Carta número 1, l'adolescència

Però als quinze anys no em plantejava així les coses. Una dolència del meu pare ens obligava a canviar totalment la nostra vida, un nou treball, una nova ciutat, una nova casa, una nova escola,...
De la nit al dia vaig perrdre tots els meus amics. De viure en un poble a viure en una gran urb, una urb que en aquell moment s'impressionà de forma terrorífica.
La meva introversió natural es va radicalitzar i s'inicià la major crisi que hagi patit al llarg de la meva vida sentimental. Va ser en aquell entorn i en aquell moment quan vaig decidir que la meva vida havia arribat al límit de les seves possibilitats i dir adéu.
Una tarda, en absència dels meus pares em vaig dirigir a la cuina, vaig tancar la porta darrera meu i també la finestra. Vaig obrir la clau del gas i em vaig seure en un racó...
Milers d'imatges semblaven irrompre caòticament en el meu cervell fins que una d'elles es va detenir davant meu i feu desaparèixer tota la resta. Era la imatge de la meva mare plorant amb desesperació en comprendre el que havia succeit.
El pànic m'envaí, em vaig alçar i vaig obrir portes i finestres.
Però potser el pitjor acabava de començar. La pena de mort havia estat substituida per una de cadena perpètua. Ja no podia recòrrer al suicidi com a escapatòria, estava condemnat al patiment, si més no, durant tot el temps que durés la vida dels meus pares.
Amb el temps vaig aconseguir amics, però mai van ser duradors. La meva introversió i els meus problemes psíquics m'obligaven a evadir-me. Tenia por als altres i anava perdent, paulatinament, la confiança en mi mateix.
Per algún motiu que en aquell moment desconeixia totalment, vaig començar a perdre la regularitat de la meva memòria i això es va traduir, entre d'altres coses, en una incapacitat per progressar en els estudis.
Si he de ser sincer però, he de dir que si bé per un costat la meva memòria degenerava, per l'altra em vaig adonar de que podia millorar la meva intel·ligència, o al menys treure-li un profit insospitat fins llavors.
La intel·ligència em va ajudar en multitud d'ocasions, treient-me d'embolics i situacions desagradables. Gràcies a ella em vaig poder sentir, d'alguna manera, una persona normal..

Carta número 0, la infància

Sóc natural d'allò que en la meva infància percebia com a un poble. No sé si per el nombre d'habitants se'l considerava així però el cas és que els infants jugavem pels carrers, a vegades amb barret de pistoler americà i a vegades amb espases de fusta que nosaltres mateixos inventavem i construiem.
La primera infància, segurament la única que vaig viure, no es diferenciava gaire de la infància de la resta de nens i nenes del lloc, llevat potser, de les vivències dins la llar familiar on les desavinences entre el pare i la mare eren corrents i on la pau era infreqüent. Val a dir que en plena època franquista molta gent alliberava les seves fustracions i ràbies en la intimitat que proporcionaven les quatre parets de la casa.
A desgrat meu però, jo no vaig arribar a aquest món amb les autodefenses gaire altes, viure en una família desestructurada va ser molt traumàtic. Les ferides emocionals d'aquella època haurien de perdurar per la resta de la meva vida, condicionant-la i marcant un destí del qual m'ha estat sempre difícil escapar.
Recordo un vespre plujós, en tornar de l'escola...potser va ser aquella pluja la que em va fer enmalaltir lleugerament, potser un encostipat o potser una grip incipient, no ho sé. El front em bullia i el cap em feia mal.
El meu pare, aleshores recader, no havia pogut enllestir tota la feina del dia i va decidir que jo l'ajudaria. Es va apropar a mi i em va donar un paquet i una adreça. A fora seguia plovent i jo em trobava cada cop pitjor. No recordo si vaig arribar a pregar-li que si us plau no m'obligués a fer-ho, tans sols recordo les meves llàgrimes confonent-se amb les gotes de la pluja.
Recordo també la meva mare, aquell dia en que va posar sobre la taula del menjador alguna cosa que jo recordo com el cervell d'una ovella. Jo m'havia de menjar allò, em deia que allò era bo per al meu creixement. Ho vaig intentar, vaig agafar un bocí no gaire gran i m'el vaig dur a la boca. Just en aquell moment vaig sentir com si algú em volgués fer empassar una peça de sabó, vaig sentir un mareig i moltes ganes de vomitar. Estava en un carreró sense sortida, no podia tornar el menjar però tampoc m'ho podia empassar. En un moment donat vaig optar per llençar-lo lluny de la vista de la meva mare. Però no va sortir bé, la meva mare s'en adonà. El to de la seva veu es va alçar i es va afilar com un ganivet, clavant-se dins meu, una vegada més, sense escapatòria.
No goso fer responsables als meus pares per les coses que varen succeir en aquella època, ells només van ser una víctima més d'un destí marcat de lluny i d'unes circunstàncies imposades per una societat severa i intolerant.
Jo mateix cometeré alguns errors, potser alguns seran com els dels meus pares, potser altres seran diferents. Cada generació ha de conviure amb els seus propis errors. La perfecció no ha existit mai però si que podem ser conscients de les nostres faltes i podem modificar una part del futur per que els nostres fills tinguin més oportunitats d'apropar-se a la felicitat. Si no superessim els errors del passat, quin sentit tindria la vida del ser humà?

