21/9/13

Les abraçades gratis viuen lluny *



No fa gaire temps corria la moda a moltes ciutats del món, de sortir al carrer amb una pancarta, petita o gran, on s'hi llegia "abraçades gratis". Grupets de persones, de diferents edats, encara que crec que predominaven els joves, que es proposaven a si mateixos per donar i rebre abraçades de la gent del carrer, per molt desconeguda que fos.
Alguns acceptaven el repte i fin i tot hi afegien algún petó, altres passaven de llarg creient-lo una extravagància, els més acostumaven a regalar un somriure.
En la meva vida les abraçades no sovintejen, el meu fill de catorze anys viu a dues hores i mitja de mi, el meu millor amic viu a dues hores, el meu germà a tres hores, la meva millor amiga viu a un dia de viatge. La resta d'amics són persones que no entendrien molt bé que els abracés, no hi ha un vincle de confiança i complicitat suficient, o potser si ho entendrien alguns però com saber-ho? com fer-ho?
Diuen que els autistes no saben què han de dir i quan dir-ho. Els que hagiu vist la pel·lícula Mozart i la balena ho haureu constatat. Amb el temps un ha ficat tantes vegades la pota en converses que al final acabes tancant-te en un silenci preventiu.
La darrera vegada que vaig donar i rebre una abraçada va ser durant un taller de risoteràpia. A vegades a la vida cal que s'obri un parèntesi, com el d'"abraçades gratis" perquè puguis agafar alè i continuar vivint.
Però es clar, un taller de risoteràpia val diners i no es tracta de fer-ne un cada cop que necessites una mica d'amor. En qualsevol cas, són diners que no hi són.
El dilema doncs és què fer quan necessites una abraçada i la persona més propera a qui series capaç de demanar-li viu a 60 km. de distància?
Diuen que les relacions socials són part important de la salut i intueixo que el contacte físic, encara que sigui superficial i breu com una abraçada , és una part fonamental, especialment per alimentar l'autoestima i la confiança en els altres.
Com asperger, o simplement introvertit si ho preferiu, s'em fa difícil demanar a la gent si tindrien un forat a l'agenda per donar una abraçada. No domino els tempos, especialment els de la gent que ja ho té tot organitzat, feina família, oci, habits, preferències. La ironia és que crec que el món està ple de gent com jo, nàufregs en una illa petita que es passen el dia omplint i llançant al mar ampolles amb un missatge que diu "abraçades gratis".