Però als quinze anys no em plantejava així les coses. Una dolència del meu pare ens obligava a canviar totalment la nostra vida, un nou treball, una nova ciutat, una nova casa, una nova escola,...
De la nit al dia vaig perrdre tots els meus amics. De viure en un poble a viure en una gran urb, una urb que en aquell moment s'impressionà de forma terrorífica.
La meva introversió natural es va radicalitzar i s'inicià la major crisi que hagi patit al llarg de la meva vida sentimental. Va ser en aquell entorn i en aquell moment quan vaig decidir que la meva vida havia arribat al límit de les seves possibilitats i dir adéu.
Una tarda, en absència dels meus pares em vaig dirigir a la cuina, vaig tancar la porta darrera meu i també la finestra. Vaig obrir la clau del gas i em vaig seure en un racó...
Milers d'imatges semblaven irrompre caòticament en el meu cervell fins que una d'elles es va detenir davant meu i feu desaparèixer tota la resta. Era la imatge de la meva mare plorant amb desesperació en comprendre el que havia succeit.
El pànic m'envaí, em vaig alçar i vaig obrir portes i finestres.
Però potser el pitjor acabava de començar. La pena de mort havia estat substituida per una de cadena perpètua. Ja no podia recòrrer al suicidi com a escapatòria, estava condemnat al patiment, si més no, durant tot el temps que durés la vida dels meus pares.
Amb el temps vaig aconseguir amics, però mai van ser duradors. La meva introversió i els meus problemes psíquics m'obligaven a evadir-me. Tenia por als altres i anava perdent, paulatinament, la confiança en mi mateix.
Per algún motiu que en aquell moment desconeixia totalment, vaig començar a perdre la regularitat de la meva memòria i això es va traduir, entre d'altres coses, en una incapacitat per progressar en els estudis.
Si he de ser sincer però, he de dir que si bé per un costat la meva memòria degenerava, per l'altra em vaig adonar de que podia millorar la meva intel·ligència, o al menys treure-li un profit insospitat fins llavors.
La intel·ligència em va ajudar en multitud d'ocasions, treient-me d'embolics i situacions desagradables. Gràcies a ella em vaig poder sentir, d'alguna manera, una persona normal..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada