Neurodiferents, biodiferents

Alan Turing

Mark Zuckerberg

Bram Cohen

A molts dels personatges considerats pioners de l'era digital sel's relaciona d'alguna manera amb l'autisme d'alt rendiment i/o asperger. A Sillicon Valley contracten treballadors preferentment amb qualitats autistes. Les similituts entre un autista i un ordinador: repetició de patrons, raonament hiperlògic, relevància del treball matemàtic, no habilitats socials, l'ús de dibuixos per entendre les emocions, la paret transparent que els separa del món...potser siguin una clau per entendre al ser humà del segle XXI.

Bill Gates

Podria ser que estiguessim en un moment de traspàs qualitatiu dins el camí de l'homo sàpiens. Recordem també que estem inaugurant l'época on els "ciborgs" seran cada cop més presents en la nostra vida diaria. En la mateixa línia circula el treball científic sobre el codi genètic del éssers vius. Segurament estem presenciant una revolució humana molt més profunda que totes les que apareixen en els llibres de història publicats fins ara.

Sheldon Cooper, personatge de ficció

Satoshi Tajiri

Steve Jobs

Putin i la síndrome d’Asperger

(Un article de: Francisco Morente. Professor d’Història Contemporània a la UAB. El País, 14 de febrer de 2015).

La setmana passada, alguna premsa es va fer ressò d’un informe del pentàgon que afirma que Vladimir Putin té síndrome d’Asperger. La forma en la que es va presentar la notícia, tractant-se d’algú a quí s’ha identificat com a cap visible de l’eix del mal, conduia al lector poc atent a relacionar la síndrome d’Asperger amb trets de caràcter i de personalitat negatius. Una cosa que es tant arbitraria  com identificar als asperger amb personalitats brillants com Albert Einstein o Bill Gates. És un clàssic que es feliciti (de bona fe) als pares d’un noi o una noia amb síndrome d’Asperger per tenir a casa un geni en potència.

La síndrome d’Asperger és un transtorn del desenvolupament que es trova dins de l’espectre autista. Darrera de les dues formes d’entendre’l abans esmentades s’amaga un profund desconeixement, encara que en el primer cas a la ignorància se li suma una notable insensibilitat. La mateixa que mostrem quan ens referim als presidents Rajoy i Mas, a la direcció del PSOE o la la junta del Barça com autistes, perque no connecten amb la realitat. Els que amb aquesta lleugeresa parles dels autistes i dels asperger no tenen ni la més remota idea del patiment que moltes vegades hi ha darrera de les històries d’aquestes persones.

Contrariamental que se sol creure, les persines amb síndrome d’Asperger no són genis, tot i que poden tenir habilitats extraordinàries en àrees concretes a les que restringeixen el seu interès. Són persones amb problemes per interioritzar les regles de conducta social que tenim per normals, però tan intel·ligents com qualsevol altre individu i posseïdores habitualment, d’una gran sensibilitat i una rica vida interior. Per descomptat no són ni malvades ni perverses. Tot el contrari. Solen ser ingènues i incapaces de comprendre la mentida, i estàn allunyades de tota malícia, cosa que no els fa la vida precisament fàcil.

Processen la informació de forma especial, no perque els manqui la lògica, sinó perque funcionen amb una de diferent a la de la resta de mortals. Ordenen el món conforme als seus criteris lògics, i el que els pot semblar un disbarat són algunes de les coses que fem les persones considerades normals com, per exemple, enganyar o maquinar contra els altres.

Darrera de molts nois i noies amb síndrome d’Asperger hi ha històries d’assetjament escolar i marginació, que es tradueixen en falta d’autoestima i, en algunes ocasions, depresió i altres problemes força seriosos. La vida pot resultar molt difícil per a ells i les seves famílies. L’arribada a l’edat adulta no solament no resol els problemes sinó que a vegades els empitjora. La seva incorporació al món laboral, per exemple, sol ser molt complicada i no ho tenen fàcil per desenvolupar una vida completament autònoma.

El proper 18 de febrer se celebra el Dia Internacional de la Síndrome d’Asperger. Segurament aquell dia sentirem boniques paraules de llavis dels nostres governants. Els mateixos que amb les seves polítiques deixen als afectats a l’estacada. Fets i no paraules és el que aquests necessiten. Per a una família amb un fill o filla amb síndrome d’Asperger, poques coses hi ha més gratificants que trobar professors i psicopedagogs a les escoles i instituts públics disposats a tot per ajudar aquests nois. I ho fan oblidant-se de que els han retallat de forma abusiva el sou i els han empitjorat les seves condicions laborals. Gestos que demostren l’important que és garantir que allò públic, en aquest cas l’escola, segueixi funcionant.

Sortosament és així en molts dels nostres centres educatius. I no gràcies al conseller d’ensenyament de torn – sigui aquest Ernest Maragall o Irene Rigau - , sinó gràcies a la dedicació dels professionals. No esquivo la realitat: en els darrers anys ha estat necessari reduir despeses. No obstant, el rellevant és en què es retalla, quines són les prioritats. I passa que, mentres hi ha hagut diners per a pagar concerts a col·legis d’èlit i a escoles que segreguen per sexes, s’han retallat plantilles a les escoles  públiques i s’han liquidat professors de reforç, indispensables per atendre a nois i noies amb necessitats educatives especials.

