Seré vent

 

Com la processionària, com la fondària, com roca calcària,
el vent punyent que colpeja el rostre alçat,
mirada a l'infinit, finit pels nostres ulls,
que a penes atansen l'allargada d'uns braços encadenats,
resseguin les ombres d'uns arbres altius,
victoriosos interlocutors d'uns deus ennuvolats,
ja fa temps que l'insignificant es perdé,
enmaranyat en pensaments implicats,
sense principi ni fí,
hissant les parpelles, obrint les buides mans,
el llenguatge perdut enmig de mil mots,
tot és ressò, tot és so, tot és res,
camina, vacil·lant entre les pedres,
les runes d'un antic oceà mai vist,
camina amb el vent com a guia,
voldria tenir un missatge, voldria tenir una llum,
una espurna del cor, un llampec de la ment,
no el tro eixordidor que l'enfolleix,
voldria ser pedra, roca, arbre, vent...
voldria deixar de sentir,
voldria deixar de no sentir,
i segueix,
buscant un nord que no coneix,
l'est d'un nou sol,
l'oest llunyà,
el sur del retorn,
i les seus llavis s'entreobren,
sent l'aire que el travessa i el penetra,
sent l'aire que el posseeix,
i ell...
què posseeix ell?
potser només posseeix el caminar,
alçar la veu i mirar el cel i la terra,
potser només posseeix ser sense saber,
o potser saber sense ser,
i agafa sorra entre les mans,
que llisca caient entre els seus dits i,
atura el darrer gra, del tamany del seus pensaments,
quan jo mori,
lliscaré, caient entre els dits de la terra,
seré sorra, com deien els antics,
i ja no hi haurà preguntes ni respostes,
seré pedra, seré roca, seré arbre i seré vent.

Un hivern a les muntanyes

L'espasa de Damòcles es cada cop més a prop, els reptes més agoserats, la lluita més aferrissada.
M'en aniré. M'en aniré a les muntanyes i m'en aniré ara, me n'aniré dimarts.
Els nómades no tenim casa. Quan la tenim, la destruim, l'abandonem, la tanquem. La meva la feren inhabitable, insostenible, inhòspita. La casa dels records, la casa del passat.
Em mouré inevitablement. En la fugida cap endevant. Perque la covardia no em faci traidor. Em mouré cap endevant amb la mochilla de solitud i melangia, de plaers esgotats, de persones difuminades pel fort vent, de paraules perdudes, de pensaments exhaurits.
Tornaré als boscos, tornaré i rauré sobre les pedres, respirant el romaní, l'espígol. Dormiré sota estels llunyans, tant llunyans com les persones que he viscut, els èssers que he mig oblidat, els èssers que m'han mig oblidat. Perquè l'oblit m'omple els moments febles i els moment febles creixen, es dispersen en la ment i el cos, avancen impertorbables, com un exèrcit poderós.
A voltes em rendeixo i m'agenollo, busco l'alé perdut i la mirada clara, però tot s'esvaeix sense retorn.
Marxaré. Aniré a les muntanyes, m'amararé de cel, estimaré l'aire, aquest aire que em diu, ets viu!
Llençaré crits al vent. Resonaran les parets de la vall, es mouran les fulles de l'alzina, es girarà una guineu, s'amagarà un llargandaix, empendrà el vol un corb.
Un crit humà a no humans. Un clam. Un lament. Un èsser viu fet verb. Cridaré amb un gest de llibertat, solitària llibertat, alliberada solitud.
Seuré damunt la roca alta, albirant un infinit cada cop més proper. Presoner de la distància, presoner del temps, de la vida i de la mort. Tancaré els ulls, i guardaré els meus darrers records en una capsa sense pany. Vull els meus pensaments lliures, vull donar-los la llibertat de volar, vull deixar-los viure el que jo no he viscut.
Arraulit entre les pedres miraré les meves mans que es van tancant, els meus peus que ja s'adormen. Tancaré els ulls. Escoltaré el rum-rum de la nit, dels grills i les òlives. M'esperaré. Esperaré la mort de la negra nit.
I quan el sol em vingui a desvetllar amb una abraçada, pensaré en tu. Obriré la porta i et cridaré, et cridaré ben fort. Sé que no em sentiràs però sé que les muntanyes repetiran el teu nom. Ho sé. I t'esperaré. Perque t'he estimat sempre i no podria viure sense fer-ho.

