Quan vaig inaugurar l'etapa més intimista d'aquest blog, necessitava un nou títol que d'alguna manera conduís cap al meu món personal. Uns dies abans de la inauguració, la biblioteca central d'Igualada va oferir un passi gratuït de la pel·lícula El retrat de Dorian Gray, basada en la famosa novel·la d'Oscar Wilde, un passi al que vaig assistir.
No vaig trigar gaire a adoptar el personatge per al meu blog. Dorian Gray, un home centrat en el seu propi món, inadaptat a la vida i la societat, a la recerca de la felicitat terrenal, de la plenitud, amb una personalitat i apariència indescifrable per als seus coetànis, fascinant per a uns, escabrós per a altres, esclavitzat per una espiral interior que el portà al límit de la bogeria.
Sovint, la gent que em coneix i que no em coneix em diu: Karles, sembles més jove del que ets! Molts dels meus amics generacionals tenen cabells blancs que jo no tinc, alguns d'ells no poden pujar muntanyes que a mi m'entusiasmen. Construeixo figures de lego amb els fills del meus amics mentre ells discuteixen sobre la seva visita al Domo de Milà o sobre la congelació de salaris.
Dorian Gray vivia però no escrivia. Era presoner del seu secret. El Relat de Dorian Gray és una superposició de dos personatges: Karles i Dorian. Jo no tinc un retrat que la gent pugui descobrir i que mostri la meva realitat però sí puc escriure un relat, un retrat escrit de mi mateix. Un relat que vagi mostrant, dia rere dia, el Karles real, l'interior, com la tela que molt lentament s'alça, la tela que Dorian utilitzava per tapar el seu quadre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada