Estratègies d'un aspi en compromís (2)

La fugida. De petit era molt tímid, parlava poc, no era mai protagonista de res que fos col·lectiu. Vaig anar creixent i la meva timidesa va anar decreixent però no va passar igual amb la meva introversió. Podia fer actes públics sempre i quan tot ho tingués ben planificat i no hagués cap escletxa per a la improvisació i molt menys per on es pogués veure el meu interior.
Em callava coses, patia per dins, com molta altra gent vulnerable. Però les pressions externes creixien i es reproduien. A vegades buscava excuses, intentava desviar temes, però moltes vegades la pressió es feia insoportable.

Recordo haver fugit. Moltes vegades. No em refereixo a fugir d'estudi, em refereixo a fugir realment, físicamet. Recordo haver fugit de casa durant l'adolescència, fugit d'una amonestació del pare, d'una depressió de la mare, haver fugit de trobades amb amics que feien competicions de "a veure qui és capaç de...", fugit per la incapacitat de fer-me entendre per la meva parella, fugit de la feina on em sentia assetjat, fugit de reunions on la meva opinio no contava, fugit de ma pròpia casa acorralat pels deutes, fugit de ma ciutat per fer veure que era capaç de fer coses que se suposava que devia ser capaç de fer.

Tots podem crear una personalitat falsa, com en les xarxes, però no podem viure instal·lats en les aparences, parlar sempre a través d'una máscara. Si fas veure que ets X per que t'acceptin, t'exigiran que facis tot el que fa X.
X no té discapacitat, jo sí. Discapacitat per ser un X real. Sempre he volgut la proximitat de la gent, la seva estima, la seva amistat. Però tots els amics que he tingut han estar sempre els amics de X, la meva màscara.

Tenia por, molta por del que passaria si descobrien quí hi havia darrera la màscara. Per això, sempre que la màscara començava a caure, sortia corrent, fugint. Durant les fugides he perdut molta gent que estimava. I si alguna vegada no havia fugit, la meva confusió era la que els apartava de mi. Jo, confús, fràgil, desorientat, veient com els llaços es desfeien, els amics s'allunyaven. Savia qui no era jo però no savia qui era jo. Les meves "ineptituds" socials em conduien sempre i de forma inexorable a la soletat, física i espiritual.

Fugir m'alleujava les tensions insoportables. Les encapsulava. Però les tensions, encara que les encapsulis, pesen. Arrossegar tensions no resoltes pesa. Les fugides em portaven a nous mons, noves relacions, nous llocs. Com un etern recomençar. Vaig aprendre molt de les meves fugides, vaig veure moltes formes diferents d'entendre la vida. Vaig anar arxivant tot el nou coneixement però, alhora, tan coneixement em convertia en algú encara més fora-norma, si és que això era possible. Havia conegut hippies, pijos, punks, progres, conservadors, revolucionaris, conformistes, inconformistes, creients, ateus, místics, gent trista, gent esbojarrada, artistes, informàtics, músics, rodamons, senegalesos, rumans, cubans, francesos, occitans, bipolars, paranoics, dogmàtics, ecologistes, naturistes...de tots volia i crec que vaig aprendre coses. I vet aquí que el meu arxiu interior es va anar fent gran i més gran. Quan algú em preguntava una cosa i esperava una resposta, jo havia de triar entre centenars possibles. El cervell treballant a màxima potència per satisfer les espectatives dels altres.

A vegades no em queda més remei que fugir per endevant. Ja no vaig a llocs on sé que em demanaran respostes que no son les meves sinó les de X, les de la máscara. Ara ja no corro. Ara dissenyo el meu món en un lloc petit, en un petit racó del món. Dins del món i alhora fora del món.

Estratègies d'un aspi en compromís (1)

Hi ha coses que és sabut que són molt pròpies de les persones de condició asperger, entre les bàsiques està la de sentir-se "diferent", en el més ampli sentit de la definició "diferent". La peça del puzzle que no encaixa en el puzzle. D'aquesta diferència emana la següent característica. Vivim en una societat creada i conformada per la recerca del benestar de la majoria i, per a un aspi, la majoria és la majoria NT. Donada aquesta circumstància, els aspis partim d'una situació de desavantatge, que equival a inferioritat. Bé, com us deia, una característica asperger és el desenvolupament d'estratègies destinades a la integració en el món neurotípic. Mentres hom no es conscient de la pròpia aspergeritat, hom es veu a sí mateix com una anomalia i sovint pensem que l'hem de corregir o, com a mínim ocultar-le tan com sigui possible.

Avui voldria esplicar-vos quines han estat les meves estratègies de camuflatge de la meva condició. Una d'elles ha estat l'humor. L'humor, al menys el bon humor, és una característica molt ben rebuda en el món en el que vivim. Quasi tothom recorda les reunions de grups, especialment les festives, on destaca aquella persona que sap mil i un acudits i trenca el perill de que la trobada esdevingui insulsa o tensa. Una persona que es mostra humorista no es questionada pel grup. El grup necessita classificar els seus membres i la seva funció. A l'humorista s'el considera integrat i no se li demana res més.

Donat que jo em considerava una persona maldestre i poc capacitada per aportar discursos en un grup NT ( hi ha qui sap molt de cuina, hi ha qui entén d'economia, de futbòl, de coches, etc.), vaig veure en l'humor una mena de salvavides. Jo faig bromes, moltes encara que no sempre encertades, fins i tot faig bromes abans de dir hola, cosa que comporta molt de risc de ficar la pota perque no tothom ho enten o no a tothom l'enganxes en un bon dia. Val a dir que jo tinc una inclinació natural a l'humor, potser també per que es una manera de desfogar-se quan els nervis em tenen assetjat.

Per a mi l'humor es com un passi d'entrada lliure en el món NT. Obviament això només és part de la història. L'humor funciona amb límits. Tard o d'hora, la societat t'exigeix respostes més serioses i més complexes. Quan ets en una feina, si no és que està adaptada al teu perfil, en un moment o altre et sents sobrepassat per les ordres o peticions i aquí és on podriem dir allò de "s'acabat la broma!"

Una de les coses de les que vaig treure més profit, amb el temps, va ser la meva participació en tallers de clown. Ho recomaria a tothom. El clown és un viatge a allò que molta gent anomena "el nen interior". En aquests tallers et donen eines per treballar la improvisació i l'acceptació de ridícul, entre d'altres coses. Amb el clown et pots alliberar d'algunes angoixes cròniques o, com a mínim, alleugerir-les.

Una part del treball ha estat també, desdramatitzar molts aspectes de la vida, a vegades, potser moltes, sobredimensionem els nostres problemes, però això ja ho miraré d'explicar un altre dia.