Si els idiomes fossin persones

Si els idiomes fossin persones...l'esperanto seria un asperger. Sí, seria un asperger perque l'esperanto és l'idioma més regular, més racional de tots els que es parlen. L'esperanto figura al llibre guinnes com a llengua més regular del món. Diuen que és la llengua més fàcil d'aprendre, cada lletra un so invariable, la regularitat, la previsibilitat necessària per a un asperger. L'esperanto es pot construir i deconstruir, com un joc, arrels, sufixos, prefixos, terminacions,...tot té un significat inequívoc, o al menys un significat més estable que en totes les altres llengües.

L'esperanto va néixer com a reacció a un assetjament, a un "bullying". En Zamenhof, l'iniciador, vivia en una ciutat on les etnies es barallaven entre sí i la comunitat que rebia més pals per tot arreu era la seva, la dels jueus. Molt aspergers tenen un sentit molt ferm pel que fa a la justícia, en Zamenhof volia justícia, justícia en el tracte entre etnies, respecte entre persones, entre humans. Volia reconeixement i igualtat. De la reserva jueva per autoprotecció a la reserva asperger per autoprotecció.

L'esperanto dona primacia a la lògica, la lògica ens apropa a la universalitat. Un asperger enten la lògica i s'integra com un no asperger. Els idiomes anomenats naturals (mal anomenats així per que no són com un bolet, son codis acordats i reglamentats), els idiomes, deia, contenen idiotismes, cultismes, ambigüitats, multiplicitat de sentits que dificulten la comprensió als foranis. Són particularitats que els fan singulars i atractius però alhora aixequen barreres, fronteres.

L'esperanto és, podriem dir, el més jove dels idiomes, tot i que els elements que el formen tenen segles d'història, i potser algunes de les seves claus de funcionament es basen en un instint que ha existit sempre, des que existeixen els idiomes i per això l'esperanto ha perviscut en el temps. L'autisme és un diàgnostic jove. Durant molt segles hom no veia altra cosa que una psicopatia. L'autisme apareix per reivindicar la dignitat dels autistes. L'esperanto apareix per reivindicar el paper d'una interllengua neutral al món.

Nerd, friki, weird, geek,...són apelatius  que a vegades hom utilitza amb un to despectiu davant un asperger. No gaire lluny del pensament paternalista que molta gent té sobre els esperantistes.

Els autistes i asperger són Una tribu propia, diu Steve Silberman en el seu llibre, afegint otras maneras de entender el mundo. Els esperantistes també són una tribu, i tenen una altra manera d'entendre el món. Uns i altres entenen que tots som humans, cadascú des del seu univers cultural i vivencial. Tots mereixem el mateix respecte, mereixem ser iguals en la diversitat.

El nom invisible

És ben curiós, després de nou anys de funcionament del meu blog, no m'havia adonat que la foto de capsalera en realitat amaga, o mostra, segons es miri, el meu nom.

En una de les meves visites a Escòcia, fa uns quants anys, quan feia poc que havia trencat amb la noia de la que em vaig enamorar per primer i últim cop, i mentres feia estada dins d'una comunitat d'orientació budista tibetana, un dels residents, un escocès, crec recordar, quan va saber el meu nom en va fer broma tot dient: així que tu ets l'home sense cotxe, oi?
En un primer moment no hi vaig caure però poc després vaig veure que havia fet una lectura literal del nom: Carles, que en realitat sonava igual que "carless" (sense cotxe, en anglès).

L'escocès tenia raó, fins llavors mai havia tingut un cotxe i ni tan sols carnet de conduir. Amb el pas del temps, molt de temps, arribaria a tenir-ne un, més ben dit, un camionet, dels anomenats quadricicles, que es poden portar amb la licència de ciclomotor. El vaig tenir uns dos anys, era de segona mà i vaig ser l'últim usuari abans de que morís i el portés al desguaç.

Avui la foto desprèn aroma de metàfora. No tinc un vehicle homologable als vehicles de l'altra gent, no tinc un cos homologable, una ment homologable, no tinc una vida homologable. Tinc una cadira per sobre del meu vell vehicle, per sobre del meu passat. Sóc a fora, veien passar els altres vehicles, Sense saber ben bé a on van i perqué hi van. Visc sense cotxe, o si ho preferiu, carless.

Estratègies d'un aspi en compromís (2)

La fugida. De petit era molt tímid, parlava poc, no era mai protagonista de res que fos col·lectiu. Vaig anar creixent i la meva timidesa va anar decreixent però no va passar igual amb la meva introversió. Podia fer actes públics sempre i quan tot ho tingués ben planificat i no hagués cap escletxa per a la improvisació i molt menys per on es pogués veure el meu interior.
Em callava coses, patia per dins, com molta altra gent vulnerable. Però les pressions externes creixien i es reproduien. A vegades buscava excuses, intentava desviar temes, però moltes vegades la pressió es feia insoportable.

Recordo haver fugit. Moltes vegades. No em refereixo a fugir d'estudi, em refereixo a fugir realment, físicamet. Recordo haver fugit de casa durant l'adolescència, fugit d'una amonestació del pare, d'una depressió de la mare, haver fugit de trobades amb amics que feien competicions de "a veure qui és capaç de...", fugit per la incapacitat de fer-me entendre per la meva parella, fugit de la feina on em sentia assetjat, fugit de reunions on la meva opinio no contava, fugit de ma pròpia casa acorralat pels deutes, fugit de ma ciutat per fer veure que era capaç de fer coses que se suposava que devia ser capaç de fer.

Tots podem crear una personalitat falsa, com en les xarxes, però no podem viure instal·lats en les aparences, parlar sempre a través d'una máscara. Si fas veure que ets X per que t'acceptin, t'exigiran que facis tot el que fa X.
X no té discapacitat, jo sí. Discapacitat per ser un X real. Sempre he volgut la proximitat de la gent, la seva estima, la seva amistat. Però tots els amics que he tingut han estar sempre els amics de X, la meva màscara.

Tenia por, molta por del que passaria si descobrien quí hi havia darrera la màscara. Per això, sempre que la màscara començava a caure, sortia corrent, fugint. Durant les fugides he perdut molta gent que estimava. I si alguna vegada no havia fugit, la meva confusió era la que els apartava de mi. Jo, confús, fràgil, desorientat, veient com els llaços es desfeien, els amics s'allunyaven. Savia qui no era jo però no savia qui era jo. Les meves "ineptituds" socials em conduien sempre i de forma inexorable a la soletat, física i espiritual.

Fugir m'alleujava les tensions insoportables. Les encapsulava. Però les tensions, encara que les encapsulis, pesen. Arrossegar tensions no resoltes pesa. Les fugides em portaven a nous mons, noves relacions, nous llocs. Com un etern recomençar. Vaig aprendre molt de les meves fugides, vaig veure moltes formes diferents d'entendre la vida. Vaig anar arxivant tot el nou coneixement però, alhora, tan coneixement em convertia en algú encara més fora-norma, si és que això era possible. Havia conegut hippies, pijos, punks, progres, conservadors, revolucionaris, conformistes, inconformistes, creients, ateus, místics, gent trista, gent esbojarrada, artistes, informàtics, músics, rodamons, senegalesos, rumans, cubans, francesos, occitans, bipolars, paranoics, dogmàtics, ecologistes, naturistes...de tots volia i crec que vaig aprendre coses. I vet aquí que el meu arxiu interior es va anar fent gran i més gran. Quan algú em preguntava una cosa i esperava una resposta, jo havia de triar entre centenars possibles. El cervell treballant a màxima potència per satisfer les espectatives dels altres.

A vegades no em queda més remei que fugir per endevant. Ja no vaig a llocs on sé que em demanaran respostes que no son les meves sinó les de X, les de la máscara. Ara ja no corro. Ara dissenyo el meu món en un lloc petit, en un petit racó del món. Dins del món i alhora fora del món.

Un senegalès a Helsinki

Alguns autistes, per explicar-se tot fent una analogia, diuen que se senten com "extraterrestres", amb un punt d'exageració, al meu parer. Si jo hagués de fer una analogia, diria que un autista és com un immigrant acabat d'arribar a les antípodes. Un senegalès a Helsinki. Tots els senegalesos son diferents entre sí i tots el finlandesos també. Tots els finlandesos tenen virtuts i defectes i tots els senegalesos també. I tanmateix, tot allò que els finlandesos fan a Finlandia ho faran amb naturalitat i facilitat. El senegalès podrà arribar a fer les mateixes coses que els finlandesos però amb molt més esforç i de forma més imperfecte. El fred normal per a un finlandés serà insoportable per al senegalès. Si al senegalès li preguntes coses de la cultura senegalesa serà un mestre en la matèria. La diferencia entre un senegalès i un autista és que el senegalès podria deixar de ser immigrant si tornés al Senegal mentres que un autista no té un lloc a on tornar.

