Sobre les relacions socials de l'aturat

Entrada publicada previament a: Terres d'Esperanto

L'atur acostuma a perjudicar les relacions socials per diferents vies: 

-Quan l'aturat ha de fer una feina ocasional  a molta distancia d'on són els seus amics principals, perd el contacte amb el dia a dia. Quan més temps passa fora, més perd el tren de la relació.

-Estar en atur significa no tenir seguretat de que podràs complir els compromisos que tinguis amb el teu cercle de contactes ja que en qualsevol moment pot apareixer una feina o gestió vital per tirar endevant.

-Els horaris de temps lliure poden no coincidir amb els dels teus amics (si per exemple has de vendre coses a mercats de cap de setmana).

-No tenir diners significa no poder acudir a cap activitat d'oci compartit, res de cinema, res de teatre, res de restaurants, res de festes, res de viatges, i un llarg etc.

-L'atur provoca estats ocasionals d'ansietat, depressió i altres malalties que, sense ser greus, impedeixen relacions armòniques amb familiars i coneguts.

-Les converses habituals dels amics com ara sobre feina o vacances, l'aturat les viu amb sentiment d'impotència i d'exclusió.

-Sense diners un aturat no pot anar a visitar un amic o familiar que visqui lluny de la seva ciutat o, al menys, no pot fer totes les visites que necessita i voldria.

-Els amics dels aturats moltes vegades donen consells molt ben intencionats sense adonarse'n que, sense diners, molts d'aquests consells són inviables i l'aturat augmenta la seva sensació de frustració.

-La desestructuració horaria de l'aturat malmet les habilitats socials i la capacitat de connectar amb la realitat del no-aturat, quan disminueixen les relacions socials, l'aturat es reconfigura d'una forma més autista, iniciant un cercle viciós en el que l'aturat esdevé una mena de friki contra la seva pròpia voluntat.

Llimiana punt i seguit

He estat una setmana amb el amics de Llimiana. En aquest mes ja es noten més els resultats de la feina de cultivador i anaven passant per la casa préssecs, peres, colirabes (sí, sí, colirabes), enciams, mongetes, carbassons, pebrots, cogombres, patates, pastanagues i algún que altre tomàquet.
Entre mig de tot això resulta que vaig canviar la ubicació de la tenda. A prop del lloc primitiu, els meus amics hi han instal·lat un dispositiu sonor per espantar ocells, senglars i altres bèsties. A les nits no podia dormir amb tant de crits porcins esbarats, acabava sempre somniant amb la Matança de Texas i després al camp em queia de son  i em dormia sobre les remolatxes.

Bé, us deixo algunes fotos del nou campament, arrecerat entre alzines i força lluny de la cridòria. Només em sap greu que ara sóc lluny de la cabana de branques que m'havia construit per seure a l'ombra i llegir, però bé, els hi deixo d'herència als fills dels meus amics pagesos.

Ara torno a ser a Igualada, durant prop d'una setmana, preparant-me per sortir la setmana entrant cap al nord, a fer un troç del camí de Santiago amb el meu fill. En l'intèrval estic recollint més material didàctic per aprendre o , més ben dit, millorar el meu italià. Les biblioteques segueixen sent en aquest sentit, una joia, ara mateix tinc al costat un  curs d'autoaprenentatge que em costaria 22€ a qualsevol llibreria i segurament deu ser dels barats!

Fa unes dues setmanes vaig aprofitar una oferta i em vaig comprar una bicicleta de muntanya. Això em permetrà més autonomia en els meves visites i incursions al Montsec i altres llocs que pugui anar visitant. Si mai els meus ingressos són una mica millors, el següent pas seria adquirir un ciclomotor. Aquest seria el segon i darrer pas en quant a locomoció ja que no tinc carnet de conduir ni hi ha previsió de tenir-ne en aquesta vida.

Viure a 45 r.p.m.

