Sóc natural d'allò que en la meva infància percebia com a un poble. No sé si per el nombre d'habitants se'l considerava així però el cas és que els infants jugavem pels carrers, a vegades amb barret de pistoler americà i a vegades amb espases de fusta que nosaltres mateixos inventavem i construiem.
La primera infància, segurament la única que vaig viure, no es diferenciava gaire de la infància de la resta de nens i nenes del lloc, llevat potser, de les vivències dins la llar familiar on les desavinences entre el pare i la mare eren corrents i on la pau era infreqüent. Val a dir que en plena època franquista molta gent alliberava les seves fustracions i ràbies en la intimitat que proporcionaven les quatre parets de la casa.
A desgrat meu però, jo no vaig arribar a aquest món amb les autodefenses gaire altes, viure en una família desestructurada va ser molt traumàtic. Les ferides emocionals d'aquella època haurien de perdurar per la resta de la meva vida, condicionant-la i marcant un destí del qual m'ha estat sempre difícil escapar.
Recordo un vespre plujós, en tornar de l'escola...potser va ser aquella pluja la que em va fer enmalaltir lleugerament, potser un encostipat o potser una grip incipient, no ho sé. El front em bullia i el cap em feia mal.
El meu pare, aleshores recader, no havia pogut enllestir tota la feina del dia i va decidir que jo l'ajudaria. Es va apropar a mi i em va donar un paquet i una adreça. A fora seguia plovent i jo em trobava cada cop pitjor. No recordo si vaig arribar a pregar-li que si us plau no m'obligués a fer-ho, tans sols recordo les meves llàgrimes confonent-se amb les gotes de la pluja.
Recordo també la meva mare, aquell dia en que va posar sobre la taula del menjador alguna cosa que jo recordo com el cervell d'una ovella. Jo m'havia de menjar allò, em deia que allò era bo per al meu creixement. Ho vaig intentar, vaig agafar un bocí no gaire gran i m'el vaig dur a la boca. Just en aquell moment vaig sentir com si algú em volgués fer empassar una peça de sabó, vaig sentir un mareig i moltes ganes de vomitar. Estava en un carreró sense sortida, no podia tornar el menjar però tampoc m'ho podia empassar. En un moment donat vaig optar per llençar-lo lluny de la vista de la meva mare. Però no va sortir bé, la meva mare s'en adonà. El to de la seva veu es va alçar i es va afilar com un ganivet, clavant-se dins meu, una vegada més, sense escapatòria.
No goso fer responsables als meus pares per les coses que varen succeir en aquella època, ells només van ser una víctima més d'un destí marcat de lluny i d'unes circunstàncies imposades per una societat severa i intolerant.
Jo mateix cometeré alguns errors, potser alguns seran com els dels meus pares, potser altres seran diferents. Cada generació ha de conviure amb els seus propis errors. La perfecció no ha existit mai però si que podem ser conscients de les nostres faltes i podem modificar una part del futur per que els nostres fills tinguin més oportunitats d'apropar-se a la felicitat. Si no superessim els errors del passat, quin sentit tindria la vida del ser humà?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada