Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan. Mostrar tots els missatges

27/2/13

Carta número 10, poesia

L'expressió escrita té els seus contorns propis, una manera pròpia de mostrar el pensament, a vegades cal un exercisi d'abstracció per trobar les paraules adients, a vegades cal fer un gir i cercar un tipus de llenguatge més càlid del habitual, un llenguatge que trenqui els límits de la simple narració.
Parlar del món exterior és relativament senzill, és un relat d'anècdotes, però...com parlar de les coses més profundes de nosaltres mateixos? dels nostres sentiments i emocions?
Arribar a comprendre una persona en la seva integritat és tasca impossible però hi ha formes d'apropar-se a l'íntim de l'ésser humà, parlem de poesia.
En moments de depressió i malenconia, l'obsequi d'un poema sincer és com una invitació a visitar un país encantat, és la protesta de les coses belles que han quedat arraconades dles nostres pensaments.
És meravellós descobrir la màgia de les paraules, la música que parteix d'unes breus frases.
Durant la tardor del vuitanta-tres vaig escriure i vaig rebre poemes d'altres persones. Va ser un intercanvi que ens va enriquir i va contribuir a desenvolupar la nostra creativitat. La primera carta que vaig rebre en aquest sentit provenia d'una de les illes del Mediterrani:
"Campanas de melancolia resuenan en mis oidos,
mientras mi mente vacia sentimientos perdidos
en cada ayer sin nombre.
Como un ave perdida entre mil nubes
observa la feria de lo cotidiano...
y así voy perdido entre cosas que
no comprendo ni acepto...
pero me obligan a vivir en medio de todas.
Lanzo mi suspiro al viento
y el sol me devuelve soledad.
Esperando respuestas en la nada
me escondo en el frio de la noche
para escuchar un rumor lejano,
consumido por el sueño,
cuando callan los motores y silvan los recuerdos
con la cabeza dando vueltas
calle arriba
calle abajo
con la duda de si soy
un loco entre cuerdos o
un cuerdo entre locos...
si estoy siendo absorbido por
la esquizofrenia colectiva o
soy yo el esquizofrénico...
En todas partes se huele el vacio
y cuando todo parece perdido,
en el límite de la nausea, de repente,
aparece alguna flor en el desierto...
una sonrisa que se pierde entre los rugidos
y me encuentro con la luna entre mis manos,
y puedo abrazar el sol,
y colgarme una estrella en la solapa,
el bien y el mal se entrecruzan,
diviso grandes horizontes,
veo todas las respuestas y
una extraña alegria se apodera de mi,
sin saber por qué...pero,
qué cosas tiene la vida...
en un momento de luz creas mitos,
todo está claro
creyendo ser feliz, pero,
vuelve a perderse como arena entre los dedos.
De nuevo aparece esta callada tristeza
que enturbia la paz del alma
enfrentado en encarnizada lucha
con el vacio,
preguntándome siempre porqué,
porqué...
huyendo continuamente
de esta absurda pesadilla llamada
realidad...
Sólo y perdido
en un oceano de miseria,
sólo y perdido
en el mar de mis dudas,
sólo y perdido
en un asfixiante torbellino.
Decidme vosotros
que soñais cada noche en el silencio...
¿quien puede atarnos en esta vida?
decidme vosotros
que hablais con las estrellas
y les susurrais vuestros secretos a las flores...
¿quien puede robarnos nuestra alma?
decidme vosotros
que haceis de las lágrimas vuestro santuario
y de la belleza vuestro camino...
hoy que me siento tan sólo, vosotros
que estais solos y aturdidos
en este caos llamado realidad,
decidme,
decidmeque estais ahí.
Hoy que me siento tan sólo,
decidme que me esperais en ese mundo
que cada noche inventamos,
decidme que sigue viva la esperanza..."
Joan.

Com a rúbrica, en Joan va afegir uns dibuixos realitzats amb molta habilitat i bellesa, amb uin aire de tristesa i d'impotència. Li vaig enviar una carta d'agraïment però no vaig rebra cap altra resposta. Suposo que a vegades a la vida fas un acte altruista sense voler rebre res a canvi, com un regal a la vida, una ofrena. Com en Joan, van venir altres persones a oferir un gest, per la vida i per l'esperança.


