*Un ministre agobiat

Un dels meus objectius actualment és mirar d'apropar el món de l'autisme, del meu autisme al menys, a la gent que entenem com normal, dit "normal" aquell estat del que gaudeix la majoria de gent que manté relacions fluides amb l'entorn.

Si ens imaginem a una persona com si fos un país o un estat, ens serà fàcil entendre que aquest estat es proveeix d'una sèrie de departaments que els són imprescindibles per la supervivència i el progrés. D'aquests treuria a tema un departament que anomenaré d'Assumptes Interns i un departament d'Assumptes Exteriors. cada un d'ells amb un ministre a càrrec, cada un d'ells amb una dinàmica i responsabilitat pròpies. 

Una persona normal té consciència dels dos departaments i té un ministre adequat per a cada tasca, enviant un o altre a treballar segon el cas. si estic rentant els plats, el ministre d'assumptes interns planifica les següents tasques, com ara posar la rentadora o anar a pagar un rebut.

Si mentres rentem els plats rebem una trucada d'un amic que ens vol explicar que el seu pare està malalt, desactivem el departament d'Assumptes Interns i activem el d'Assumptes exteriors durant tot el temps de la trucada.

Un autista és un país que no té ministre d'Assumptes Exteriors o té un ministre incapaç de fer la feina que li toca. La solució és assignar els assumptes exteriors a l'altre ministre, el d'Interns. Com és d'esperar, el resultat és un servei defectuós en ambdós departaments. Ineficàcia en el Departament  d'Exteriors i colapse en el d'Assumptes Interns.

En el meu cas, el meu món interior envaeix el món de les relacions públiques de forma no volguda, o al menys no volguda per als meus interlocutors. Quan no em puc concentrar en una conversa, salta un diferencial que ho apaga tot i no veig (metaforicament) a qui tinc a davant. De fet en la meva vida habitual imaginació i realitat se superposen, passat, present i futur conviuen sense un ordre definit. 

Puc estar en una conversa sobre el partit que va jugar el barça anit i estar imaginant que passaria si un astronauta trobés una pilota a Mart. si en aquell moment algú interromp el meu pensament per demanar-me l'opinió sobre el partit, el més probable és que doni una resposta evasiva o ambigua per sortir del pas i miri d'escoltar la conversa una mica per corregir la resposta més endevant i que la gent em vegi com una persona normal.

Pensar o no pensar

No fa gaire, una amiga, veient que filosofava molt, em va dir: Karles, és que penses massa!. Pel que vaig deduir, havia evitat dir  "Karles, tens problemes perquè penses massa!".
No és la primera vegada que ho sento dir i, com no, hi he estat pensant...És veritat que penso molt, això crec que ho he heredat per via materna,  la meva mare li donava moltes voltes a les coses i fins i tot comentava que això era poc més que una maledicció. Volia trobar un interruptor que de tant en tant la permetès un repós mental.
És un problema pensar molt? Sí i no, per una part no crec que hom pugui triar gaire si pensa molt o poc, igual que tampoc podem triar gaire com respirem, com caminem, com parlem, etc. Ara  bé, podria ser que la meva amiga estigués utilitzant, conscient o inconscientment un eufemisme i que en realitat volgués dir "Karles, penses erròniament" o fins i tot "Karles, penses en forma poc saludable".
Cap la possibilitat de que fos així però també cap la possibilitat de que la meva línia de pensament sigui correcte i que, simplement, les meves deduccions i conclusions no coincideixin amb les de les persones que "no pensen". De fet, si ens ho mirem bé, la nostra cultura occidental ha arribat on ha arribat partint dels grans pensadors grecs i actualment avancem gràcies a científics i inventors, innovadors que tenen com a eina primordial el pensament, més utilitari que el dels grecs, tot s'ha de dir.
A mi m'agradaria acordar més la meva forma de pensar amb la de la gent i la societat que m'envolta però el meu aïllament, sigui efecte de l'autisme o per altres causes, no ho posa fàcil. A vegades un es víctima del propi engranatge, m'imagino a Einstein enredat en un món de fòrmules i teories formant una maranya de la que és dificil escapar-se i més cap aquí, algú s'imagina un Woody Allen que no pensés?
On rau el problema? és la meva incapacitat de sintonitzar amb la societat o és la societat incapaç d'incorporar els individus que pensen? Contemporitzem i repartim les culpes?
El que tinc clar és que pensar, correctament almenys, no sols és útil sinó a vegades imprescindible per sobreviure. Jo vaig estar en el límit del suicidi als 15 anys i va ser la meva tendència a pensar el que em va salvar la vida. El repte de trobar solucions als problemes de la vida, el repte d'entendre i entendre's.

