Car-Less

Al poc temps de començar la meva carrera com a bloguer d'El relat de Dorian Gray vaig explicar les raons d'haver escollit títol i subtítol per al meu quadern de bitàcora. Avui volia fer una reflexió sobre la foto que els acompanya i que serveix de teló de fons, sempre en la línia d'explicar el seu sentit, en part inconscient i en part conscient.                                                                                                                                             Fa temps, en una estada meva a Escòcia, compartint experiències amb una comunitat hippie-budista, on la llengua d'intercomunicació era (i és) l'anglès, un dels companys de vivències, crec que escocès però no ho sé segur, em va fer caure en que el meu nom, Carles, per a ell significava algú "sense cotxe", li vaig dir que tenia raó, tot mostrant-nos mútuament un somriure.                                                                                                                 Curiosament, fent una mirada al passat, hi ha dues anècdotes que semblen enllaçar amb aquest fet casual. Una de les meves àvies, ja morta, quan jo era jove va prometre pagar-me el carnet de conduir mentres estigués fent el servei militar. Jo estava disposat a acceptar el regal, fins que va resultar que em van destacar, junt amb altres soldats, a servir de cobertura a la guardia civil en unes operacions anti-eta que es duien a terme al bell mig del Pirineu navarrès. Impossible treure's el carnet allà enmig de prats i boscos.

Anys més tard, preveient que podria trobar feina en una masia a prop de Tremp, vaig començar a treure'm el carnet. Vaig arribar a aprobar la teòrica, vaig suspendre les pràctiques i havia exhaurit tots els meus estalvis. Per altra banda, durant l'exàmen vaig descobrir que els meus lapsus mentals, gairebé inocus en la vida ordinària, podrien ser mortals al volant d'un cotxe. Vaig decidir desterrar la idea de conduir mai un cotxe, per pur instint de supervivència.

Total, Car-Less, Sense-cotxe. Vet aquí que la foto del blog pren sentit. També té sentit que la foto és una instantània de la meva vida que em serveix de mirall, l'edat amb la que m'identifico, l'austeritat, el lleuger somriure d'acceptació i un cert orgull, la diferència (el blanc i negre mostra alhora un tipus de posicionament i un desig de conservar coses del passat... i de transmètre-les a les noves generacions), els braços creuats com a manera d'autoprotecció i la cadira, un homenatge involgut a Tàpies o potser al Tricicle, o a ambdós alhora.

Podriem dir que és com un retrat no autoritzat de Dorian Car Less Gray.