Estratègies d'un aspi en compromís (1)

Hi ha coses que és sabut que són molt pròpies de les persones de condició asperger, entre les bàsiques està la de sentir-se "diferent", en el més ampli sentit de la definició "diferent". La peça del puzzle que no encaixa en el puzzle. D'aquesta diferència emana la següent característica. Vivim en una societat creada i conformada per la recerca del benestar de la majoria i, per a un aspi, la majoria és la majoria NT. Donada aquesta circumstància, els aspis partim d'una situació de desavantatge, que equival a inferioritat. Bé, com us deia, una característica asperger és el desenvolupament d'estratègies destinades a la integració en el món neurotípic. Mentres hom no es conscient de la pròpia aspergeritat, hom es veu a sí mateix com una anomalia i sovint pensem que l'hem de corregir o, com a mínim ocultar-le tan com sigui possible.

Avui voldria esplicar-vos quines han estat les meves estratègies de camuflatge de la meva condició. Una d'elles ha estat l'humor. L'humor, al menys el bon humor, és una característica molt ben rebuda en el món en el que vivim. Quasi tothom recorda les reunions de grups, especialment les festives, on destaca aquella persona que sap mil i un acudits i trenca el perill de que la trobada esdevingui insulsa o tensa. Una persona que es mostra humorista no es questionada pel grup. El grup necessita classificar els seus membres i la seva funció. A l'humorista s'el considera integrat i no se li demana res més.

Donat que jo em considerava una persona maldestre i poc capacitada per aportar discursos en un grup NT ( hi ha qui sap molt de cuina, hi ha qui entén d'economia, de futbòl, de coches, etc.), vaig veure en l'humor una mena de salvavides. Jo faig bromes, moltes encara que no sempre encertades, fins i tot faig bromes abans de dir hola, cosa que comporta molt de risc de ficar la pota perque no tothom ho enten o no a tothom l'enganxes en un bon dia. Val a dir que jo tinc una inclinació natural a l'humor, potser també per que es una manera de desfogar-se quan els nervis em tenen assetjat.

Per a mi l'humor es com un passi d'entrada lliure en el món NT. Obviament això només és part de la història. L'humor funciona amb límits. Tard o d'hora, la societat t'exigeix respostes més serioses i més complexes. Quan ets en una feina, si no és que està adaptada al teu perfil, en un moment o altre et sents sobrepassat per les ordres o peticions i aquí és on podriem dir allò de "s'acabat la broma!"

Una de les coses de les que vaig treure més profit, amb el temps, va ser la meva participació en tallers de clown. Ho recomaria a tothom. El clown és un viatge a allò que molta gent anomena "el nen interior". En aquests tallers et donen eines per treballar la improvisació i l'acceptació de ridícul, entre d'altres coses. Amb el clown et pots alliberar d'algunes angoixes cròniques o, com a mínim, alleugerir-les.

Una part del treball ha estat també, desdramatitzar molts aspectes de la vida, a vegades, potser moltes, sobredimensionem els nostres problemes, però això ja ho miraré d'explicar un altre dia.

La Greta, model i pedra

Pensant en la Greta Thunberg, no puc deixar d'observar que al llarg de la seva consciencació ecològica va passar per dues etapes molt diferents. En la primera, en descobrir el mal que li estem fent al planeta i a nosaltres mateixos, la Greta es va replegar sobre si mateixa en una forma de depressió que la va convertir, si em permeteu, en subjecte passiu, incomunicatiu, negant-se fins i tot a parlar. Però a partir de determinat moment va esclatar com una bomba de rellotgeria, va desafiar l'escola, la família i la societat a cara descoberta i amb una fermesa inaudita. Va clamar als quatre vents la seva identitat, la seva autoestima i la seva protesta, esdevenint un model de superació per a neurodivergents i una pedra a la sabata d'una societat egoista, decadent i conformista

Llibres, els meus amics fidels

Els llibres sempre han estat una de les meves grans obsessions, junt amb l'esperanto. Crec que m'he passat mitja vida comprant-los i venent-los. Vaig ser llibreter molts anys però també vaig ser comprador compulsiu abans, durant i després de la meva etapa comercial. N'he llegit també molts però no puc dir que hagi llegit sempre bones obres, especialment durant la adolescència i primera joventut, quan era aficionat  a les coses paranormals, espiritisme, ovnis, triangles de les Bermudes, parapsicologia,...

