Com la processionària, com la fondària, com roca calcària,
el vent punyent que colpeja el rostre alçat,
mirada a l'infinit, finit pels nostres ulls,
que a penes atansen l'allargada d'uns braços encadenats,
resseguin les ombres d'uns arbres altius,
victoriosos interlocutors d'uns deus ennuvolats,
ja fa temps que l'insignificant es perdé,
enmaranyat en pensaments implicats,
sense principi ni fí,
hissant les parpelles, obrint les buides mans,
el llenguatge perdut enmig de mil mots,
tot és ressò, tot és so, tot és res,
camina, vacil·lant entre les pedres,
les runes d'un antic oceà mai vist,
camina amb el vent com a guia,
voldria tenir un missatge, voldria tenir una llum,
una espurna del cor, un llampec de la ment,
no el tro eixordidor que l'enfolleix,
voldria ser pedra, roca, arbre, vent...
voldria deixar de sentir,
voldria deixar de no sentir,
i segueix,
buscant un nord que no coneix,
l'est d'un nou sol,
l'oest llunyà,
el sur del retorn,
i les seus llavis s'entreobren,
sent l'aire que el travessa i el penetra,
sent l'aire que el posseeix,
i ell...
què posseeix ell?
potser només posseeix el caminar,
alçar la veu i mirar el cel i la terra,
potser només posseeix ser sense saber,
o potser saber sense ser,
i agafa sorra entre les mans,
que llisca caient entre els seus dits i,
atura el darrer gra, del tamany del seus pensaments,
quan jo mori,
lliscaré, caient entre els dits de la terra,
seré sorra, com deien els antics,
i ja no hi haurà preguntes ni respostes,
seré pedra, seré roca, seré arbre i seré vent.
