Santiago y cierra la mochila

Demà torno a la carretera (autostop) i al camí (de Sant Jaume), com l'any passat, amb la diferència que ara, apart de gaudir del paisatge i les anècdotes, hauré de guanyar-me el pa de cada dia sobre la marxa. El meu propòsit es tornar del pelegrinatge amb els mateixos pocs diners amb els que surto.
Per la part formativa espero milllorar el meu anglès, el francès, l'italià i, si arribés prou lluny, el gallec.
En quant als aspectes psicoteràpics, estic obligat a ser més comunicatiu si vull sobreviure al repte. M'enduc uns antidepressius i uns somnífers light per provar, a l'estil de quan era jove-post-adolescent i vaig enxampar l'era medio-hippie, que experimentava amb drogues toves, de forma molt efímera, per cert.

M'enduc:
1 capelina per la pluja i com a substitut de flassada quan calgui
1 llençol-sac de dormir (en realitat una funda de sofa que he descobert que tenia cremallera i l'he reconvertit)
1 cantimplora
2 fanalets que es carreguen amb energia solar
3 llibres i 3 diccionaris en diferents idiomes (anglès, francès, italià)
2 àlbums, un de postals antigues i un altre de segells antics per si tinc ocasió de vendre
1 pastilla de sabó Lagarto per la higiene i per rentar
1 matalasset de làtex
1 bossa de cereals per als esmorzars
1 bossa de pomes
1 armònica per alternar amb les estones de lectura
1 plat i coberts
Diverses peces de roba per anar canviant i adaptant a les condicions ambientals
1 pissarra per facilitar l'autostop i per explicar lliçons d'esperanto si m'ho demanen
1 got de plàstic
Algunes pastilles de brou per si als albergs puc cuinar coses
1 llibreta per anar escribint les cròniques del viatge
1 telèfon mòbil
1 credencial de pelegrí i altres documents
70 euros
1 barret per protegir-me del sol a la plana castellana (sobre tot)
1 càmera de fotos
1 navalla suïssa
1 raspall i un  tub de pasta de dents
3 preservatius (que seguiran intactes quan hagi tornat però a la vida va bé tenir il·lusions :) )
1 tovallola
1 bandereta d'esperanto que m'ajudarà a trencar el gel amb els caminants

...es fa camí al caminar.

Dijous deixo Llimiana. Divendres tinc cita amb la psicòloga i el dia 4 amb un altre especialista. Ara toca començar a pensar en el 5 de juny, quan sortiré cap a Burgos, a continuar el Camí de Sant Jaume.
La idea és sortir amb 100 euros, amb la confiança que a la tornada els seguiré tenint.
El pla és: m'enduré coses per vendre pel camí, en principi postals antigues i segells, però no descarto altres objectes que no siguin pesats ni voluminosos. Paral·lelament intentaré posar-me d'acord amb petits pagesos per fer-los feines a canvi de menjar i potser aixopluc, si cal.
Per reduir costos aprofitaré els albergs parroquials, on només demanen un donatiu a canvi de deixar-te dormir i usar els serveis.
L'objectiu del viatge és millorar idiomes practicant amb els pelegrins, així que els proposaré intercanvis a l'estil: teach me your language and I'll teach you spanish, catalan or esperanto (ensenyem la teva llengua i jo t'ensenyaré español, català o esperanto).

Portaré  una pissarra multiusos, tant per sol·licitar auto-stop com per promocionar el que venc com per utilitzar en les classes lingüísticas. Un subobjectiu és refrescar la meva capacitat d'ensenyar esperanto, i un subsubobjectiu és millorar les meves capacitats relacionals.
Portaré un o dos fanalets dels que es carreguen amb energia solar, per no dependre tant de preses de corrent, tot i que també necessitaré electricitat de tant en tant per carregar el mòbil.
Em caldrà un sac de dormir d'estiu per guanyar espai en la motxilla, el que tinc ara és de mòmia molt voluminós. Demanaré als amics si en tenen algún de vell que no vulguin.
Postergar la sortida de maig a juny em permet també alleugerir un xic la motxilla en quan a roba, se suposa que al juny ja no farà els freds que ha fet aquest mes.
Portaré cantimplora però no gaires provisions de menjar, crec que és més pràctic portar objectes vendibles i comprar menjar a partir del que tregui. Tanmateix aprofitaré, com deia, fruites i verdures que em puguin proporcionar els cultivadors de la zona.
També em serà útil la capelina, tant per si plou algún dia com per a aïllant en cas de dormir al terra. Queda per a darrera hora decidir quin matalasset agafo, el de làtex senzill o un d'inflabe (que pesa un xic més).