He llegit una mica de tot però no hi tenia gaire tirada  a la novel·la i encara menys a la poesia. Això sí, vaig passar la meva etapa sinistre en la que llegia a E.A. Poe, H.P. Lovecraft i també relats de ciència ficció. Més endevant m'arrivà l'etapa espiritual i mística, en la qual vaig explorar el taoisme i el zen*, entre d'altres filosofies. Actualment les meves inquietuts linguístiques m'han portat a buscar llibres per poder practicar idiomes, anglés, francès, italià, gallec, esperanto...essent el contingut del llibre un factor important però secundari.

Però no volia parlar només d'això. Volia parlar del llibres com objectes amb una funció més enllà de la cultural. Els llibres han estat, com deia, una obsessió per a mi, d'una manera quasi fetitxista, volent posseir-los com si fossin tresors a guardar i protegir. Els recordo acompanyant-me tota la vida, a vegades en major quantitat i a vegades en menor. Recordo que va haver un temps que la meva casa era una tenda de campanya i que una petita part de la tenda estava ocupada per llibres, del tipus vivir en la naturaleza o manual de supervivencia.
Els llibres, quan et rodegen donen caliu. Darrera de cada llibre hi ha una persona i també un univers. Quan no tens amics, els llibres son els teus amics, no t'abandonen i estan sempre a punt per explicar-te coses, per guiar-te a mons paral·lels.

Avui, una noia asperger preguntava a Twitter ¿com ordeneu els llibres?. ¿Per autors, per altura, per colors, per temes?...jo no tinc un criteri inamovible, llevat de que no els he posat mai sense seguír algún criteri. El primer patrò és el moble, hi ha mobles que donen molt de jòc i mobles que no. Els llibres molt pesats acostumo a posar-los abaix, al terra o al primer prestatge i amb el criteri del pes vaig pujant de prestatgeria en prestatgeria.
La prestatgeria procuro que segueixi un ordre visual, per exemple el llibre més alt a la dreta i els segûents en ordre descendent d'altura fins el llibre més baix a l'extrem esquerra.
Però si el prestatge no suporta bé el pes dels llibres, llavors els poso en  forma de V de manera que el més baix quedi al mig i els alts a banda i banda, per ordre creixent.

Vaig tenir una época que ordenava per temes, però es perdia l'estètica i, a més, només es pot fer si tens realment molts llibres i molt variats.
Les compres que faig ara encara tenen un punt de compulsives però molt menys que abans. No acostumo a comprar cap llibre que cregui que puc conseguir a la biblioteca. En part perque el lloc on visc és un lloc provisional que no em pertany i si alguna vegada m'hagués de tornar a traslladar, seria complicat moure tans universos de paper i cartró.

Alguns dels llibres que he llegit els darrers anys són:

Soñan os androides con ovellas eléctricas?, A neve interminable, Spock i jo, 1984, Dr. House -guia para la vida, Chaque mot est un oiseau à qui l'on apprend à chanter, Mente encuéntrame, Il codice da vinci, Il ladro di merendine, Goldfinger, Magari ti chiamo, Sàpiens, Va' dove ti porta il cuore, Les trois musquetaires, Enkonduko en budhismon, Plató i un ornitorinc entren en un bar, Danny the Champion of the World, Il barone rampante, Le treizième conte, Querida amiga, Undici minuti, Calzados Lola, La solitudine dei numeri primi, Gárgola, The picture of Dorian Gray, Monsieur Ibrahim et les Fleurs du Coran, La femme du V-e, Crime à Cannes, Case perfecto, Five tales, La dolce vita, El curiós incident del gos a mitja nit, Vingt mille lieues sous les mers, Sostiene Pereira, Lingvaj respondoj, Os escuros soños de Clío, Il mistero de la sedia a rotelle.