Carta número 10, poesia

L'expressió escrita té els seus contorns propis, una manera pròpia de mostrar el pensament, a vegades cal un exercisi d'abstracció per trobar les paraules adients, a vegades cal fer un gir i cercar un tipus de llenguatge més càlid del habitual, un llenguatge que trenqui els límits de la simple narració.
Parlar del món exterior és relativament senzill, és un relat d'anècdotes, però...com parlar de les coses més profundes de nosaltres mateixos? dels nostres sentiments i emocions?
Arribar a comprendre una persona en la seva integritat és tasca impossible però hi ha formes d'apropar-se a l'íntim de l'ésser humà, parlem de poesia.
En moments de depressió i malenconia, l'obsequi d'un poema sincer és com una invitació a visitar un país encantat, és la protesta de les coses belles que han quedat arraconades dles nostres pensaments.
És meravellós descobrir la màgia de les paraules, la música que parteix d'unes breus frases.
Durant la tardor del vuitanta-tres vaig escriure i vaig rebre poemes d'altres persones. Va ser un intercanvi que ens va enriquir i va contribuir a desenvolupar la nostra creativitat. La primera carta que vaig rebre en aquest sentit provenia d'una de les illes del Mediterrani:
"Campanas de melancolia resuenan en mis oidos,
mientras mi mente vacia sentimientos perdidos
en cada ayer sin nombre.
Como un ave perdida entre mil nubes
observa la feria de lo cotidiano...
y así voy perdido entre cosas que
no comprendo ni acepto...
pero me obligan a vivir en medio de todas.
Lanzo mi suspiro al viento
y el sol me devuelve soledad.
Esperando respuestas en la nada
me escondo en el frio de la noche
para escuchar un rumor lejano,
consumido por el sueño,
cuando callan los motores y silvan los recuerdos
con la cabeza dando vueltas
calle arriba
calle abajo
con la duda de si soy
un loco entre cuerdos o
un cuerdo entre locos...
si estoy siendo absorbido por
la esquizofrenia colectiva o
soy yo el esquizofrénico...
En todas partes se huele el vacio
y cuando todo parece perdido,
en el límite de la nausea, de repente,
aparece alguna flor en el desierto...
una sonrisa que se pierde entre los rugidos
y me encuentro con la luna entre mis manos,
y puedo abrazar el sol,
y colgarme una estrella en la solapa,
el bien y el mal se entrecruzan,
diviso grandes horizontes,
veo todas las respuestas y
una extraña alegria se apodera de mi,
sin saber por qué...pero,
qué cosas tiene la vida...
en un momento de luz creas mitos,
todo está claro
creyendo ser feliz, pero,
vuelve a perderse como arena entre los dedos.
De nuevo aparece esta callada tristeza
que enturbia la paz del alma
enfrentado en encarnizada lucha
con el vacio,
preguntándome siempre porqué,
porqué...
huyendo continuamente
de esta absurda pesadilla llamada
realidad...
Sólo y perdido
en un oceano de miseria,
sólo y perdido
en el mar de mis dudas,
sólo y perdido
en un asfixiante torbellino.
Decidme vosotros
que soñais cada noche en el silencio...
¿quien puede atarnos en esta vida?
decidme vosotros
que hablais con las estrellas
y les susurrais vuestros secretos a las flores...
¿quien puede robarnos nuestra alma?
decidme vosotros
que haceis de las lágrimas vuestro santuario
y de la belleza vuestro camino...
hoy que me siento tan sólo, vosotros
que estais solos y aturdidos
en este caos llamado realidad,
decidme,
decidmeque estais ahí.
Hoy que me siento tan sólo,
decidme que me esperais en ese mundo
que cada noche inventamos,
decidme que sigue viva la esperanza..."
Joan.

Com a rúbrica, en Joan va afegir uns dibuixos realitzats amb molta habilitat i bellesa, amb uin aire de tristesa i d'impotència. Li vaig enviar una carta d'agraïment però no vaig rebra cap altra resposta. Suposo que a vegades a la vida fas un acte altruista sense voler rebre res a canvi, com un regal a la vida, una ofrena. Com en Joan, van venir altres persones a oferir un gest, per la vida i per l'esperança.