Gràcies, nois.

La meva psicòloga i jo em sembla que hem arribat al final de la nostra relació platònica, platònica per allò de que estava convençut de que cal més Plató i menys Prozac.
En la penúltima visita mensual em va recomanar que m'apuntés a fer "mindfullness". Dir-li a un budista que faci "mindfullness" és com dir-li a un alpinista que practiqui senderisme. Aquí vaig començar a sospitar que alguna cosa no estava funcionant en la nostra relació.
En la última visita em va dir que no em podia ajudar si no l'explicava casos concrets en que tingués problemes. Fa dos mesos li vaig donar en mà una extensa llista de les coses que necessito resoldre. Me les va classificar, cosa que és lògic i està bé, i em va dir que s'ens havia esgotat el temps i que ja ens veuriem el mes següent, el del "mindfullness".
Diuen que els enamoraments són efímers, t'enamores per uns moments de fervor hormonal fins que s'esgota la bateria, com passa amb els mòbils.
Ha estat bé, amb ella he viscut bons moments, a vegades he tingut la sensació de que entenia el que li deia i els seus consells eren sempre bons, no sempre útils, però bons al cap i a la fi.
L'altra relació, la que mantenia amb el meu assistent social també s'acabat. Es va acabar quan finalment em van concedir una ajuda econòmica de reinserció. D'ell no m'he desenamorat però entenc que hi ha molta gent que el necessita més que jo. Els assistents socials són poliamorosos professionals. Quasi no disposen de diners així que l'única eina que els queda per ajudar a que el món no s'enfonsi definitivament és estimar la gent, estimar la feina.
He d'agrair molt al meu assistent que, per altra banda, tenia la psicologia com a segona carrera i això es deixava notar, especialment per que ell donava respostes holístiques, humanistes als meus dilemes. El meu assistent és una mica iconoclasta i no dubta a criticar la psicologia clínica i les seves limitacions.
Aquest post, bàsicament, és per agrair a tots dos, psicòloga i assistent, el que m'han donat mentres hem estat junts, especialment el fet de que m'hagin escoltat i que m'hagin clarificat, a vegades sense voler-ho, el camí per on tirar, per on continuar amb la meva recerca incansable.

Et canvio feedback per altres coses que et puguin interessar

 En la meva darrera trobada amb una psicòloga, varem fer un test d'aquells en el que has de respondre veritat o fals i, encabat, un programa informàtic et situa en un tipus de transtorn de personalitat més o menys concret.

En el meu cas el resultat va ser transtorn de personalitat evitatiu amb una variant afegida, a certa distància en puntuació,  d'un lleuger transtorn esquizoide.

El primer cas, l'evitatiu, fa referència a les persones que, per por al contacte social, al fracàs, al judici dels altres, a les avaluacions de comportament i competència, el menyspreu, la burla, etc. poc a poc adopten la pràctica d'evitar caure i trobar-se en aquestes situacions estressants o violentes.

Això és tradueix, a la llarga, en una reducció molt important de l'espai vital, de l'àmbit de moviment i de la xarxa de contactes. No vas a llocs on hi ha gent desconeguda, no vas a entrevistes, no participes en debats presencials, no assisteixes a actes on la teva presencia activa pot ser requerida, etc.

Per algunes persones, en casos extrems, això pot significar només sortir de casa per fer les coses imprescindibles per a la supervivència. Ens movem en un camp emocional que pot anar des d'un petit temor a una situació de pànic, com la gent que té pànic a volar.

En el transtorn esquizoide el resultat és força similar, però no es fonamenta en la por als altres, sinó al convenciment de que els altres viuen en un món que no pot connectar amb el teu i no pots evitar caure en un desinterès cap a una interacció que no avança en cap direcció. Un se  sent més còmode sol, desenvolupant en llibertat i sense condicionants el propi discurs mental, les pròpies opinions i convenciments. Podriem comparar-ho a un ensimismament, un sentir-se més feliç en el propi món que en el dels altres, sense caure però en la desconexió dels dos mons.

Ambdós transtorns són lleus, si més no en el meu cas, tan lleus que segurament mai cap de les persones del meu entorn, familiars o amics, han sospitat de la seva existència. Probablement han quedat amagatss sota el mantell, força més habitual i més acceptat, del que anomenem, segons el cas, timidesa i/o introversió. Expressions que no associem tant a l'argot mèdic, tot i que segurament són estats susceptibles de classificació i etiquetatge psicològic.