2012-2013, hem sobrepassat el límit

Som al 2013, més enllà de la data de canvi del maies. Toca canviar, toca el retorn a tot allò perdut en el nostre darrer viatge i tocar llençar el llast per entomar altres vents. Anoia-Esperanto ha arribat a destí i ara reemprenem viatge amb un nou vaixell: Cartes des del límit, un viatge cap a la intimitat i alhora cap al món. Ara comença un bloc que intentarà explicar-vos els aspectes desconeguts d'una ment que a vegades us sonarà estranya i a vegades la sentireu com a vostra perquè, en el fons, tots som els nostres propis desconeguts i tots estem de pas en un món que no sempre podem entendre. Sort!

Preparant la Diada de l'esperanto

15 de desembre, diada de l'esperanto

esperantocat | dissabte, 10 de novembre de 2012 | 10:53h

Dissabte 15 de desembre, celebrarem la 125a Diada de l'esperanto, i ho volem fer de la següent manera:

• 11:00h al Museu d'Esperanto de Subirats:
  presentació de l'obra d'Anna Rosselló i Josep Travesset
• 19:00h a l'Espai Vilaweb (Barcelona):
• Taula rodona "Diversitat lingüística i pau" amb Carme Junyent (lingüista i membre del GELA), Jordi Armadans (FundiPau) i Xavier Alcalde (ICIP)
• 21:00h sopar de germanor a l'Horiginal

11:00h al Museu d'Esperanto de Subirats:
presentació de l'obra d'Anna Rosselló i Josep Travesset

Anna Rosselló i Elias és una escriptora catalana i esperantista compromesa amb els drets de les nacions sense estat, especialment de les que va visitar a l’Amèrica del Sud i Centreamèrica.

El 1956 va haver de fugir al Brasil amb el seu marit, Josep Travesset, i la seva filla de dos anys i mig, la Carme, per la repressió franquista i per la misèria de l’estat espanyol en aquella època. Allà van iniciar un viatge a través de tot el con sud per visitar i conèixer de pròpia mà les nacions ameríndies que havíen estat esclavitzades pels colonitzadors espanyols en època del seu imperi colonial. El viatge, que feren en un carruatge tirat a cavall, els va dur pels estats de Brasil, Bolívia, Perú, Equador, Colòmbia, Panamà, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, El Salvador i Guatemala, quedant-se a les portes de Mèxic on no els deixaren entrar. D’allí giraren cua vers Panamà i després de vuit anys al continent americà retornaren a Barcelona.

Han escrit vint-i-dos llibres on expliquen les aventures i coneixences dels amerindis d’Abya Yala, assajos diversos sobre els catalans i les seves memòries, on hi relata la repressió franquista que va patir ella i la seva família.

