Car-Less

Al poc temps de començar la meva carrera com a bloguer d'El relat de Dorian Gray vaig explicar les raons d'haver escollit títol i subtítol per al meu quadern de bitàcora. Avui volia fer una reflexió sobre la foto que els acompanya i que serveix de teló de fons, sempre en la línia d'explicar el seu sentit, en part inconscient i en part conscient.                                                                                                                                             Fa temps, en una estada meva a Escòcia, compartint experiències amb una comunitat hippie-budista, on la llengua d'intercomunicació era (i és) l'anglès, un dels companys de vivències, crec que escocès però no ho sé segur, em va fer caure en que el meu nom, Carles, per a ell significava algú "sense cotxe", li vaig dir que tenia raó, tot mostrant-nos mútuament un somriure.                                                                                                                 Curiosament, fent una mirada al passat, hi ha dues anècdotes que semblen enllaçar amb aquest fet casual. Una de les meves àvies, ja morta, quan jo era jove va prometre pagar-me el carnet de conduir mentres estigués fent el servei militar. Jo estava disposat a acceptar el regal, fins que va resultar que em van destacar, junt amb altres soldats, a servir de cobertura a la guardia civil en unes operacions anti-eta que es duien a terme al bell mig del Pirineu navarrès. Impossible treure's el carnet allà enmig de prats i boscos.

Anys més tard, preveient que podria trobar feina en una masia a prop de Tremp, vaig començar a treure'm el carnet. Vaig arribar a aprobar la teòrica, vaig suspendre les pràctiques i havia exhaurit tots els meus estalvis. Per altra banda, durant l'exàmen vaig descobrir que els meus lapsus mentals, gairebé inocus en la vida ordinària, podrien ser mortals al volant d'un cotxe. Vaig decidir desterrar la idea de conduir mai un cotxe, per pur instint de supervivència.

Total, Car-Less, Sense-cotxe. Vet aquí que la foto del blog pren sentit. També té sentit que la foto és una instantània de la meva vida que em serveix de mirall, l'edat amb la que m'identifico, l'austeritat, el lleuger somriure d'acceptació i un cert orgull, la diferència (el blanc i negre mostra alhora un tipus de posicionament i un desig de conservar coses del passat... i de transmètre-les a les noves generacions), els braços creuats com a manera d'autoprotecció i la cadira, un homenatge involgut a Tàpies o potser al Tricicle, o a ambdós alhora.

Podriem dir que és com un retrat no autoritzat de Dorian Car Less Gray.

Perquè Dorian Gray? *

Quan vaig inaugurar l'etapa més intimista d'aquest blog, necessitava un nou títol que d'alguna manera conduís cap al meu món personal. Uns dies abans de la inauguració, la biblioteca central d'Igualada va oferir un passi gratuït de la pel·lícula El retrat de Dorian Gray, basada en la famosa novel·la d'Oscar Wilde, un passi al que vaig assistir.
No vaig trigar gaire a adoptar el personatge per al meu blog. Dorian Gray, un home centrat en el seu propi món, inadaptat a la vida i la societat, a la recerca de la felicitat terrenal, de la plenitud, amb una personalitat i apariència indescifrable per als seus coetànis, fascinant per a uns, escabrós per a altres, esclavitzat per una espiral interior que el portà al límit de la bogeria.
Sovint, la gent que em coneix i que no em coneix em diu: Karles, sembles més jove del que ets! Molts dels meus amics generacionals tenen cabells blancs que jo no tinc, alguns d'ells no poden pujar muntanyes que a mi m'entusiasmen. Construeixo figures de lego amb els fills del meus amics mentre ells discuteixen sobre la seva visita al Domo de Milà o sobre la congelació de salaris.
Dorian Gray vivia però no escrivia. Era presoner del seu secret. El Relat de Dorian Gray és una superposició de dos personatges: Karles i Dorian. Jo no tinc un retrat que la gent pugui descobrir i que mostri la meva realitat però sí puc escriure un relat, un retrat escrit de mi mateix. Un relat que vagi mostrant, dia rere dia, el Karles real, l'interior, com la tela que molt lentament s'alça, la tela que Dorian utilitzava per tapar el seu quadre.