El difícil art de la combinatòria

Diuen que el millor que et pot passar a la vida és que tinguis clar el què vols i t'hi encaminis amb determinació i valentia.
Jo començo a tenir clar el que vull. Vull viure en un entorn natural, a ser possible prop de boscos i rierols, vull gaudir escrivint el meu blog i parlant amb els meus amics virtuals, vull aportar el meu granet de sorra ensenyant i donant a conèixer l'esperanto, gaudint-lo, vull tenir amics i alguna amant amb quí compartir emocions i sentiments.

Sí vull fer amics, el millor lloc seria Barcelona, on he viscut la meitat de la meva vida i on he llaurat el meu bagatge cultural i ideològic. Si vull viure en la natura, puc anar al Montsec, on podré respirar aire pur i sentir la textura dels arbres i els sons dels animals. Si vull escriure en el meu blog sense sobrestímuls i sense incomoditats ni estrés, el millor lloc és casa meva, a Igualada, amb una biblioteca que m'ho facilita. Si vull avançar amb l'esperanto, el millor és participar en congressos i trobades, viatjar pel món, veure gent arreu.

Però...a Barcelona no hi ha coves, rierols, roures. Al Montsec no hi tinc amant i possiblement tampoc internet. A Igualada no hi ha esperantistes, feina, ni, de moment, amics. Arreu del món no hi puc anar, sense cotxe, sense diners i sacrificant les visites al meu fill de 14 anys que viu a Terrassa.

Mentrestant els límits físics vant creixent: lumbàlgies, tendinitis, miopia, fatiga, problemes gàstrics, genolls fràgils, transtorns associats a l'atur ... augmeten paulatinament. Tinc clar el que vull però no sé on es troba el que vull. A  mi mai se m'ha donat bé la combinatòria.