En la meva època no hi havia mp3, ni mp4, ni mp5, hi havia els tocates, els tocadiscos, que en les seves diferents formes servien bé per muntar una discoteca, bé per organitzar un "guateque" a casa d'algún amic.
No hi havia CDes, hi havia discos negres de vinil que mai van arribar a ser superats pels seus successors, els cassets, amb les seves cintes neomagnetofòniques que tard o d'hora s'escolaven i suicidaven  dins la maquinària del radiocasset, en una mena d'obsolescència programada que riu-t'en tu dels paraigües xinesos.
Els tocadiscos de la meva època tenien dues velocitats de navegació, 33 revolucions per minut i 45 revolucions per minut. La primera velocitat era per als grans vinils, els "long play" que tothom anomenava elapés (no tant lluny de l'abreviació emapetres, etc.  per cert). La segona velocitat era per als petits "singles", anomenats habitualment sínguel, aquí no cabien abreviacions.
Els elapés tenien varies cançons a cada banda, els singles acostumaven a tenir-ne només una a cada costat.
A mi m'agradaven més els singles. Ràpids, precisos, manejables. Els singles duraven poc, havies d'estar en alerta constant per renovar la música, elegir temes, fer-te el menú. Els elapés et permetien desentendre't durant una estona, ja tenien posat el pilot automàtic, el disc jockey, un disc jockey que es passava tota l'estona donant entrada al mateix grup de rock o de pop.
Deia que a mi m'agradaven els singles, potser perque jo els entenia, jo era com ells, petit, hiperactiu, tastaolletes, imprevisible.
Encara avui tinc la sensació de viure a 45 r.p.m., encara avui, quan els meus amics s'arrauleixen al sofà a 33 r.p.m., jo segueixo alerta, preparant ja el següent disc abans de que s'acabi el que està sonant.
Als meus amics els costa seguir-me, no entenen a què ve tant de moviment, el racional és viure a 33 r.p.m.
Jo no tinc tocata, no tinc tocadiscos de doble velocitat. tinc només un "comediscos". No puc anar a 33, només puc funcionar a 45. No tinc un grup preferit, no tinc una música preferida, no tinc un estil preferit. El comediscos viatja sempre amb mi, a la mateixa velocitat que jo. No som animals sedentaris ell i jo, som caçadors-recolectors.
Els meus amics fa temps que no posen singles, els van anar llençant per guanyar espai per als elapés, jo no tinc casa on guardar els elapés, vaig de casa en casa buscant singles per donar de menjar al meu comediscos.

 

D'Israel a Vilanova d'Escornalbou i l'Aragó passant pel Congost

Camí asfaltat de Castissent

Una de les basses naturals de Castissent

La Timba amb una trovalla

Cartellet del projecte ecoturístic

La meva darrera estada a la Terra del Congost va ser fantàstica. En un lloc al marge de les rutes excursionistes conegudes i de les carreteres pavimentades, totes les petites experiències s'assaboreixen amb més profunditat i matisos.
A la terra del Congost vaig coincidir amb una petita família israeliana: la Dana, l'Ilan i el petit Ivri, que tenia un cabell ros arrissat tan maco que fins i tot les iaies del poble s'en desfeien en elogis. Amb ells vaig practicar el meu anglès i vaig aprendre algunes expressions en hebreu: Ma shlomha? (com estàs?), lehaim! (salut!), bowker tov! (bon dia!), laila tov! (bona nit!).
La Dana i l'Ilan són vegans i són a Catalunya treballant de voluntaris a granges i comunitats ecològiques i ètiques. Tenen pensat crear un centre d'acollida per a animals desvalguts, maltractats i abandonats a Israel.
Una altra gran experiència va ser anar d'excursió amb una altra petita família, aquesta de Vilanova d'Escornalbou, molt més a prop. Amb La silvia, el Ramon i el Lluc vam fer el Congost de Montrebei, incloent-hi el pont que va de Catalunya a l'Aragó i la passarel·la que baixa en ziga-zaga per una paret vertical de força metros d'alçada.
Amb l'Amber, l'Andreu i el petit Mateu varem continuar parlant de coses del projecte ecoturístic que encaren amb molt d'optimisme, malgrat que és un projecte complexe i hi ha moment que la feina els supera, molts ànims família!
Com tinc costum últimament, vaig estar fent fotos, moltes, però per al blog n'he fet una selecció per no abrumar massa. Amb el temps en posaré més i veurem, segurament, els canvis segons les estacions de l'any. Si no heŭ anat mai al Congost de Montrebei i heu d'anar, això sí, per poc que pogueu eviteu els moments de molta afluència, es gaudeix més entre setmana i quan l'home del temps ha anunciat mal temps ;-)