21/10/08

Stelo Kataluna / Estrella Catalana

Avui dia l'esperanto té molt poca presència en el dia a dia dels igualadins, però això no ha estat sempre així. A començaments del segle XX l'esperantisme es va extendre amb força a molts indrets de Catalunya i a Igualada això es va traduïr en la publicació d'una revista d'estil modernista anomenada Stelo Kataluna, el director de la qual era en Joan Llansana i on es publicaven articles sobre art, ciència i moviment esperantista. Podeu accedir a alguns exemplars digitalitzats mitjançant l'hemeroteca de la Diputació de Barcelona :
http://www.diba.es/xbcr/
També trobareu una mica d'informació al llibre de Ma Teresa Miret, La premsa a Igualada, a les pàgines 177-180. Consultable a la Biblioteca Central.
Alguns apunts sobre Joan Llansana:
Joan Llansana Bosch (1879-1922), fill de Francesc Llansana Boyer, destacà pels seus coneixements tècnics en teixits. Fou regidor municipal a Igualada i periodista. Els seus articles es poden trobar a "Revista Astronómica), "Catalunya Tèxtil", "El Ateneo", "El Eco de la Industria", "Stelo Kataluna", "Pàtria", "L'Ateneu", "L'Eco d'Igualada" i "El Igualadino". Fou un dels fundadors de la Federació Patronal a Igualada., intervengué com a element moderador en reposta a las fortes tensions laborals i socials de l'època. A l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera fou professor i director de l'Escola de Teoria de Teixits, a més, creà i presidí la secció d'Enciclopèdia. La seva biografia consta en el diccionari Biogràfic d'Igualadins (Barcelona, 1986, Fundació Salvador Vives i Casajuana, autores Maria Antònia Bisbal i Sendra i Maria Teresa Miret i Solé). També en el llibre "Mi ciudad y yo. Un período de història anecdótica" (Igualada 1948, autor Ramon Solsona Cardona), el capítol XXII està dedicat a la seva persona. Sentia una predilecció especial per l'Astronomia, publicà una sèrie d'articles que li valgueren una entusiasta felicitació del savi astrònom Comas i Solà.
Font: http://es.geocities.com/dordales/gensana.html

............................................................................................................................................................................
Nuntempe esperanto ne multe ĉeestas la pensojn de igualadanoj sed tio ne ĉiam estis tiel. Komence de la 20a jarcento, la esperanto-movado forte disvastiĝis plurloke en Katalunio. En Igualada tio rezultis en la publikado de modernismo-stila revuo nomata Stelo Kataluna, kies ĉefredaktoro estis Johano Llansana. En ĝi publikiĝis artikoloj pri arto, scienco kaj esperanto-movado. Oni povas aliri kelkajn ciferecajn ekzemplerojn tra la arkivo-servo de Diputació de Barcelona: http://www.diba.es/xbcr/
(ŝlosilvortoj: esborrar=viŝi; buscar=serĉi)
Biografaj notoj:
Johano Llansana Bosch. Filo de Fransesc Llansana elstaris pro siaj konoj pri teksotekniko. Estis magistratano kaj ĵurnalisto en Igualada. Liaj artikoloj troveblas en la jenaj revuoj:
Revista Astronómica, Catalunya Tèxtil, El Ateneo, El Eco de la Industria, Stelo Kataluna, Pàtria, L'Ateneu, L'Eco d'Igualada i El Igualadino.
Johano estis unu el la fondintoj de la Federació Patronal (federacio de labormastroj) en Igualada. Li intervenis por mildigi la konfliktojn okaze de la tiutempaj laboristaj kaj sociaj tensioj. En Ateneu Igualadí de la Classe Obrera li estis instruisto kaj direktoro de la Lernejo pri Teorio de la Teksaĵoj kaj li ankaŭ kreis kaj gvidis la Enciklopedian Sekcion. Krom tio, Johano tre ŝatis astronomion kaj liaj artikoloj ricevis la gratulrekonon de la elstara astronomo Comas i Solà.