Tiren els daus les psicòlogues? *

Fa molt de temps vaig sentir, de boca d'algú que suposadament sabia d'astrologia que a partir de certa edat, certa maduresa, el signe astrològic base nostre perd protagonisme i comença a fer-se visible i preponderant el nostre signe ascendent  (per algún motiu li van dir "ascendent" :).
Això és el que em va venir al cap en la penúltima visita a la meva psicóloga de la pública quan en va fer un test i va mostrar un resultat que deia que el meu tret bàsic és el transtorn de personalitat per evitació i el meu problema secundari, diguem-ne "ascendent", el transtorn de personalitat esquizoide.
En la meva darrera visita, avui, ha despatxat sense contemplacions el meu ascendent, dient que és irrellevant, es a dir, que no pensa prestar atenció a un aprox. 25% dels meus problemes. Això sense tenir en compte que és el tipus de problema en el que més estic rumiant els últims mesos ja que el tema evitatiu el tinc ben identificat i treballant-hi.
Ja posats a treure's feina de sobre, ha descartat completament que tingués alguna cosa a veure amb la Síndrome d'Asperger sense fer cap mena de prova, només dient: jo no sóc especialista en autisme ni he tractat cap asperger però he vist alguns d'ells i tu no ets asperger. Val a dir que abans de conèixer aquesta metgessa ja havia visitat una altra psicòloga, aquesta sí especialista en autisme i que no sols no s'havia arriscat a descartar la síndrome sinó que em va explicar que podia encarregar un estudi-diagnòstic per estar segurs d'una cosa o altra.
És possible que el meu no sigui un cas d'asperger però les informacions que es troben a videos, llibres, viquipèdia, etc. són totes molt ambigües. Segons la viquipèdia, és fàcil que el transtorn evitatiu se solapi amb els casos de l'espectre autista, en el que sembla enmarcar-se actualment l'asperger (les últimes notícies que tinc ja parlen de Transtorns de l'Espectre Asperger).

Fa uns tres anys, el primer cop que vaig anar a l'ambulatori a demanar ajuda als meus problemes, els aquí citats, la psicóloga (una altra) em va diagnòsticar estrés, única i exclusivament estrés.
El meu assistent social diu que els psicólegs no m'arreglaran res, em recomana que faci meditació (sóc budista des de l'any 1989).
La vegada que vaig quedar amb una psiquiatra tot va ser força exprés, va omplir l'ordinador amb dades meves i quan va acabar em va dir: té, pren-te això, somnífers, ansiolítics i antidepressius. fins la propera i ja em diràs.

La psicóloga que tinc ara, la d'avui, és o desenvolupa les teories d'estil conductista, es a dir, si hi ha un hàbit perjudicial cal canviar l'hàbit, punt. La salut mental segueix el patró de la medicina alopàtica, apedaçar els malalts perque puguin seguir aguantant el ritme normal.
Com l'usuari ha arribat a la situació en la que es trova no es cosa dels metges, o al menys no és una cosa que pugui assumir la sanitat pública, ho entenc, no ho critico. Amb la quantitat immensa de malalts que hi ha, diagnosticats i per diagnosticar, és impossible fer una altra cosa, no diguem ja en època de crisi i retallades com l'actual.
La psicologia conductista és més eficient en termes sociològics i económics.

La meva psico m'ha posat deures: escriu en un paper aquelles coses que t'agradaria canviar de tu i també apunta'm els teus punt forts i els teus punt febles.
No serà fàcil, al menys la primera part. Jo ja m'agrado tal com sóc i les coses que no m'agraden, com ara no entendre els interessos i emocions de la gent (el meu signe ascendent) , no sé si depenen de decissions meves. En fi, d'aquí a un mes veurem que passa però jo ho veig una mica com la tercera via del Duran i Lleida.

Et canvio feedback per altres coses que et puguin interessar

 En la meva darrera trobada amb una psicòloga, varem fer un test d'aquells en el que has de respondre veritat o fals i, encabat, un programa informàtic et situa en un tipus de transtorn de personalitat més o menys concret.

En el meu cas el resultat va ser transtorn de personalitat evitatiu amb una variant afegida, a certa distància en puntuació,  d'un lleuger transtorn esquizoide.

El primer cas, l'evitatiu, fa referència a les persones que, per por al contacte social, al fracàs, al judici dels altres, a les avaluacions de comportament i competència, el menyspreu, la burla, etc. poc a poc adopten la pràctica d'evitar caure i trobar-se en aquestes situacions estressants o violentes.

Això és tradueix, a la llarga, en una reducció molt important de l'espai vital, de l'àmbit de moviment i de la xarxa de contactes. No vas a llocs on hi ha gent desconeguda, no vas a entrevistes, no participes en debats presencials, no assisteixes a actes on la teva presencia activa pot ser requerida, etc.

Per algunes persones, en casos extrems, això pot significar només sortir de casa per fer les coses imprescindibles per a la supervivència. Ens movem en un camp emocional que pot anar des d'un petit temor a una situació de pànic, com la gent que té pànic a volar.

En el transtorn esquizoide el resultat és força similar, però no es fonamenta en la por als altres, sinó al convenciment de que els altres viuen en un món que no pot connectar amb el teu i no pots evitar caure en un desinterès cap a una interacció que no avança en cap direcció. Un se  sent més còmode sol, desenvolupant en llibertat i sense condicionants el propi discurs mental, les pròpies opinions i convenciments. Podriem comparar-ho a un ensimismament, un sentir-se més feliç en el propi món que en el dels altres, sense caure però en la desconexió dels dos mons.

Ambdós transtorns són lleus, si més no en el meu cas, tan lleus que segurament mai cap de les persones del meu entorn, familiars o amics, han sospitat de la seva existència. Probablement han quedat amagatss sota el mantell, força més habitual i més acceptat, del que anomenem, segons el cas, timidesa i/o introversió. Expressions que no associem tant a l'argot mèdic, tot i que segurament són estats susceptibles de classificació i etiquetatge psicològic.

Aquest test ha estat un preàmbul del meu viatge, previsiblement llarg, al fons de la ment, o al fons de la vida, segons és miri. L'autoconeixenment és un camí amb un horitzó llunyà.

El que ara m'interessa però, és començar a canviar les meves inercies evitatives, començar a eradicar pors i per això necessitaré l'ajuda d'altres persones, amics, coneguts, que no els faci res acompanyar-me en alguns trossos del recorregut. Avui mateix faig una crida oberta a qui tingui temps per compartir, a qui el seu espai vital li permeti afegir un amic, a qui vulgui donar-me un cop de mà per veure'm a mi mateix  i veure'ns mútuament (efecte mirall), ajudar-me a desfer falses creences...

Tens una estona? em deixes una mica de feedback?