El Congost de Montrebei des del costat sud

Cova-bauma del congost

El Congost

Pasarel·la a la banda aragonesa

Passarel·la amb amics

El Congost des del costat nord

Les llengües de l'estiu

Ahir vaig tancar el parèntesi sedentari de Llimiana, una etapa "neorural" del meu viatge que ha estat bé per reposar experiències, aprendre algunes coses i reconfigurar espectatives.
Aquest mes és el darrer en el que hi ha mercat d'antigüitats a Igualada, fins a finals de setembre, és a dir, el principal lligam amb la meva ciutat desapareix durant el propers quasi tres mesos.
Confirmat per altra banda que segueixo rebent l'ajuda RAI (Renda Activa d'Inserció) no puc perder ni un segon en potenciar possibles feines futures i això passa per combinar recerca i formació:
Així doncs, la darrera decissió ha estat la d'aprofundir en els coneixements lingüístics del meu currículum, vull dir que durant l'estiu em proposo viatjar i fer estada a llocs on els idiomes que tinc a mitges siguin bons per fer una immersió i concentrar-se en l'aprenentatge:
Itàlia, Galícia, Anglaterra, (potser França), País Basc.

 

Abans però, he de revisitar el projecte de La Terra del Congost per definir millor com hi puc col·laborar i entreveure quines espectatives hi ha de cara al futur.
Tots els viatges aniran supeditats a les possibilitats econòmiques. De moment estic tantejant les organitzacions d'acollida en cases particulars (Couchsurfing, Bewelcome, Pasporta Servo, Servas, etc.) i el tema dels viatges compartits (blablacar i altres).
Així doncs, el que va començar sent un itinerari per terres de Lleida s'ampliarà a terres d'Europa. No cal dir que la meva intenció és aprofitar qualsevol proposta de feina que pugui sorgir durant el recorregut.
Si els resultats -de l'aprenentatge lingüistic- fossin positius, a la tornada em podria plantejar matricular-me en alguna escola que em permetès, al capdavall, obtenir alguna titulació en aquest camp.

Notes de l'homo sedentari

Refugi de l'olivera

Aviat farà un mes que sóc al prepirineu, vivint amb una família amiga. Està sent una experiència important, fent feines de camp, desbrossant horts, netejant terrenys de pedres i brancam, cavant forats per a plantar varietats vegetals, posant guies per a plantes trepadores, plantant mongeteres,...

Mentrestant el meu cos es va recuperant del desgast al que l'havia sotmès quan voltava per la Catalunya occidental amb un munt de quilos a l'esquena.
Ara gaudeixo d'uns avantatges que llavors sacrificava, abans no savia on acabaria dormint, què podria aconseguir per menjar, qui em podria ajudar, com em podria connectar,...
Com és normal, no tot són flors i violes, ara ja no segueixo les meves normes sinó que m'adapto als costums de la família que m'acull, al seu estil de vida, les seves conviccions, el seu tarannà. També m'adapto a la interacció amb els seus infants, que tenen les seves pròpies dinàmiques i exigencies d'atenció.

Suposo que és la dialèctica habitual, major seguretat menor llibertat i viceversa. Crec que fins ara m'en surto prou bé en els dos entorns. I probablement tornarà a haver canvis en aquest sentit. Ara estic relativament còmode però segueixo sense feina i ben aviat hauré de tornar-me a concentrar en com trobar-ne. Hi he pensat avui mateix en passar per davant d'una delegació d'ASAJA, l'Associació de Joves Agricultors, on he pensat de deixar un currículum així que tingui oportunitat.

També la part social* l'he hagut de sacrificar últimament, ja que estem en una masia força aïllada del món. Més per a mi, que encara no tinc cap vehicle (espero aconseguir una mountain-bike en breu).

Amb el meus amics de Castissent (Terra del Congost) estic en converses per veure de fer coses junts i és probable que m'hi vagi un parell de setmanes, potser a començament del mes entrant. També medito la possibiltat desplaçar-me el mes d'agost a buscar feina a un lloc on pugui de passada acabar d'aprendre l'idioma local (a Galícia el gallec o a Itàlia l'italià), i de passada recuperar una mica la vida social.

Part de l'aldea gala, amb espígol

(*) Entre els meus nous amics caldria incloure algunes serps verdes grises, un esquirol pelroig, un esquirol negre, alguns ocells que diuen twitt, sargantanes a dojo, mosquits que semblen tenir més vides que un gat, marietes i altres mini-escarabats, llombrius d'hort, grills inesgotables, saltamartins i alguns peixos vermells nedant en una bassa de rec.

Dies de pluja i branques

Si fa no fa, porto una setmana compartint coses a casa dels meus amics de Llimiana. Com ja havia dit anteriorment, aquest és el meu primer parèntesi pel que fa al meu nomadisme strictu sensu. És un nou repte, ara visc en sentit comunitari, més enllà de les meves converses esporàdiques al pas per viles i pobles fent via cap el nord.
Un repte donat que ja no soc jo qui configura els horaris, les situacions, les activitats. Ara és un bon moment per practicar l'adaptabilitat. Tot té el seu moment, alçar-se, esmorzar, sortir a fer alguna activitat, dinar, reposar, retornar a alguna tasca començada, sopar, oci i bona nit.
Els dies a llimiana són plujosos i això obligar a flexibilitzar les previsions, allargar l'oci, la lectura, l'estudi, internet...

Quan fa sol exploro amb les mans, m'agrada el contacte amb els elements naturals, l'aigua, el terra, la terra, les herbes, les branques, les flors, els troncs. En el temps que tinc més lliure intento apropar-me als animals, buscar-los, mirar-los, entendre'ls. Ara estic fent un niu, bé, no és un niu, és un petit refugi que quan estigui acabat em protegirà del sol aclaparador i de les pluges persistents i abundoses.
Li dic el Refugi de l'Olivera. I és en part un niu perquè la seva construcció intenta imitar la construcció d'un niu d'ocells, entreteixint branques. M'entusiasme. M'entusiasme la simplicitat i veure com, pas a pas s'enforteix. M'entusiasme veure les coses que ens regala la natura, cada cop tinc més la sensació que tot serveix per alguna cosa, tot té un sentit. Començo a sentir la felicitat de no comprar les coses.
És, en part i també, un viatge al passat llunyà, quan els homes no tenien societats complexes, relacions complexes, aparells complexes, idees complexes, ritus complexes.
Construint el refugi em sento a tocar de la felicitat, o, com a mínim, a tocar de saber quines són les meves necessitats reals i no prefabricades o postfabricades.
Entrecreuar branques és una forma de meditar i un apropament al propi orígen com humà. El meu viatge cap el nord continua interior enllà.

La meva vida a Igualada (al 2008)

(traducció d'una entrada publicada a Ipernity el 2008)

Ja us havia comentat en altres ocasions que no tinc feina , però per descomptat , tracto cada dia de trobar maneres de obtenir ingressos . Avui miraré d'explicar-vos com, al mateix temps, l'estalvio diners i contribueixo, d'alguna manera, a l'ecologia.

La meva principal font d'ingressos és la venda a través d'Internet , tinc el meu propi ordinador portàtil i una càmera , que són les meves principals eines de treball . Mentre que altres persones acostumen fer-ho a casa o a una oficina , vaig triar una biblioteca pública com a lloc laboral . La biblioteca central d'Igualada obre set hores i mitja al dia , per tant , gairebé un horari típic d'un treballador . Cada matí i tarda/vespre la visito i m'hi estic com si fos la meva oficina privada . Aquest sistema em permet evitar el pagament d'accés a internet , estalviar en estufes i aparells per mantenir l'ambient confortable , i alhora, també és un bon lloc on carregar bateries de mòbil i portàtil sense cost.

La biblioteca es troba a 10 minuts amb bicicleta de casa meva, per tant , practico esport durant almenys 40 minuts al dia , no utilitzo ni cotxe ni autobús .Un altre avantatge és la disposició de vídeos , CD's i llibres de diversos temes que complementen les meves necessitats d'informació i m'ajuden en treballs de traducció i redacció de textos.
Durant l'horari de la biblioteca , el telèfon mòbil està apagat i puc anar fent amb molèsties mínimes , cosa que facilita la concentració i l'ús profitós del temps. Finalment , estic envoltat de persones que sovint estan disposades gentilment a ajudar quan m'apareixen petits problemes i dubtes. Poc més es pot demanar ;)