Quina reacció podia tenir la meva mare davant unes línees tan crues. Jo havia comès l'error, si es pot dir així, de no haver parlat prèviement amb ella d'aquest afer.
Si bé és veritat que ella coneixia els meus estats depressius, jo mai li havia insinuat idees com la del suicidi. Va ser un cop molt dur.
Poc a poc les meves explicacions la varen anar calmant, fins que a la fi va poder comprendre la situació i el perquè.
Al dia següent, amb un ambient ja molt més distès, em vaig poder centrar en examinar aquells dos folis. Una cosa em va cridar l'atenció, els dos encapçalaments eren idèntics en molts punts, hi havia frases que semblaven calcades d'un full a l'altre. En un primer moment ho vaig atribuir a la inseguretat de l'autora, tot i que em va semblar estrany.
En una trobada que vam tenir posteriorment, em va confessar que durant la seva infantesa havia patit una forma d'autisme.
Tal com jo havia intuit alguna vegada, la psiquiatria és una branca de la medicina amb moltes llacunes. Maria era una d'elles.
El seu rostre em parlava en el mateix to que les seves cartes. Estava enfonsada, volia fugir de la ciutat però no tenia esperança en res, si de cas una mort solitaria i tranquil·la en algún poble petit.
Quasi no tenia forces ni per odiar a un món que l'agobiava, que la maltractava. Vaig intentar animar-la amb alguns arguments positius però va ser inútil, feia temps que ja no confiava en res ni en ningú. No vaig poder trencar la barrera.
Aquell fenòmen de la olor a sang em va fer pensar que potser la Maria tenia algunes facultats estranyes per descobrir. Malauradament, aquelles facultats es mostraven amb un aspecte força tenebrós, potser en consonància amb el seu estat moral.
No va haver una segona trobada, segurament jo era massa jove o simplement res més no podiem fer l'un per l'altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada