La mirada dels altres *

Una de les coses que sempre m'inquieta, i crec que això també és típic de l'autisme, és no ser capaç d'intuir quina és la impresió que causo el els altres i , en consequència, el grau de confiança i complicitat que inspiro.
A vegades, quan dono una abraçada o dono petons a algú sembla com si es quedés parat, com dient...què fa aquest ara! si no tenim tanta confiança!. A vegades és al revés, jo mantinc una distància prudent mentres l'altra persona es queda com esperant alguna cosa menys freda.
Recordo que per a mi les preguntes més dificils de respondre en el darrer test de personalitat que vaig fer, eren les del tipus: com et veuen els teus amics?
Segons tinc llegit, els autistes tenen dificultats en saber què pensen els altres. No saben llegir la informació no verbal, les intencionalitats, les indirectes, els dobles sentits, les mirades, etc.
Jo particularment elaboro desitjos que desprès no sé ben bé com dur-los a la pràctica, per exemple, m'agradaria de tant en tant passejar agafat de la mà amb una  amiga, tant és que sigui a la platja o pels carrers d'un poble o ciutat. Com es fa això? quin es el grau de confiança que cal? quina és la situació on això no està fora de lloc? quina mena de persona trobaria normal una proposta així? si hi ha gent que es fa enrera amb una abraçada o un petò a la galta, deu ser més complicat trobar algú amb qui agafar-te.
Potser hi ha gent extrovertida i amb una capacitat de connexió immediata, eventualment gent atractiva, a qui aquest li pot resultar un plantejament ridícul per que ja està ficat en un engranatge de relacions socials on passa de tot i no té temps d'elaborar nous desitjos, però de ben segur que no es tracta ni d'un tímid ni d'un autista.
A vegades em trobo amb gent que et rep amb una abraçada càlida i acte seguit desconnecta de tu fins el comiat, on apareix de nou la mateixa abraçada. Veig gent que sembla tenir més d'un caràcter, molt afable en el temps lliure i molt irascible en el temps laboral. També hi ha gent que canvia molt en quan apareix una molèstia, gana, sed, menstruació, fatiga,...em costa força adaptar-me a aquests "lapsus de temps" en el que l'amistat afable desapareix en el Triangle de les Bermudes.
També em resulta dificil interpretar la intensitat i el significat d'un retret. No sé si l'he de llegir com a crítica d'una acció molt concreta o com una exigència per que canviï actituds vitals. Si un amic o amiga utilitza la paraula "borinot" (per exemple) per referir-se a tu...s'ha d'entendre en el seu context molt puntual i no donar-hi més voltes o s'ha d'entendre que molt molt bé no li caus en general?
Aprofitant el tema, també em resulta complicat entendre com la societat es mou en un nivell determinat de maltractament mutu acceptat com a normal i quan algú se sent ferit, ho despatxem amb un: ba! no li facis cas! No hauriem de fer més pedagogia de l'estima i el respecte mútu? Perquè si sents que et falten al respecte i alhora ferit a vegades et titllen de "figaflor" i et traslladen a tu la responsabilitat d'adaptar-te socialment? No dic que no estigui bé enfortir-se i relativitzar les ofenses, estic d'acord i més si interpretem la vida social en analogia amb el món dels animals, on has de ser fort si vols sobreviure, però els humans hem inventat la ètica per algún motiu. Si acceptem que, fins a cert punt és correcte fer mal als altres, deixem la porta oberta a altres injusticies que puguin venir.

Pensar o no pensar

No fa gaire, una amiga, veient que filosofava molt, em va dir: Karles, és que penses massa!. Pel que vaig deduir, havia evitat dir  "Karles, tens problemes perquè penses massa!".
No és la primera vegada que ho sento dir i, com no, hi he estat pensant...És veritat que penso molt, això crec que ho he heredat per via materna,  la meva mare li donava moltes voltes a les coses i fins i tot comentava que això era poc més que una maledicció. Volia trobar un interruptor que de tant en tant la permetès un repós mental.
És un problema pensar molt? Sí i no, per una part no crec que hom pugui triar gaire si pensa molt o poc, igual que tampoc podem triar gaire com respirem, com caminem, com parlem, etc. Ara  bé, podria ser que la meva amiga estigués utilitzant, conscient o inconscientment un eufemisme i que en realitat volgués dir "Karles, penses erròniament" o fins i tot "Karles, penses en forma poc saludable".
Cap la possibilitat de que fos així però també cap la possibilitat de que la meva línia de pensament sigui correcte i que, simplement, les meves deduccions i conclusions no coincideixin amb les de les persones que "no pensen". De fet, si ens ho mirem bé, la nostra cultura occidental ha arribat on ha arribat partint dels grans pensadors grecs i actualment avancem gràcies a científics i inventors, innovadors que tenen com a eina primordial el pensament, més utilitari que el dels grecs, tot s'ha de dir.
A mi m'agradaria acordar més la meva forma de pensar amb la de la gent i la societat que m'envolta però el meu aïllament, sigui efecte de l'autisme o per altres causes, no ho posa fàcil. A vegades un es víctima del propi engranatge, m'imagino a Einstein enredat en un món de fòrmules i teories formant una maranya de la que és dificil escapar-se i més cap aquí, algú s'imagina un Woody Allen que no pensés?
On rau el problema? és la meva incapacitat de sintonitzar amb la societat o és la societat incapaç d'incorporar els individus que pensen? Contemporitzem i repartim les culpes?
El que tinc clar és que pensar, correctament almenys, no sols és útil sinó a vegades imprescindible per sobreviure. Jo vaig estar en el límit del suicidi als 15 anys i va ser la meva tendència a pensar el que em va salvar la vida. El repte de trobar solucions als problemes de la vida, el repte d'entendre i entendre's.