluny de la cridòria. Només em sap greu que ara sóc lluny de la cabana de branques que m'havia construit per seure a l'ombra i llegir, però bé, els hi deixo d'herència als fills dels meus amics pagesos.

Ara torno a ser a Igualada, durant prop d'una setmana, preparant-me per sortir la setmana entrant cap al nord, a fer un troç del camí de Santiago amb el meu fill. En l'intèrval estic recollint més material didàctic per aprendre o , més ben dit, millorar el meu italià. Les biblioteques segueixen sent en aquest sentit, una joia, ara mateix tinc al costat un  curs d'autoaprenentatge que em costaria 22€ a qualsevol llibreria i segurament deu ser dels barats!

Fa unes dues setmanes vaig aprofitar una oferta i em vaig comprar una bicicleta de muntanya. Això em permetrà més autonomia en els meves visites i incursions al Montsec i altres llocs que pugui anar visitant. Si mai els meus ingressos són una mica millors, el següent pas seria adquirir un ciclomotor. Aquest seria el segon i darrer pas en quant a locomoció ja que no tinc carnet de conduir ni hi ha previsió de tenir-ne en aquesta vida.



18/7/14

Viure a 45 r.p.m.

En la meva època no hi havia mp3, ni mp4, ni mp5, hi havia els tocates, els tocadiscos, que en les seves diferents formes servien bé per muntar una discoteca, bé per organitzar un "guateque" a casa d'algún amic.
No hi havia CDes, hi havia discos negres de vinil que mai van arribar a ser superats pels seus successors, els cassets, amb les seves cintes neomagnetofòniques que tard o d'hora s'escolaven i suicidaven  dins la maquinària del radiocasset, en una mena d'obsolescència programada que riu-t'en tu dels paraigües xinesos.
Els tocadiscos de la meva època tenien dues velocitats de navegació, 33 revolucions per minut i 45 revolucions per minut. La primera velocitat era per als grans vinils, els "long play" que tothom anomenava elapés (no tant lluny de l'abreviació emapetres, etc.  per cert). La segona velocitat era per als petits "singles", anomenats habitualment sínguel, aquí no cabien abreviacions.
Els elapés tenien varies cançons a cada banda, els singles acostumaven a tenir-ne només una a cada costat.
A mi m'agradaven més els singles. Ràpids, precisos, manejables. Els singles duraven poc, havies d'estar en alerta constant per renovar la música, elegir temes, fer-te el menú. Els elapés et permetien desentendre't durant una estona, ja tenien posat el pilot automàtic, el disc jockey, un disc jockey que es passava tota l'estona donant entrada al mateix grup de rock o de pop.
Deia que a mi m'agradaven els singles, potser perque jo els entenia, jo era com ells, petit, hiperactiu, tastaolletes, imprevisible.
Encara avui tinc la sensació de viure a 45 r.p.m., encara avui, quan els meus amics s'arrauleixen al sofà a 33 r.p.m., jo segueixo alerta, preparant ja el següent disc abans de que s'acabi el que està sonant.
Als meus amics els costa seguir-me, no entenen a què ve tant de moviment, el racional és viure a 33 r.p.m.
Jo no tinc tocata, no tinc tocadiscos de doble velocitat. tinc només un "comediscos". No puc anar a 33, només puc funcionar a 45. No tinc un grup preferit, no tinc una música preferida, no tinc un estil preferit. El comediscos viatja sempre amb mi, a la mateixa velocitat que jo. No som animals sedentaris ell i jo, som caçadors-recolectors.
Els meus amics fa temps que no posen singles, els van anar llençant per guanyar espai per als elapés, jo no tinc casa on guardar els elapés, vaig de casa en casa buscant singles per donar de menjar al meu comediscos.

 http://proxy12.media.online.ua/uol/r3-9b5cc99b98/4f87df32c96a2.jpeg

15/7/14

D'Israel a Vilanova d'Escornalbou i l'Aragó passant pel Congost

Camí asfaltat de Castissent

Una de les basses naturals de Castissent

La Timba amb una trovalla

Cartellet del projecte ecoturístic

La meva darrera estada a la Terra del Congost va ser fantàstica. En un lloc al marge de les rutes excursionistes conegudes i de les carreteres pavimentades, totes les petites experiències s'assaboreixen amb més profunditat i matisos.
A la terra del Congost vaig coincidir amb una petita família israeliana: la Dana, l'Ilan i el petit Ivri, que tenia un cabell ros arrissat tan maco que fins i tot les iaies del poble s'en desfeien en elogis. Amb ells vaig practicar el meu anglès i vaig aprendre algunes expressions en hebreu: Ma shlomha? (com estàs?), lehaim! (salut!), bowker tov! (bon dia!), laila tov! (bona nit!).
La Dana i l'Ilan són vegans i són a Catalunya treballant de voluntaris a granges i comunitats ecològiques i ètiques. Tenen pensat crear un centre d'acollida per a animals desvalguts, maltractats i abandonats a Israel.
Una altra gran experiència va ser anar d'excursió amb una altra petita família, aquesta de Vilanova d'Escornalbou, molt més a prop. Amb La silvia, el Ramon i el Lluc vam fer el Congost de Montrebei, incloent-hi el pont que va de Catalunya a l'Aragó i la passarel·la que baixa en ziga-zaga per una paret vertical de força metros d'alçada.
Amb l'Amber, l'Andreu i el petit Mateu varem continuar parlant de coses del projecte ecoturístic que encaren amb molt d'optimisme, malgrat que és un projecte complexe i hi ha moment que la feina els supera, molts ànims família!
Com tinc costum últimament, vaig estar fent fotos, moltes, però per al blog n'he fet una selecció per no abrumar massa. Amb el temps en posaré més i veurem, segurament, els canvis segons les estacions de l'any. Si no heŭ anat mai al Congost de Montrebei i heu d'anar, això sí, per poc que pogueu eviteu els moments de molta afluència, es gaudeix més entre setmana i quan l'home del temps ha anunciat mal temps ;-)
El Congost de Montrebei des del costat sud

Cova-bauma del congost

El Congost

Pasarel·la a la banda aragonesa

Passarel·la amb amics

El Congost des del costat nord