L'ideal sería arribar fins a Santiago però em conformaría amb trepitjar terres galegas, una de les idees és practicar gallec in situ. Estant en atur, totes les portes estan obertes, no hi ha ritmes marcats, no hi ha llocs predecidits. Convé, això sí, ser a Igualada a final de mes per a fer el mercat d'antigüitats, tinc encara pagades per anticipat les parades de maig i juny i no em puc permetre ignorar cap ingrés, per petit que sigui.

Camí de primavera

La meva etapa com a voluntari al Centre d'Esperanto de Sabadell ja sembla arribar al final. Al ritme que van les coses, no crec que hi hagi una continuitat, vaig deixar unes propostes d'activitats per  a sotmetre a deliberació però no s'albira quan tindrà lloc una reunió per a tractar el tema. La meva idea era fer una xerrada al març i una altra activitat l'abril, però no puc estar pendent de si em donaran via lliure o no, així que descarto preparatius per aquesta via i començo a avançar per una altra.                                                                               Durant tot el mes de març estic compromès en un taller de recerca activa de feina, el que suposa exhaurir les possibilitats d'entrar a treballar contractat per alguna empresa. Millorar el currículum, les estratègies per difondre'l, fer autocandidatures, conèixer noves fonts d'informació laboral, memoritzar què esperen els entrevistadors, etc. Al llarg del temps he parlat amb molts aturats que han passat per això, la majoria bastant més preparats que jo en habilitats, experiència i currículum. Jo diría que d'aquests més preparats, un de cada deu o dotze ha trobat feina (per uns mesos, en principi). Així doncs, com deia, miraré d'exprèmer aquesta via, malgrat que el realisme em susurra a l'orella que el major benefici d'aquests tallers es bàsicament que t'ajuden a no sentir-te tan sol. Bé, només per això ja paga la pena provar.                                                                                                                                                                                               Si l'esperat miracle no es produeix i la situació és similar a l'actual, el que toca es tornar a preparar la motxilla, al llarg del mes d'abril. La meva darrera aventura em va portar fins a Burgos, així que el meu nomadisme es reiniciaria en aquella ciutat. Aquesta vegada però, la prova serà de foc, ja que segurament no comptaré amb cap coixí econòmic si les coses no prosperen.                                                                       Si algú es pregunta perquè precisament posar-se en marxa des de Burgos, recordar que és una de les etapes del camí de Sant Jaume, un itinerari popular que tots els anys atrau a multitud de persones d'arreu del món.   El que més necessito en aquest moment, feina apart, és fer amics, desenvolupar la meva capacitat comunicativa (que inclou practicar idiomes), moure'm en un entorn amable i generós, com és el que creen els pelegrins, respirar espais amplis i naturals, caminar, sentir que vaig en alguna direcció, sentir el vent, escoltar històries, conèixer llocs i idees que puguin esdevenir noves portes que creuar. També com a budista, no puc menys que sentir la profunditat d'un viatge així.                                                                                                                                                                                                                                        Malauradament, la meva primera idea de fer-me voluntari alberguista es va truncar ràpid per la ingent quantitat de gent que ja s'ha ofert per a aquest servei, però no importa, durant abril inventaré formes alternatives de donar servei, paral·lelament a formes d'aconseguir algún ingrés. Les idees mai m'han faltat, només queda recollir coratge i superar les dificultats que aniran sortint.                                                           Queda decidir que passa amb el pis d'Igualada. Les factures seguiran venint irremeiablement. Estic valorant la possibilitat de donar de baixa la llum. No es imprescindible i l'estalvi el podria invertir en làmpades i aparells que es carreguin amb energia solar. Donar de baixa l'aigua ja ho veig més complicat, bàsicament pel tema de la higiene, així que miraré de deixar-ho com està, a més, comparat amb la llum es relativament barata.