Els orígens d'un mètode

Fa un temps, en saber que una amiga meva estava embarassada, em vaig comprometre a explicar-li quins eren els fonaments en que em vaig basar per educar el meu fill, que complirà 14 anys aquest mateix agost. Sota l'encapçalament Nen interior i nen exterior, vaig intentar mostrar les pautes pràctiques i la filosofia que em va moure.
Avui m'agradaria citar el conjunt de referents que, en diferents graus i per diferents raons, varen ser eixos sobre els que meditar i configurar el meu mètode educatiu:

El Daodejing, de Laozi em va ajudar a entendre les diferències entre pare i fill, entre vell i jove, entre rigidesa i flexibilitat.
Mi hija Hildegart em va fer conscient de l'immens poder d'influència que tenim sobre els fills i com n'és d'important usarlo amb bondat i saviesa.
Judit Pólgar em va fer comprendre que un bon entrenament de l'esperit humà ens pot dur a grans i sorprenents fites.
Khalil Gibran em feu comprendre que els nostres fills no ens pertanyen i que els pares només som els protectors i vetlladors de la seva llibertat i desenvolupament.
L'experiència de Summerhill em mostrà que el somni de crear homes lliures és un somni compartit i una aspiració irrenunciable.
Siddharta Gautama, el buda m'ajudà a impedir que els meus anhels i incapacitats personals interferissin en el camí del meu fill i m'ajudà en moments de dol, especialment durant el periode de separació, quan ell tenia 4 anys.

Quan massa és massa

Sóc massa anarco pels indepes, massa vegetarià pels amics de la costellada, massa intel·lectual per a les penyes de futbol, massa espiritual per als punkis i okupes, massa racional per als romàntics, massa somniatruites per als adults, massa inestable per las conservadors, massa iconoclasta per als budistes, massa tímid per als que van per feina, massa agoserat per als que no volen canvis, massa estrany per als que tenen poc temps per meditar, massa auster per als que viuen al primer món, massa ingenu per als que creuen que els ingenus no van enlloc, massa tranquil pels que tenen pressa, massa ràpid pels que volen anar pas a pas, massa estúpid per als llestos i massa pensador per als que no volen analitzar res, massa callat per als que no soporten el silenci i massa xerraire pels que no tenen paciència. Sóc massa enigmàtic per als que ho tenen tot resolt.

Aturat, una professió amb futur per al segle XXI

Cada cop més analistes i més directament, afirmen que la gent de la nostra generació que no té feina ja no en trobarà en el que li resta de vida.
La pràctica del dia a dia sembla confirmar-ho. Amb certa assiduitat vaig coneixent gent en situació d'atur esgotada de picar portes i repartir currículums. Tant se val repartir-ne 20 com 200, el resultat és el mateix, no donem el perfil.
Alguns afortunats troben una feina per uns dies, potser fins i tot per a uns mesos, per una llei de probabilitat similar a la que regeix la loteria o les travesses de futbol. Són l'excepció que confirma la regla i que permet als representants del sistema afirmar de forma falaç que qui s'esforça acaba trobant.
Ara està de moda mostrar als mitjans persones que inventen empreses innovadores i originals que "omplen un buit del mercat". Ningú ens informa de quant duren aquestes noves empreses, quins són els seus límits salarials, qui els ha patrocinat, de quina base i nivell social partien,...
No, senyors, la realitat no és el "i fueron felices i comieron perdices". No pots passar de remenar contenidors a vendre cadires ergonómiques a Kuvait.
Els aturats de 40/50 anys només podem fer de l'atur la nostra professió, Especialistes en Recerca: cercadors de recursos públics i privats, cercadors de feines temporals, cercadors d'ofertes, cercadors d'activitats gratuïtes, cercadors de terapies antidepres, cercadors de nous amics/col·legues, cercadors de nous sentits de la vida, cercadors d'identitat, cercadors de comprensió,...

Agenda del Dia / Boligraf del Carrefour

Dimarts de 10 a 12 h.
Millorar el món a través del meu esperanto
Dimecres de 16 a 20:30 h.
Millorar l'esperanto del món a través meu
Dijous de 12 a 13 h.
Millorar jo a través de l'esperanto del món

Karulo, portador del virus de la SEDA (Síndrome d'Esperanto-Dependència Adquirida)

No som tan bi

 El bilingüisme existeix bàsicament com a fet funcional i social, supeditat a exigències comunicatives. A nivell estructural i individual -no comunicatiu- és molt més minoritari, per això quan estem exaltats i fora de control emocional no alternem les llengües. Si ens donem un cop de martell al dit estant sols , en la majoria dels casos no anem alternant català i castellà per queixar-nos. Normalment sempre hi ha una llengua més interioritzada que l'altra i un continuum de pensament on predomina sempre un idioma per sobre del altre. El mateix cervell estableix una jerarquia per eludir una mena d'esquizofrenia lingüística. Igualment, quan ens autoanomenem "ciutadans del món" en el fons sabem que la nostra personalitat ve donada bàsicament per l'entorn immediat en el que vivim, encara que aquest entorn rebi adjectius grandiloqüents coma ara "cosmopolita" o "global".

Apadrina'm

Ex-llibreter, major de 50 anys, sense carnet de conduir ni diploma d'anglès...les possibilitats de ser contractat no són gaire abundoses. Si fem cas dels analistes, em seria més fàcil anar i tornar d'Ítaca amb patinet que no pas aconseguir un contracte.
He repartit currículums, tant físicament com per internet, rebo informació acurada de borses de treball, miro a vegades taulells d'ofertes, envio circulars als amics, em proposo com a subtitulador de videos, amplio el cercle de contactes a Igualada per passar la veu, busco llogaters per les habitacions de casa, ofereixo la casa com a alberg per a estrangers, venc per internet, poso parada al mercat d'Igualada, venc llibres per Sant Jordi,...i amb tot això i coses que m'oblido, les meves espectatives per a l'estiu són d'ingressar 300 euros al mes, insuficients per a cobrir totes les coses bàsiques.
Al SOC m'han dit que hi vagi el 21 de desembre a sol·licitar una ajuda que durarà (si me la concedeixen) 11 mesos, després passaré un any sense ajudes i potser rebré de nou l'ajuda per 11 mesos, després vindrà un altre any buit i de nou a sol·licitar l'ajuda. A partir d'aquí ja se suposa que hauré exhaurit totes les opcions i "estaré treballant" (tant de bo).
Mentrestant, per sobreviure i fins que no trobi una idea lluminosa, m'aniria bé qualsevol tipus d'ajut.
La meva proposta és que m'apadrini's, però no en el sentit de que em donis diners sinó en el sentit que em tinguis en compte per fer intercanvis, per exemple:
Fa dies que penses que hauries de pintar una habitació (o la casa) i no trobes el moment o les ganes. Em truques, vinc, i ens posem mans a l'obra. N'hi ha prou que em convidis als àpats mentres treballem, o mentres treballo.
Hi ha una gestió molt farragosa que no tens gens de ganes de fer, per exemple recollir una informació o papers d'algún lloc on acostuma a haver cua. Em truques, m'ho expliques i vaig a fer-la. A canvi em pots donar coses que tens a casa i que anaves a llençar però que dubtaves perquè encara són útils.
T'han convidat a sopar o a una trobada però et fa pal anar-hi sol/sola. M'avises i vinc a acompanyar-te si corres amb les despeses relacionades.
En fi, tot allò que s'et pugui ocórrer que et pugui convenir i a mi em serveixi per reduir despeses o, en el cas de que em donis objectes vendibles, aportar algún guany.
Per si ajuda a entreveure en quins camps puc fer aportacions, pots clicar aquest enllaç i veure el meu currículum.
Com que visc a Igualada i no tinc cotxe haurem de tenir en compte que la tasca que pugui fer en conjunt no em comporti pèrdues, per exemple si em proporciones un dinar però el tren d'anar i venir em costa el preu de dos dinars...:)
El concepte apadrinament comparta un cert sentit de continuació, es a dir, el que desitjo és que en tot moment sàpigues qualsevol cosa que desitgis saber sobre l'evolució de la meva situació. En aquest sentit, les noves tecnologies van molt bé. Pots llegir els meus blocs i les meves intervencions a la xarxa, apart de que puguem, quan convingui, intercanviar-nos correus.
Si la meva proposta no va amb tu però la consideres interessant, la pots fer arribar a altres persones que consideris adients.
Qualsevol comentari serà benvingut, i encara més si sabeu com enriquir la proposta.
Una abraçada.

Nota:
No surt com a currículum però també podria fer feines de les que abarca el concepte bricolatge. D'adolescent havia treballat d'aprenent de lampista/plomer i encara podria arreglar algunes cosetes.