16/2/15

Putin i la síndrome d’Asperger

(Un article de: Francisco Morente. Professor d’Història Contemporània a la UAB. El País, 14 de febrer de 2015).

La setmana passada, alguna premsa es va fer ressò d’un informe del pentàgon que afirma que Vladimir Putin té síndrome d’Asperger. La forma en la que es va presentar la notícia, tractant-se d’algú a quí s’ha identificat com a cap visible de l’eix del mal, conduia al lector poc atent a relacionar la síndrome d’Asperger amb trets de caràcter i de personalitat negatius. Una cosa que es tant arbitraria  com identificar als asperger amb personalitats brillants com Albert Einstein o Bill Gates. És un clàssic que es feliciti (de bona fe) als pares d’un noi o una noia amb síndrome d’Asperger per tenir a casa un geni en potència.
La síndrome d’Asperger és un transtorn del desenvolupament que es trova dins de l’espectre autista. Darrera de les dues formes d’entendre’l abans esmentades s’amaga un profund desconeixement, encara que en el primer cas a la ignorància se li suma una notable insensibilitat. La mateixa que mostrem quan ens referim als presidents Rajoy i Mas, a la direcció del PSOE o la la junta del Barça com autistes, perque no connecten amb la realitat. Els que amb aquesta lleugeresa parles dels autistes i dels asperger no tenen ni la més remota idea del patiment que moltes vegades hi ha darrera de les històries d’aquestes persones.
Contrariamental que se sol creure, les persines amb síndrome d’Asperger no són genis, tot i que poden tenir habilitats extraordinàries en àrees concretes a les que restringeixen el seu interès. Són persones amb problemes per interioritzar les regles de conducta social que tenim per normals, però tan intel·ligents com qualsevol altre individu i posseïdores habitualment, d’una gran sensibilitat i una rica vida interior. Per descomptat no són ni malvades ni perverses. Tot el contrari. Solen ser ingènues i incapaces de comprendre la mentida, i estàn allunyades de tota malícia, cosa que no els fa la vida precisament fàcil.
Processen la informació de forma especial, no perque els manqui la lògica, sinó perque funcionen amb una de diferent a la de la resta de mortals. Ordenen el món conforme als seus criteris lògics, i el que els pot semblar un disbarat són algunes de les coses que fem les persones considerades normals com, per exemple, enganyar o maquinar contra els altres.
Darrera de molts nois i noies amb síndrome d’Asperger hi ha històries d’assetjament escolar i marginació, que es tradueixen en falta d’autoestima i, en algunes ocasions, depresió i altres problemes força seriosos. La vida pot resultar molt difícil per a ells i les seves famílies. L’arribada a l’edat adulta no solament no resol els problemes sinó que a vegades els empitjora. La seva incorporació al món laboral, per exemple, sol ser molt complicada i no ho tenen fàcil per desenvolupar una vida completament autònoma.
El proper 18 de febrer se celebra el Dia Internacional de la Síndrome d’Asperger. Segurament aquell dia sentirem boniques paraules de llavis dels nostres governants. Els mateixos que amb les seves polítiques deixen als afectats a l’estacada. Fets i no paraules és el que aquests necessiten. Per a una família amb un fill o filla amb síndrome d’Asperger, poques coses hi ha més gratificants que trobar professors i psicopedagogs a les escoles i instituts públics disposats a tot per ajudar aquests nois. I ho fan oblidant-se de que els han retallat de forma abusiva el sou i els han empitjorat les seves condicions laborals. Gestos que demostren l’important que és garantir que allò públic, en aquest cas l’escola, segueixi funcionant.
Sortosament és així en molts dels nostres centres educatius. I no gràcies al conseller d’ensenyament de torn – sigui aquest Ernest Maragall o Irene Rigau - , sinó gràcies a la dedicació dels professionals. No esquivo la realitat: en els darrers anys ha estat necessari reduir despeses. No obstant, el rellevant és en què es retalla, quines són les prioritats. I passa que, mentres hi ha hagut diners per a pagar concerts a col·legis d’èlit i a escoles que segreguen per sexes, s’han retallat plantilles a les escoles  públiques i s’han liquidat professors de reforç, indispensables per atendre a nois i noies amb necessitats educatives especials.
La crisi ha estat la coartada per executar el programa de privatització i jibarització de l’Estat del benestar en el que tant PP com CiU creuen a ulls clucs. A Catalunya, a més, s’ha tapat amb el procés. Ho va dir amb admirable sinceritat el conseller Santi Vila fa ben poc: sense l’estelada, no s’hagués pogut imposar tant patiment social. A Madrid mercadegen amb la vida dels malalts d’hepatitis C. A Barcelona, amb la dels malalts de fibromialgia i amb síndrome de fatiga crònica. Aquí i allà s’acarnissen amb els més febles i desprotegits. A Madrid i Barcelona, individus que no mereixen el qualificatiu de decents fan les seves malifetes mentres s’omplen la boca amb la marca España i el Viatge a Ítaca. Gent amb la que jo no aniria ni a fer un cafè al bar de la cantonada.


Cap comentari: