L'efecte papallona

0

Avui al carrer, mentre arribava al portal de casa, m'he apropat a un grup de mares que xerraven entre elles. Un dels seus fills m'ha mirat i l'he retornat la mirada junt amb un somriure i ell ha aixecat la seva maneta saludant. La mare se n'ha adonat i ens ha somrigut al nen i a mi. Potser per això la conversa de les amigas a començat a versar sobre la sociabilitat dels infants.

Un cop acabada la conversa i desfet el grup, una de les mares ha decidit anar a la biblioteca per demanar un llibre sobre bebès. La biblioteca encara no l'havien oberta, així que mare i infant han anat a un bar a prendre un cafè i un got de llet amb sucre. Això ha alegrat el dia del propietari del bar ja que fins ara el tenia buit i tothom sap que gent crida a gent i que aviat arribarien altres clients.

Els sobres de sucre per als cafès s'estaven acabant, així que el propietari ha decidit trucar al proveidor per fer una nova comanda. El distribuidor ha fet una pausa en la feina que estava fent i ha agafat el cotxe per fer el repartiment del dia. Ha sortit més d'hora que de costum, per això ha deixat una nota a la porta de l'oficina avisant de l'incidència, però la nota no ha quedat ben enganxada i ha caigut pocs minuts després de marxar.

No ha trigat gaire en arribar la dona de la neteja de l'empresa, ha vist un paper al terra, al costat de la porta. S'ha emprenyat i ha rondinat una mica i ha anat a buscar l'escombra. Després de la neteja, la dona ha abocat tota la brossa al contenidor del carrer. Una part dels papers han caigut fora, així que s'ha hagut d'ajupir per collir-los. Això ha fet que la seva faldilla s'aixequés i una bona part de les seves belles cuixes, per la part alta, quedéssin al descobert.

En aquell moment passava pel lloc un ciclista que no ha dubtat en girar una mica el manillar per poder apropar-se més a la bellesa de la treballadora. El ciclista, però, ha perdut el domini de la bicicleta i ha caigut. Dos avis que eren a prop li han preguntat si ha pres mal i si necessita ajuda.

El ciclista, amb les galtes vermelles, els ha dit que no, que l'accident ha estat molt poc important i que es troba bé. Els dos avis ham marxat, tot parlant de la seva joventut. Això ha fet que un d'ells recordés que ha d'anar a sopar a casa del seu fill.

I així ha estat. El fill ha estat molt content que per una vegada el seu pare no ha oblidat la cita i li ho ha comentat a la seva dona. El sopar ha estat més animat que de costum, ple d'acudits i de rialles, l'avi es ha explicat l'anècdota de la bicicleta i tots s'han fet un tip de riure. Encabat han decidit fer el cafè a la terrassa. A la terrassa del davant, a l'altra banda del carrer, un veí ja està també prenent una tassa de cafè. El veí els ha somrigut i els ha saludat amb la mà i la família ha tornat la salutació amb aire afable. Tan bon punt m'he acabat de beure el cafè, m'he acomiadat de la família dient adéu amb la mà i entrant a casa. He anat a l'habitació, m'he ficat al llit i he apagat el llum amb un somriure.

Podria haver existit...Aristart d'Omago

Hi ha molt poques obres que parin atenció a la figura d'Aristart d'Omago (Omago, 360 a.c. - Atenes, 293 a.c.). Aristart va ser un dels darrers deixebles d'Aristòtil, de qui va rebre la inspiració per als seus principis bàsics. Va viatjar per terres d'Egipte interessat per la idea del més enllà. Va visitar diferents sacerdots dedicats al culte d'Osiris i va aprendre la llengua jeroglífica emprada pels caps religiosos.
En tornar del seu periple, Aristart va publicar el seu "Reruman Decalogon", del qual destaquem les idees que encapsalen la seva filosofia:



- L'home no es distingeix d'altres bèsties des d'un punt de vista universal.
- L'home no pot obviar la seva natura animal.
- La religió és el principal obstacle per que el ser humà es percebeixi aixi mateix tal com és.
- La ment humana és en constant canvi i evolució.
- Qualsevol percepció que l'home tingui de si mateix serà, inevitablement, provisional.
- El canvi constant en la ment humana implica canvis en els productes d'eixa ment.
- Reconeixent la seva essència animal, l'home reconeix la superioritat de la natura, les lleis de la qual no son modificables.
- Des d'un punt de vista científic, la vida humana no té un objectiu. La idea de progrés no poseeix cap base des d'un punt de vista universal.
- La intel.ligència humana és nomes un instrument d'adaptació al medi. Tots els éssers vivents posseeixen instruments d'adaptació.
- La plena adaptació al medi significa el ple desenvolupament de l'ésser humà.

En els seus darrers dies d'existència, Aristart dedicà els seus estudis a esbrinar si el medi es un fenòmen amb entitat pròpia o bé és l'home qui el crea. Va morir sense haver publicat les seves conclusions.

L'article es una traducció de l'original en esperanto: Povintus ekzisti...Aristarto de Omago.

La vall de la Mina (un relat del 2011)

Eren les set de la tarda, feia un dia gris, ennuvolat, tot i que no semblava que anés a ploure. Diuen que és així quan hom sent aquella xafogor de la que és molt dificil escapar, una calor humida que s'infiltra per totes les escletxes, de les cases i dels vestits.

Vaig sortir al carrer, sense un objectiu, sense una idea, potser a la recerca d'un bri de vent amagat darrera una cantonada. De carrer en carrer vaig arribar al passeig principal del barri. Em vaig aturar, estava apunt d'entrar en un bar, necessitava alguna cosa per apaivagar aquella calor enganxosa.

De sobte em vaig enrecordar de la Mina, la noia que vaig conèixer a la festa d'aniversari del meu germà. Una italiana del Venetto que havia decidit viure un any a Catalunya per aprendre el català.

La Mina era una noia discreta, de mirada càlida i faccions suaus, morena amb el cabell llarg fins les espatlles, no gaire alta i tanmateix tenia un aire esvelt. Pel seu aspecte i pel seu domini del català, ben bé podria passar per una catalana més sinó fos perque de tant en tant se li escapava alguna expressió en el seu dialecte matern.

Però la Mina també era especial per altres motius, no era la típica estudiant amb una beca d'Erasmus atreta per les famoses nits de gresca de la nostra ciutat, la Mina s'interessava més per les tertúlies que es feien en alguns locals del casc antic, on es parlava de política, de religió, d'utopies o d'història.

Però bé, com us deia, em trobava al bell mig del passeig quan tot d'una vaig recordar que molt a prop d'allà hi havia el pis on vivia la Mina. Tenia la seva adreça perque me l'havia donada mentres erem a la festa del meu germà.

Vaig posar la mà a la butxaca del darrera del pantaló, vaig treure el paper i el vaig llegir: “Mina. Passeig dels Oms, 24 2on 1a.”

Tot i que la nostra coneixença era molt recent, la recordava molt sociable i de caràcter acollidor, estava segur que la podria visitar sense que se sentís importunada. Dit i fet, em vaig dirigir al número 24, una casa antiga, sense intèrfon, amb la porta del carrer semioberta, no em va ser dificil doncs, empenyer-la per entrar. Vaig donar un cop d'ull al voltant, hi havia un interruptor a la meva esquerra, el vaig prémer i una llum tènue va il·luminar les escales. Tot l'edifici era antic, d'aquells que semblen delerosos d'explicar-te la història del barri a cada pas. Esglaons amb rajoles que ja no es troben, acabats amb un rengló de fusta desgastada per milers de passes perdudes en el temps.

Vaig pujar fins el segon pis i em vaig plantar davant la porta de la Mina. Durant uns segons em vaig aturar, envait per una inesperada vacilació vaig donar una mirada al meu rellotge, eren tres quarts de vuit, no, no era massa tard, segur que no la destorbaria.

Vaig prémer el timbre i vaig donar mitja passa enrera per esperar la resposta. Al cap d'uns moments algú obria la porta:

- Sí? A, Marc! Ets tu! Quina sorpresa!

Hola Mina, havia sortit a donar un tomb pel barri quan m'he enrecordat que vivies aquí i que et podria saludar.

La Mina portava els cabells enbolcallats amb una tovallola a la manera de turbant, duia un barnús ataronjat i unes sabatilles sense taló.

- Disculpa Mina, em sembla que t'he interromput la dutxa.

- A, no! No t'amoïnis, ja havia acabat. Però, passa, passa, no et quedis a fora.

Vaig entrar i ella va tancar la porta al meu darrera.

- Vine, seu al sofà mentres m'asseco els cabells i després estaré per tu.

M'havia acompanyat a la sala d'estar, on hi havia un sofà de tres mòduls, de color amarronat i amb textura de vellut, molt tou i confortable. Vaig seure-hi.

Al davant hi havia una tauleta baixa i damunt d'ella un grapat de còmics. En vaig agafar un i me'l vaig començar a fullejar.

Devien d'haver passat uns deu minuts quan la Mina va sortir del bany i va venir a la sala. Estava preciosa, amb aquells cabells brillats i llisos caient amb naturalitat sobre les espatlles.

Encara vestida amb el barnús, em va preguntar:

- Marc, em podries ajudar en una cosa? Se m'ha fos la bombeta del sostre del lavabo i la vull canviar.

- O, i tant! Digue'm que vols que faci.

- Bé, n'hi ha prou amb que m'aguantis l'escaleta plegable mentre faig el canvi.

- Fet! Vinc amb tu.

Erem els dos al bany. Ella havia agafat una bombeta nova i ja tenia l'escaleta posada a punt al mig de l'habitació.

- Bé, agafa-la fort. He de pujar fins l'últim esglaó.

Així ho vaig fer. Vaig agafar l'escala pels costats ben subjecte, mentres la Mina s'enfilava. El sostre era un pèl alt i l'escala semblava ser insuficient. La Mina feia esforços per arribar al portalàmpades, a cops aixecant-se sobre la punta del dits, de tant en tant tornava a descansar sobre els talons. La bombeta es resistia a desenroscar-se però la Mina tornava a insistir a desencallar-la, tot i que no era fàcil treballar i mantenir l'equilibri alhora.

Jo la mirava i patia amb ella, em vaig oferir a substituir-la però em va dir que no calia, que era cosa seva, el seu repte particular.

Com que la Mina s'estava de cara a mi, a dalt de l'escala, la podia veure bé, elsseus moviments, els seus progressos, les expressions de la seva cara. També podia veure el seu barnús, movent-se al compàs dels seus moviments i contorsions.

Els barnusos no van ser pensats per vestir amb fermesa, cenyits als cossos, més aviat són fràgils en la seva lleugeresa i els seus cinturons posseeixen una funció temporal i efímera, tendeixen a esmunyir-se en absència de nusos.

A cada moviment de la Mina, podia percebre com el barnús s'afluixava lleugerament. Si en un primer moment només deixava veure els peus, els turmells i una part dels bessons, ara s'havia obert una escletxa per la que podia entreveure les seves ben formades cames.

Finalment la Mina va poder treure la bombeta i ara tocava posar la nova. Va guardar la vella en una butxaca i en va treure la de recanvi.

- Aguanta bé Marc, encara no he acabat.

Jo seguia aguantant, però la meva mirada ja no es dirigia al seu rostre. L'escletxa seguia creixent, en la seva part més alta ara podia veure les seves cames molt més amunt, amb tota la seva força seductora.

Vaig començar a sentir una calor interna que res tenia que envejar a l'ambiental, una calor que m'envaïa de baix a dalt. Volia dissimular, retirar la mirada perque la Mina no se n'adonés i em reprobés l'actitud, però em resultava impossible. A cada gest,a cada moviment, el cos de la Mina m'hipnotitzava i un desig no previst s'anava apoderant de mi.

La Mina va separar els peus per aconseguir més l'equilibri. El barnús es va obrir més, concentrada com estava, la Mina no es va adonar que ara res no cobria la seva nuesa per sota del malic. Una nova onada de calor em va amarar, tenia les galtes enrogides en una estranya barreja de vergonya i desig. Per més que ho intentava, no podia defugir la mirada, encara més quan vaig descobrir un entrecuix inesperat. Quan un pensa en un entrecuix, sovint se l'imagina cobert amb aquell petit bosc triangular que dur a la vall íntima d'una dona. Però la Mina era especial també en això. Ella va pensar que si les cames atrauen per la seva finor i nuesa, perque no alliberar també aquella part del cos tan íntima.

I allà estava jo, immòbil, captivat per aquella visió, quasi sense respiració, sentint com unes gotes de suor em lliscaven pel front, les galtes vermelles com mai, excitat, sentint com els pantalons sem feien petits per moments. Hagués volgut baixar la cremallera per guanyar espai vital, fins i tot treure'm els maleïts texans ajustats que m'oprimien sense compassió.

Però no podia, les meves mans seguien aferrades a aquella petita escala i els meus ulls aferrats a la vall de la Mina.

- Ja està! Al final he pogut canviar-la! Ja pots deixar anar l'escala.

La Mina va baixar de l'escala, la va plegar i em va mirar amb una certa sorpresa:

- Osti, Marc! Estàs vermell i tot suat! Potser sí que la propera vegada canviis tu la bombeta.

La maledicció del tetrabric

No hi ha manera d'escapar-ne. Sempre que obro un tetrabric, les maleïdes gotes apareixen i s'escampen arreu! A vegades mentres tallo el cartró. Gotes que s'escapen de la tisora, regalimant sobre el marbre de la cuina, vegades és el mateix tetrabric, que en agafar-lo apretant per aixecar-lo en direcció a la tassa, sembla esclatar com vil ampolla de cava que s'allibera del suro opressor. A vegades el rajolí  de soja cau sobre la cullereta de cafè o de postre, rellisca en la superfície còncava i fa un looping de skater, anant a parar a les estovalles. A vegades el rajolí  no s'atura quan li demanes i el got vessa pels costats, com la presa d'un pantà al que no li funcionen les comportes, riuets blancs lliscant avall cap el platet. A vegades, quan creus haver guanyat la batalla a la maledicció, les maleïdes gotes t'ataquen els dits tan bon punt t'aproximes i tanques el forat de sortida, o regalimen traïdores per les parets tetrabriqueres fins tacar el prestatge de la nevera.
Són les gotes hooligans, vàndals amagats en la multitud blanca, que esperen una distracció teva per empastifar allò que toquen. Al final no em queda mes remei que recurrir als antidisturbis, el rotllo de paper blanc que es troba sempre a punt per a emergències. Gent a qui  no els importa mullar-se per restablir l'ordre. No sé qui va inventar el tetrabric però si sé que va fracassar en contenir els díscols. No totes les gotes de llet suporten viure en una presó rectangular. Quan escoltes atentament amb l'orella enganxada a les parets de cartró, sents les maleïdes gotes planejant la fugida. Hom diria que les gotes són filles del got i que totes voldrien tornar a la seu materna, però no, no en volen saber res del got. Volen escapar, encara que això els costi morir a mans d'un tovalló.

Quadern de bitàcora 2

Ahir va ser dia de visites. Malgrat que la masia on soc es troba a uns quilometres de la poblacio mes propera, ahi va apareixer un cotxe amb dos testimonis de Jehova al seu interior. Jo vinc d'Igualada. Alla els testimonis tenen un dels seus ruscos principals, papallonejen per la Rambla, pel Passeig, les places principals,...No pensava que m'enviarien una delegacio a Vilobi d'Onyar, segur que em tenen el mobil intervingut amb un localitzador.
Venien amb un parell d'Atalayes, la seva targeta de presentacio mida XXL. Com que tenia ganes de fer una pausa de la feina (estava tallant canyes), els vaig donar una mica de cantxa. La veritat es que no van parlar gaire, els vaig explicar que soc budista i anaven una mica perduts. Venien amb l'objectiu de convence'm de que la ciencia no te respostes per tot i els vaig fotre un rotllo sobre la reencarnacio, les teories de Einstein i l'observacio d'unes tisores de podar durant la caiguda gravitacional ma-terra de gespa. No se si els vaig convencer de que la nostra gata rossa podria tenir atoms d'algun familiar nostre. Suposo que la biblia no en parla d'aixo.
Sigui com sigui, al final em van insistir que llegis l'Atalaya, que m'agradaria molt. Em van deixar els dos exemplars i van marxar rumb al desconegut, o conegut, si els funciona be el localitzador d'igualadins ateus.

Al vespre vaig tenir nous visitants. La excompanya del meu germa i una colla amb la que estava s'estaven mullant per la pluja en algun lloc no identificat pero segurament a prop i em varen dir de refugiar-se a casa. Jo encantat. Varen fer la seva xerrada i despres en varen convidar a un berenar-sopar a la zona del davant de la masia. Aixoplugats sota una freixa, feia una mica de fresca a fora de la casa, potser per aixo varen encendre unes espelmetes que anomenaven conciencia, set persones, set conciencies. Va estar be, bon ambient, bona gent. Pero les coses s'acaben i, sense sol i quan ja nomes quedava una conciencia encesa, varem iniciar el replegament. No em varen deixar cap Atalaya pero si alguna ampolla de Coca-cola i Fanta. La veritat es que les hi traure mes suc que a les revistes. Digueu-me materialista, si voleu.

Avui he continuat tallant canyes, llenya i males herbes. Tambe he restaurat un sostre enfilferrat per conduir parres, unes parres que aquest any no fan raim. Encabat he regat l'hort i he collit mongetes i bledes. Volia fer fotos pero, ai las! ahir vaig tornar la camera a la seva propietaria que me l'havia prestat durant un llarg temps. Un altre dia sera. Intentare trobar alguna imatge googlejant en el nuvol global.
Nota: el Samsung-tablet de que disposo, no disposa d'accents aixi que ja em perdonareu que no posi tildes (es diu aixi?).

L'home, un animal empàtic?

Segueixo sense entendre-ho. Avui parlaven a la ràdio de que en uns laboratoris estaven produint càncer dins dels organs interns d'uns ratolins per una investigació mèdica. Com és que quan escoltem que això mateix o coses similars els feien els metges nazis als jueus, ens horroritzem?
No ho entenc. Perquè els humans lluitem contra el patiment infligint patiment? Perquè sembla no importar-nos gens ni mica el que els passi a la resta d'animals que no són com nosaltres?  És que creiem que no senten cap de les tortures a que els sometem? Com és que els estem exterminant sense cap remordiment de conciència?
A alguns llocs del món existeixen cementiris per a animals domèstics, especialment per a gats i gossos, això significa que tímidament els reconeixem la condició humana a alguns dels animals que considerem "inferiors" a nosaltres. També, a casa nostra, és important la lluita contra les curses de braus per que ho considerem un acte de barbàrie i, tanmateix, ens desentenem de tot el que passa en els camps de concentració de gallines, porcs, vaques o ovelles.
A una platja del Japó assetgen i maten a centenars de dofins a cop de matxet, tenyint de sang tota la costa. Més al nord maten foques a cops de martell. Les reserves d'animals a l'Àfrica recorden el que va passar als indis americans amb l'aparició i colonització dels europeus.
Fem sopars romàntics a la llum d'una espelma menjant les costelles d'algú que no volia morir tan aviat. Creem hepatitis als ànecs per poder després gaudir d'un bon paté. Hem d'inventar gàbies d'aïllament per als animals de granja o zoo que acaben bojos i violents per les seves condicions de servitud i esclavitud. Malgrat la seva innocència, els executem en quantitats massives per mitjà d'electrocució, com fan amb alguns presoners humans a EEUU.
Segueixo sense entendre-ho.

Quadern de bitàcora

Llimiana, 17 de juliol de 2015. Estic amb els meus amics camperols, compartint coses, fent activitats relacionades amb l'hort, principalment treure males herbes (eliminar competidors en l'argot pagès) i regar. També ajudo a vegades en una feixa veina, l'hort d'un pagès de cap de setmana. Quan ell no pot venir, li rego per mantenir vius els carbassons, els tomàquets, els melons, els pebrots i altres hortalisses.
Si fa no fa dedico la meitat del dia a aquestes activitats. La resta del temps és més variat i dispers, practico els idiomes amb llibres i pel·lícules subtitolades, investigo sobre el tema Asperger, jugo amb la canalla de la casa, descanso (dormo) aprofitant les hores de més sol, redacto entrades de blog, faig traduccions que m'encarreguen, col·laboro amb Lernu.net, atenc correus... Per la darrera traducció em donaran 30 euros, que per a alguns els semblarà poc però en el meu cas és aigua beneïda, que em permet algún luxe, com ara comprar un parell de rajoles de xocolata, que són més fiables i més saludables que el prozac ;-)
El dia 23 marxo cap a casa del meu germà per a fer-li una mica de masover durant unes tres setmanes.

Les coses en principi van prou bé, si fem abstracció de la part econòmica, que continua en stand by. A Llimiana, com era previssible, s'està més lluny de les pressions de la ciutat, o almenys un ho pot sentir així. Dormo en tenda de campanya. Podria fer-ho en una habitació de la casa que m'acull però la tenda m'ofereix la possibilitat de tenir un espai realment propi, menys condicionat a les activitats familiars. Entre altres coses, això em permet regular millor la interacció amb el nens de la casa, ja sabeu que la canalla pot arribar a ser molt absorbent.
La tenda és a tocar de l'hort, o sigui que estalvio temps al matí i al vespre. Ara estem collint patates i alls, no molt ja que el sol i la sequera s'han fet notar. Els tomàquets comencen a agafar el color vermell i els enciams més o menys resisteixen les visites de les llebres (un dia van arrassar mossegant la meitat de la collita). Dic llebres però no sé quins animals ens visiten quan no hi som.
Les meves darreres lectures han estat Case Perfecto, novel·la en gallec sobre una mare que escriu per fer les paus amb el seu fill, i una biografia del Beatles adaptada al nivell intermediate english. Com a pel·lícula en anglès, subtitulada en anglès ha estat Les cròniques de Narnia, calculo que les pel·lícules dirigides a un públic infantil-juvenil utilitzen un llenguatge menys enrevessat i tècnic i em són més fàcils de seguir.

A Igualada vaig avisar als administradors de la comunitat de propietaris on tinc el pis, que aquest any molt probablement no podré pagar cap quota. No em van posar cap pega, els veins entenen la meva situació i s'en fan el càrrec. Tot el meu agraiment per a ells. Segueix sent un misteri quan em tallaran la llum però en qualsevol cas estic preparat. Les meves activitats "elèctriques", carregar mòbil, manegar l'ordinador, etc. les duré a terme a la biblio d'Igualada sempre que em toqui passar alguns dies allà. Per la il·luminació a casa ja en tindré prou amb làmpades solars de jardí i espelmes, la major part de la història de la humanitat s'ha viscut sense electricitat :-)

A Llimiana també utilitzo aquestes làmpades, per exemple si m'he de traslladar després de sopar, de la casa a la tenda. A la casa fem un règim entre vegà i vegetarià, no crec que sigui definible, la família ha establert uns valors, preferències i combinacions al llarg dels anys i em sembla que s'en podria escriure un llibre amb un títol de l'estil La revolucionaria dieta Navarro :-)
En qualsevol cas, és un menjar sà i ho noto amb les digestions, que quan sóc a casa meva són més llargues i farragoses i no sé si l'encerto en equilibrar els nutrients.

L'assignatura que tinc pendent és la del son. Ara estic prenent uns somnífers que em van molt bé però he de trobar la manera de prescindir-ne i poder descansar sense crosses. Segueixo tenint malsons, suposo que és la tensió de viure en una situació vital límit i experimentar dificultats comunicatives i socials molt marcades.
En fi, més de 50 anys menjant els meus propis "marrons" no és una cosa que s'arregli en quatre dies. Ara ho estic treient tot a fora perque penso que és millor veure-ho amb perspectiva.
Ja sé que a molts els pot semblar que sóc un pesat parlant tant sovint de coses psicològiques però per a mi és imprescindible. No sé quants anys em queden de vida (per sota del llindar de la pobresa l'esperança de vida  decreix) però per poc que pugui vull arribar a una certa pau interior que no he tingut mai. He fet avenços que no puc explicar ja que aquestes coses són extremadament personals i intransferibles, així que tinc la certesa de quines coses he de fer, o almenys intentar.

Més armaris d'on sortir *

Al llarg dels meus 55 anys m'he trobat, coincidit i vist un munt de gent amb tipologies de transtorn. Transtorn transitori, transtorn evident, indicis de transtorn, transtorn crònic, transtorn declarat, transtorn amagat, transtorn acceptat socialment, transtorn que aïlla, transtorn que et converteix en líder d'un grup, excessos d'ego, maniàtics,depressius, transtorns difícis de comprendre, transtorns obvis, transtorns per una causa concreta, transtorns endògens,...

A vegades als transtorns els posem eufemismes socials : tímid, nerviós, pesat, somniatruítes, irresponsable, maniàtic, supersticiós, exagerat, va a la seva bola, excèntric, pesimista, xerrameca, malpensat, perfeccionista, vergonyós, inconstant, desconfiat...
Calculo que deu ser un tant per cent força elevat el de la població que té dificultats per regir la seva vida de forma equilibrada i saludable, especialment en entorns competitius com les ciutats o determinats ambients de treball o família.
Compte també l'herència. Si tenim familiars molt directes que han patit algún tipus de dificultat per manegar emocions i sentiments, hi ha força possibilitats quen reproduim inconscientment el patró de conducta.

Hi ha una frase, crec recordar que atribuida als llibertaris, que diu: "La societat prepara el crim i el criminal l'executa". Això també valdria per aplicar-ho a la salut, física i/o mental: "La societat prepara les malalties i els malalts les executen". Suposo que molt sociòlegs estarien d'acord.
És significatiu que els personatges públics fossin reticents a col·laborar en la campanya Obertament, una campanya que té com objectiu col·laborar en la integració de les persones més vulnerables des del punt de visat de la ment. Contrasta molt amb l'èxit de campanyes com ara Mulla't per l'esclerosi múltiple.

Seguim amb els tabús? Amaguem el cap sota l'ala? Potser haurem de fer un llarg recorregut com el que estan fent els homosexuals de tot el món, pas a pas, esgarrapant acceptació, milímetre a milímetre. Sempitern armari. És com les nines russes, quan t'en desfàs d'un n'apareix un altre.

Els Estats Units ens porten avantatge, aquí ens plantejem a vegades coses quan allà portant un munt d'anys practicant-ho. Només cal veure una pel·lícula de Woody Allen per veure que la paraula psiquiatre es pot dir amb la mateixa naturalitat que ciclista o agent immobiliari. Aquí no, a menys que estiguem parlant d'una problemàtica realment impossible d'amagar i defugir. Jo he parlat, al llarg de la meva vida nómada, amb gurús, psicòlegs, orientadors, psiquiatres, terapeutes, ioguis, creients, ateus, mestres, familiars, amics,...tots m'han servit per comprendre coses, en diferents àmbits, per diferents questions. En conjunt m'han fet sospitar que les persones no som peces aïllades del sistema. Quan un individu emmalalteix, sovint, sinó sempre, és la mateixa comunitat humana la que està fallant. Un exemple per visualitzar la punta de l'iceberg seria tot el conjunt d'afeccions relacionades amb l'estrés. L'estrés el viuen les persones a títol individual però no és una cosa que apareixi per generació espontània, com si fos una mutació genètica. Quan una persona s'estressa els malalts som tots, encara que ens salvem, provisionalment, dels símptomes i els resultats.