Pel camí de les petxines, la ruta dels estels

Si en algún moment el subtítol del blog té realment justificació és ara, és a dir, els dies passats entre el 21 d'agost i el 6 de setembre. Un viatge d'anada i tornada de Pamplona(Iruña) a Burgos sobre dues esportives que van aguantar estoicament la penitència i em van protegir els peus de tots els mals al llarg de la meva travessia per muntanyes i deserts ibèrcs.
Satisfet, satisfet per l'aventura i satisfet per comprovar que va ser un encert per quan el viatge m'ha servit per millorar en diversos fronts, començant pel lingüístic. He pogut practicar diverses llengües, especialment el francès, del qual només sabia dir quatre frases mal pronunciades i ara mateix m'estic llegint Le Petit Prince sense deixar gaires llacunes de comprensió. Encara que sembli increible, els de  colla amb la que anava (un toledano, un de Conca, un Valencià, un milanès i...un igualadí!) em demanaven d'intèrpret sempre que no s'entenien amb els francesos que trobàvem.
També he practicat l'anglès, per descomptat, que com és habitual, ocupa el rol d'interllengua apriori quan la gent no es coneix ni se sap d'on és cadascú.
En 16 dies vaig conèixer, a part dels de la colla, gent dels Estats Units, Anglaterra, Galícia, Itàlia, Polònia, Alemanya, etc. al que cal afegir a dues noies de Manresa i una noia de Tolosa del Llenguadoc de la que m'hagués enamorat si haguessim coincidit més d'una tarda.
Les anècdotes i sorpreses van ser moltes, aturats que venien entrepans i begudes en mig del no-res, refugis de palla, guardiacivils a cavall, desaparició de mitjons italians, una assecadora de roba de les de dos rulos espremedors d'aigua, un dinar a 0'80 cèntims per càpita, un casament amb aurresku, una lectura a peu de microfon en una esglèsia d'Estella, un microkoala, una font de vi (sense vi a la tornada), una hospitalera de Vic, originària de Moià i que rebia a tothom en català, un estranger que em va dir "ĉu vi parolas esperanton?" encara que no en sabia més, una propietària d'alberg que em va regalar un immens tomàquet i una mena de samfaina deliciosa, un concert de roncs, una festa medieval...
El més interessant del "camino" , al menys el camino francès, és la part social, la part de comunicació entre la gent. Vaig fer una bona amistat amb un toledano que deia que aquest era el veritable sentit del camí, si més no en l'actualitat. A ell se li feia molt feixuc caminar sol, sense conèixer gent, sense parlar amb coneguts i desconeguts. I no puc fer altra cosa que donar-li la raó. És un plaer poder dirigir-te a gent que ja d'entrada desitja parlar amb tu, especialment agrait és per als que realitzen/realitzem el pelegrinatge sols (molt recomenable). No fer amics durant el camí és gairebé impossible, flota en l'ambient que tots estem fluint en una mateixa direcció, encara que sigui per motius i origens diversos. Si podeu, feu alguna vegada el camí dels estels.

De camí cap a l´horitzó

A Cervera, país de bruixes i aquelarres, un ciclista esportiu em va aturar i, veient-me carregat amb la motxilla, em va preguntar si estava fent el Camí de Sant Jaume, dit de Santiago en altres indrets i boques. Li vaig respondre que no, que el meu impuls viatger bebia d'altres fonts. Tot i així també li vaig comentar que la meva vivència tenia alguna similitud, com a viatge iniciàtic, salvant les distancies.
El cas es que l'objectiu inicial i pragmàtic de cercar una feina és molt semblant a un miratge, o potser una excusa, en el fons.
Viatjo per trobar el món perdut o mai tingut, el món compartit amb els altres, els veins de la meva vida als qui vec pero no reconec. Viatjo per trobar algú com jo, no per enamorar-me, no per descansar, sinò per compartir. Viatjo per saber del món, per trobar el graal que em permetrà baixar  a la terra, per trobar el mirall que em permeti veure'm.

Sé que no sóc un ser social-ritualístic, no m'emocionen molts esdeveniments grupals, casaments, aniversaris, costellades, vetlles de difunts, sants, calçotades, viatges a països exòtics, festes multiculturals, trobades familiars.
Massa soroll i massa repetició del soroll del que em sento aliè, aliè fins la nervitud i l'angoixa. Una alienació que m'obliga a teatralitzar-me a mi mateix, a donar als altres, de forma maldestra, el que els altres esperen rebre. Un peix fora de l´aigua suspirant per que no se n'anodin de que és un peix.
El meu viatge és també una escapada d´una terra que sovint sento hostil, esperant trobar-ne una de nova o la transfiguració de la que abandono. També és una crida, tot esperant que el ressó arribi tant lluny com sigui possible, a tantes orelles com hi hagi en el camí.

Busco feina, pero busco també quelcom més difícil, algú amb qui poder ser jo sense pors, sense judicis, sense condicions. Busco algú que sigui igual més enllà de les diferències. Algú deconstruit o algú en construcció amb qui cremar junts prejudicis i prepensaments en una foguera de Sant Joan.
Algú a qui no espanti un viatge cap a l´horitzó inabastable.