Quadern de bitàcora

Llimiana, 17 de juliol de 2015. Estic amb els meus amics camperols, compartint coses, fent activitats relacionades amb l'hort, principalment treure males herbes (eliminar competidors en l'argot pagès) i regar. També ajudo a vegades en una feixa veina, l'hort d'un pagès de cap de setmana. Quan ell no pot venir, li rego per mantenir vius els carbassons, els tomàquets, els melons, els pebrots i altres hortalisses.
Si fa no fa dedico la meitat del dia a aquestes activitats. La resta del temps és més variat i dispers, practico els idiomes amb llibres i pel·lícules subtitolades, investigo sobre el tema Asperger, jugo amb la canalla de la casa, descanso (dormo) aprofitant les hores de més sol, redacto entrades de blog, faig traduccions que m'encarreguen, col·laboro amb Lernu.net, atenc correus... Per la darrera traducció em donaran 30 euros, que per a alguns els semblarà poc però en el meu cas és aigua beneïda, que em permet algún luxe, com ara comprar un parell de rajoles de xocolata, que són més fiables i més saludables que el prozac ;-)
El dia 23 marxo cap a casa del meu germà per a fer-li una mica de masover durant unes tres setmanes.

Les coses en principi van prou bé, si fem abstracció de la part econòmica, que continua en stand by. A Llimiana, com era previssible, s'està més lluny de les pressions de la ciutat, o almenys un ho pot sentir així. Dormo en tenda de campanya. Podria fer-ho en una habitació de la casa que m'acull però la tenda m'ofereix la possibilitat de tenir un espai realment propi, menys condicionat a les activitats familiars. Entre altres coses, això em permet regular millor la interacció amb el nens de la casa, ja sabeu que la canalla pot arribar a ser molt absorbent.
La tenda és a tocar de l'hort, o sigui que estalvio temps al matí i al vespre. Ara estem collint patates i alls, no molt ja que el sol i la sequera s'han fet notar. Els tomàquets comencen a agafar el color vermell i els enciams més o menys resisteixen les visites de les llebres (un dia van arrassar mossegant la meitat de la collita). Dic llebres però no sé quins animals ens visiten quan no hi som.
Les meves darreres lectures han estat Case Perfecto, novel·la en gallec sobre una mare que escriu per fer les paus amb el seu fill, i una biografia del Beatles adaptada al nivell intermediate english. Com a pel·lícula en anglès, subtitulada en anglès ha estat Les cròniques de Narnia, calculo que les pel·lícules dirigides a un públic infantil-juvenil utilitzen un llenguatge menys enrevessat i tècnic i em són més fàcils de seguir.

A Igualada vaig avisar als administradors de la comunitat de propietaris on tinc el pis, que aquest any molt probablement no podré pagar cap quota. No em van posar cap pega, els veins entenen la meva situació i s'en fan el càrrec. Tot el meu agraiment per a ells. Segueix sent un misteri quan em tallaran la llum però en qualsevol cas estic preparat. Les meves activitats "elèctriques", carregar mòbil, manegar l'ordinador, etc. les duré a terme a la biblio d'Igualada sempre que em toqui passar alguns dies allà. Per la il·luminació a casa ja en tindré prou amb làmpades solars de jardí i espelmes, la major part de la història de la humanitat s'ha viscut sense electricitat :-)

A Llimiana també utilitzo aquestes làmpades, per exemple si m'he de traslladar després de sopar, de la casa a la tenda. A la casa fem un règim entre vegà i vegetarià, no crec que sigui definible, la família ha establert uns valors, preferències i combinacions al llarg dels anys i em sembla que s'en podria escriure un llibre amb un títol de l'estil La revolucionaria dieta Navarro :-)
En qualsevol cas, és un menjar sà i ho noto amb les digestions, que quan sóc a casa meva són més llargues i farragoses i no sé si l'encerto en equilibrar els nutrients.

L'assignatura que tinc pendent és la del son. Ara estic prenent uns somnífers que em van molt bé però he de trobar la manera de prescindir-ne i poder descansar sense crosses. Segueixo tenint malsons, suposo que és la tensió de viure en una situació vital límit i experimentar dificultats comunicatives i socials molt marcades.
En fi, més de 50 anys menjant els meus propis "marrons" no és una cosa que s'arregli en quatre dies. Ara ho estic treient tot a fora perque penso que és millor veure-ho amb perspectiva.
Ja sé que a molts els pot semblar que sóc un pesat parlant tant sovint de coses psicològiques però per a mi és imprescindible. No sé quants anys em queden de vida (per sota del llindar de la pobresa l'esperança de vida  decreix) però per poc que pugui vull arribar a una certa pau interior que no he tingut mai. He fet avenços que no puc explicar ja que aquestes coses són extremadament personals i intransferibles, així que tinc la certesa de quines coses he de fer, o almenys intentar.