19:00h a l'Espai Vilaweb (Barcelona):
Taula rodona "Diversitat lingüística i pau" amb Carme Junyent (lingüista i membre del GELA), Jordi Armadans (FundiPau) i Xavier Alcalde (ICIP)

Carme Junyent és lingüista catalana i professora titular de lingüística general a la Universitat de Barcelona. És presidenta del Grup d’Estudi de les Llengües Amenaçades (GELA). Fou part del comitè d’experts consultats per a la redacció de la Declaraciò Universal de Drets Lingüístics (1996) i és membre del Comitè Científic Internacional de Linguamón. Casa de les Llengües. És autora d’una ampla obra sobre la situació de les llengües del món i la diversitat lingüística. Junyent és especialista en llengües africanes i ha fet una aportació decisiva a la presa de consciència de la diversitat lingüística a casa nostra, a través d’exposicions o activitats com la gimcana de les llengües.

Jordi Armadans és politòleg i periodista. Ha dut a terme diverses recerques vinculades a la tasca dels moviments socials, així com aspectes de seguretat, desarmament i cultura de pau. Coŀlabora en diversos mitjans de comunicació. Director de la Fundació per la Pau, també és vicepresident de la Federació Catalana d’ONG per la Pau i membre del Comitè Executiu de la International Peace Bureau (IPB). Va ser objector de consciència al servei militar i és objector de consciència fiscal a les despeses militars.

Xavier Alcalde és politòleg i investigador per la pau. La seva recerca ha tractat diversos aspectes dels moviments socials i els mitjans de comunicació, així com les campanyes internacionals de desarmament. És tècnic de recerca a l’Institut Català Internacional per la Pau, des d’on edita la coŀlecció de working papers, tot seguint també el procès de negociacions del tractat de comerç d’armes. És membre de l’Associació Catalana d’Esperanto, de la Junta de Govern de l’Associació Europea d’Investigació per la Pau i s’interessa pel multilingüisme, l’ecologia lingüística i l’ensenyament de llengües estrangeres.

21:00h sopar de germanor a l'Horiginal

El restaurant que va acollir la nit poètica i el banquet del 35è Congrés Català d’Esperanto, acullirà ara el sopar de germanor on celebrarem plegats la 125a Diada de l’esperanto.

El menú previst és:

1. Escalivada amb anxoves, musclos al vapor i safata d’embotits i formatges amb pa de pagès amb tomàquet.
2. Llom de porc al vi amb mandarines o bé calamarsos a la planxa amb oli de romaní
3. Tiramisù casolà, crema cremada o iogurt amb fruits secs.

(Hi ha prevista una opció per als vegetarians)

El preu, IVA i beure inclòs, és de 23 euros per comensal.

Pel sopar cal reservar el més aviat possible per e-mail a f.macip(a)esperanto.cat o al 625 469 373.

De nou a Igualada, cerquem un espai

Desprès d'una absència d'un any per motius laborals, tornem a ser a Igualada. Volem rellançar les iniciatives a l'entorn de l'idioma internacional i el moviment que va generar i que continua vigent. Per això ens caldrà la vostra ajuda i suport, entre d'altres coses en agradaria trobar una entitat que ens cedís un espai per a fer un taller pràctic d'introducció a la llengua, en conèixeu alguna?

Es tracta de fer un taller d'unes dues hores en les quals explicariem tan el funcionament de la llengua com les característiques de la comunitat esperanto-parlant i la seva realitat actual.

També ens aniria bé que la gent interessada en aprendre ens ho comuniqués, ja sigui deixant comentari en el nostre bloc o bé a l'adreça electrònica k.berga (caragol)gmail.com

L'objectiu següent seria l'organització d'un curs intensiu que contaria amb el patrocini de l'Associació Catalana d'Esperanto.

La 1a commemora l'aniversari de la llengua internacional

Reportatge de la 1a de TVE

L'esperanto en tre minuts

L'esperanto present a The Economist

The economist té una versió en xarxa dins la qual es pregunta quina és la llengua més recomanable aprendre. Dins la llista de candidates que hom pot votar hi figura també l'esperanto, el qual s'ha enfilat rapidament fins la segona posició, tenint per davant el portuguès i havent superat l'espanyol. Un fet que ha sorprès als redactors i organitzadors de la consulta.