La crisi ha estat la coartada per executar el programa de privatització i jibarització de l’Estat del benestar en el que tant PP com CiU creuen a ulls clucs. A Catalunya, a més, s’ha tapat amb el procés. Ho va dir amb admirable sinceritat el conseller Santi Vila fa ben poc: sense l’estelada, no s’hagués pogut imposar tant patiment social. A Madrid mercadegen amb la vida dels malalts d’hepatitis C. A Barcelona, amb la dels malalts de fibromialgia i amb síndrome de fatiga crònica. Aquí i allà s’acarnissen amb els més febles i desprotegits. A Madrid i Barcelona, individus que no mereixen el qualificatiu de decents fan les seves malifetes mentres s’omplen la boca amb la marca España i el Viatge a Ítaca. Gent amb la que jo no aniria ni a fer un cafè al bar de la cantonada.

Susan Boyle, quan el talent desborda l'autisme

La cantante escocesa Susan Boyle ha comunicado que tiene una forma de autismo conocida como síndrome de Asperger, un diagnóstico que recibe con mucho alivio pues llevaba años pensando que tenía algún daño cerebral. Boyle, de 52 años, contó al diario Observer en una entrevista que había buscado la ayuda de un especialista escocés hace un año temiéndose que el diagnóstico que le dieron en su infancia, de daño cerebral, era erróneo. Boyle dijo que le habían molestado durante toda su vida por su comportamiento extraño y que los niños de su pueblo natal Blackburn la llamaban "Susie la simple". Había mantenido en secreto su diagnóstico de Asperger, una leve forma de autismo marcada por una torpeza social y unos intereses reducidos que convierten a las relaciones personales en un desafío. "Me dijeron que tenía daño cerebral. Siempre supe que era una etiqueta injusta." dijo. "Ahora tengo un entendimiento más claro sobre qué me ocurre y me siento más relajada sobre mí misma". Boyle saltó a la fama internacional en 2009 tras una aparición en el espectáculo televisivo 'Britain's Got Talent', sobre todo después de su interpretación perfecta de 'I Dreamed a Dream' del musical 'Los Miserables'. La historia de su vida, la transformación de una escocesa desconocida en una artista que vende millones de discos, fue hecha un musical. Boyle le dijo al Observer que había visitado un especialista por su cuenta porque "pensé que tenía una enfermedad más seria y que no podía funcionar correctamente". Señaló que estaba aprendiendo a controlar el Asperger y que esperaba que el diagnóstico hiciese a las personas más empáticas. "Creo que la gente me tratará mejor porque ahora entenderán mejor quién soy y por qué hago las cosas que hago".

Leer más: Susan Boyle padece síndrome de Asperger http://www.europapress.es/cultura/musica-00129/noticia-susan-boyle-padece-sindrome-asperger-20131209180214.html

*Un ministre agobiat

Un dels meus objectius actualment és mirar d'apropar el món de l'autisme, del meu autisme al menys, a la gent que entenem com normal, dit "normal" aquell estat del que gaudeix la majoria de gent que manté relacions fluides amb l'entorn.

Si ens imaginem a una persona com si fos un país o un estat, ens serà fàcil entendre que aquest estat es proveeix d'una sèrie de departaments que els són imprescindibles per la supervivència i el progrés. D'aquests treuria a tema un departament que anomenaré d'Assumptes Interns i un departament d'Assumptes Exteriors. cada un d'ells amb un ministre a càrrec, cada un d'ells amb una dinàmica i responsabilitat pròpies. 

Una persona normal té consciència dels dos departaments i té un ministre adequat per a cada tasca, enviant un o altre a treballar segon el cas. si estic rentant els plats, el ministre d'assumptes interns planifica les següents tasques, com ara posar la rentadora o anar a pagar un rebut.

Si mentres rentem els plats rebem una trucada d'un amic que ens vol explicar que el seu pare està malalt, desactivem el departament d'Assumptes Interns i activem el d'Assumptes exteriors durant tot el temps de la trucada.

Un autista és un país que no té ministre d'Assumptes Exteriors o té un ministre incapaç de fer la feina que li toca. La solució és assignar els assumptes exteriors a l'altre ministre, el d'Interns. Com és d'esperar, el resultat és un servei defectuós en ambdós departaments. Ineficàcia en el Departament  d'Exteriors i colapse en el d'Assumptes Interns.

En el meu cas, el meu món interior envaeix el món de les relacions públiques de forma no volguda, o al menys no volguda per als meus interlocutors. Quan no em puc concentrar en una conversa, salta un diferencial que ho apaga tot i no veig (metaforicament) a qui tinc a davant. De fet en la meva vida habitual imaginació i realitat se superposen, passat, present i futur conviuen sense un ordre definit. 

Puc estar en una conversa sobre el partit que va jugar el barça anit i estar imaginant que passaria si un astronauta trobés una pilota a Mart. si en aquell moment algú interromp el meu pensament per demanar-me l'opinió sobre el partit, el més probable és que doni una resposta evasiva o ambigua per sortir del pas i miri d'escoltar la conversa una mica per corregir la resposta més endevant i que la gent em vegi com una persona normal.