* (Un llibre que em va fer veure el món amb uns altres ulls es titulava El zen y el arte del mantenimiento de la motocicleta que vaig llegir els anys 90, quan encara no havia arribat el "boom" de la Nova Era).L'edició original, en anglès, data de 1974.

Fragment del llibre: Sostiene Pereira, d’Antonio Tabucchi

Des d'aquesta teoria podria entendre's el pas de ser un "insatisfactori i insatisfet" neurotípic  a ser un asperger orgullós? 

(La conversa, entre metge i pacient, està ambientada en un balneari de la costa portuguesa)
“...El doctor Cardoso va cridar la cambrera i li va encarregar dues macedònies de fruita sense sucre i sense gelat. Voldria fer-li una pregunta, va dir el doctor Cardoso, vostè coneix els metges-filòsofs? No, va admetre en Pereira, no els conec, quí són? Els principals són Theòdule Ribot i Pierre Janet, va dir el doctor Cardoso, és sobre les seves tesi el que he estudiat a París, són metges i psicòlegs, però també filòsofs, mantenen una teoria que em sembla interessant, la de la confederació de les ànimes. Expliquim aquesta teoria, li va dir en Pereira. Bé, va dir el doctor Cardoso, creure’s a si mateix “un”, que és una part del propi ésser, adherit a la incommesurable pluralitat del propi jo, representa una il·lusió, realment ingènua, de una única ànima de tradició cristiana, el doctor Ribot i el doctor Janet veuen la personalitat com una confederació de varies ànimes, perque tenim varies ànimes dins nostre, és així, una confederació que se sotmet al control d’un jo hegemònic. El doctor Cardoso va fer una petita pausa i després va continuar: aquella que anomenem la norma, o el nostre ésser, o la normalitat, és només el resultat, no una premisa, i depèn del control d’un jo hegemònic que s’ha imposat en la confederació de les nostres ànimes; en el cas de que sorgeixi un altre jo més fort i més potent, aquest jo destrona el jo hegemònic i n’ocupa el seu lloc, passant a dirigir la cohort de les ànimes, millor dit la confederació, i la preheminència es manté fins que no es destronat, a la seva vegada, per un altre jo hegemònic, amb un atac directe o mitjançant una pacient erosió.
Potser, conclou el doctor Cardoso,després d’una pacient erosió, hi ha un jo hegemònic que està prenent les regnes de la confederació de les seves ànimes, doctor Pereira, i vosté no hi pot fer res, solament pot secundar-lo.
El doctor Cardoso va acabar de menjar la seva macedònia i es va netejar la boca amb el tovalló. Així doncs, què se suposa que he de fer? , va preguntar en Pereira. Res, va respondre el doctor Cardoso, simplement esperar, potser hi ha un jo hegemònic dins seu que, després d’una lent erosió, després de tots aquests anys passats en el periodisme fent cròniques creient que la literatura era la cosa més important del món, potser hi ha ara un jo hegemònic que està agafant el comandament de la confederació de les seves ànimes, vosté deixi’l venir a la superfície, donat que no pot fer cap altra cosa, no ho aconseguiria i entraria en un conflicte amb vostè mateix, i si es vol penedir de la seva vida s’en pot penedir, i si té ganes d’explicar-ho a un sacerdot, li pot explicar, en resum, doctor Pereira, vostè comença a pensar que aquells nois tenen raó i que la seva vida fins ara ha estat inútil, és el que pensa, potser d’ara en endevant la seva vida ja no li semblarà inútil, deixi’s guiar pel seu nou jo hegemònic i no tracti de compensar el seu torment amb el menjar i amb les llimonades plenes de sucre.
En Pereira va acabar de menjar la seva macedònia de fruita i es va treure el tovalló que s’havia posat lligat al coll. La seva teoria és molt interessant, li va dir, hi pensaré, m’agradariafer un cafè, què m’en diu? El cafè provoca insomni, va dir el doctor Cardoso, però si vostè no vol dormir faci, els banys d’algues són dos cops al dia, a les nou del matí i a les cinc de la tarda, m’agradaria que arribés puntual al matí, estic convençut que un bany d’algues li sentarà bé.
Bona nit, va murmurar en Pereira. Es va alçar i es va allunyar. Va fer algunes passes i es va girar. El doctor Cardoso li va somriure. Seré puntual a les nou, sosté que va dir en Pereira.”