Aquest test ha estat un preàmbul del meu viatge, previsiblement llarg, al fons de la ment, o al fons de la vida, segons és miri. L'autoconeixenment és un camí amb un horitzó llunyà.

El que ara m'interessa però, és començar a canviar les meves inercies evitatives, començar a eradicar pors i per això necessitaré l'ajuda d'altres persones, amics, coneguts, que no els faci res acompanyar-me en alguns trossos del recorregut. Avui mateix faig una crida oberta a qui tingui temps per compartir, a qui el seu espai vital li permeti afegir un amic, a qui vulgui donar-me un cop de mà per veure'm a mi mateix  i veure'ns mútuament (efecte mirall), ajudar-me a desfer falses creences...

Tens una estona? em deixes una mica de feedback?

Fins la diagnosi i més enllà

Avui m'he entrevistat amb dues psicólogues, la casualitat va fer que les dues em donessin hora per al mateix dia. L'objectiu era anar-hi amb una pregunta clara i concisa: Sóc asperger?
La psicòloga primera està especialitzada en autisme i pertany, en conjunt, a la medicina i la terapèutica privada. Li agraeixo la seva afabililtat de concedir-me una entrevista informativa. Bàsicament m'ha servit per confirmar que a Catalunya existeix una associació de persones afectades directa o indirectament per l'autisme, bàsicament enfocada en el treball sobre la infància que pateix la TEA (Transtorns de l'Espectre Autista), sense deixar del tot de banda els afectats adults, un tema el dels adults encara molt verd al nostre país, al menys pel que fa als autistes d'alt rendiment o aspergers.
D'ella he sabut que es possible sol·licitar l'elaboració d'un diagnòstic que sol costar uns 200 €  i que és un requisit per ser membre de l'associació i gaudir dels serveis culturals i terapèutics. Ha dit que investigarà si existeix alguna cosa semblant a un grup de trobades o d'ajuda mútua per afectats per la síndrome.
L'altra psicòloga és la de la Seguretat Social. També ha estat una bona entrevista, més càlida que la que vaig tenir amb la psiquiàtra i que m'ha permès desencallar el procés d'autoconeixement. Fins ara sempre ens havien quedat en que si depressió, que si estrés i altres transtorns transitoris que no solucionaven  ni m'aportaven res.
Davant la pregunta sobre l'asperger s'ha mostrat un pèl escèptica, tot i que no ho ha descartat. Ella s'inclina més cap a un transtorn esquizoide. Parlem sempre de primeres impresions. El cas és que per primer cop m'ha donat l'oportunitat de que fem un estudi més profund més enllà del "tira milles" de l'ambulatori. La propera entrevista la farem al CSMA (Centre de Salut Mental d'Igualada), on es pot enfocar millor tot el tema.
Recordo que alguna persona propera em questionava si cal fer aquest recorregut, que algún professional et classifiqui i t'etiqueti. Sí i no, a mi les etiquetes no em molestem, sóc esperantista, animalista, ateu, llibertari, vegetarià, poliamorós, budista i unes quantes coses més. El que m'interessa és obrir portes que em permetin comprendre més coses i aprendre a utilitzar millor les meves eines.
Tot i que els amics donen mil i un consells, a vegades contradictoris entre ells, és important conèixer l'historial d'altres persones que han viscut vides similars i com s'han enfrontat als seus desafiaments.
La recerca d'un diagnòstic pot alleugerir pes. Si una persona camina malament i no sap perquè, està bé que un professional li digui: mira, tens una cama més curta que l'altra. No t'hi matis a caminar com els altres, busca la teva manera de caminar i ja està. No és l'etiqueta l'important sinó saber amb què comptes.
Els amics sempre són benintencionats i fan la seva pròpia diagnosi, però al no estar, com se sol dir, dins la teva pell, acostuma a haver un marge d'error d'apreciació que pot ser petit o realment gran.
Ara comença doncs, el meu viatge cap a la diagnosi. Quan hi arribi, tornaré a carregar el vaixell per continuar el rumb amb vent a favor. Com diu en Lluís Llach, farem el possible per arribar a l'impossible i farem l'impossible per arribar al possible.