Putin i la síndrome d’Asperger

(Un article de: Francisco Morente. Professor d’Història Contemporània a la UAB. El País, 14 de febrer de 2015).

La setmana passada, alguna premsa es va fer ressò d’un informe del pentàgon que afirma que Vladimir Putin té síndrome d’Asperger. La forma en la que es va presentar la notícia, tractant-se d’algú a quí s’ha identificat com a cap visible de l’eix del mal, conduia al lector poc atent a relacionar la síndrome d’Asperger amb trets de caràcter i de personalitat negatius. Una cosa que es tant arbitraria  com identificar als asperger amb personalitats brillants com Albert Einstein o Bill Gates. És un clàssic que es feliciti (de bona fe) als pares d’un noi o una noia amb síndrome d’Asperger per tenir a casa un geni en potència.

La síndrome d’Asperger és un transtorn del desenvolupament que es trova dins de l’espectre autista. Darrera de les dues formes d’entendre’l abans esmentades s’amaga un profund desconeixement, encara que en el primer cas a la ignorància se li suma una notable insensibilitat. La mateixa que mostrem quan ens referim als presidents Rajoy i Mas, a la direcció del PSOE o la la junta del Barça com autistes, perque no connecten amb la realitat. Els que amb aquesta lleugeresa parles dels autistes i dels asperger no tenen ni la més remota idea del patiment que moltes vegades hi ha darrera de les històries d’aquestes persones.

Contrariamental que se sol creure, les persines amb síndrome d’Asperger no són genis, tot i que poden tenir habilitats extraordinàries en àrees concretes a les que restringeixen el seu interès. Són persones amb problemes per interioritzar les regles de conducta social que tenim per normals, però tan intel·ligents com qualsevol altre individu i posseïdores habitualment, d’una gran sensibilitat i una rica vida interior. Per descomptat no són ni malvades ni perverses. Tot el contrari. Solen ser ingènues i incapaces de comprendre la mentida, i estàn allunyades de tota malícia, cosa que no els fa la vida precisament fàcil.

Processen la informació de forma especial, no perque els manqui la lògica, sinó perque funcionen amb una de diferent a la de la resta de mortals. Ordenen el món conforme als seus criteris lògics, i el que els pot semblar un disbarat són algunes de les coses que fem les persones considerades normals com, per exemple, enganyar o maquinar contra els altres.

Darrera de molts nois i noies amb síndrome d’Asperger hi ha històries d’assetjament escolar i marginació, que es tradueixen en falta d’autoestima i, en algunes ocasions, depresió i altres problemes força seriosos. La vida pot resultar molt difícil per a ells i les seves famílies. L’arribada a l’edat adulta no solament no resol els problemes sinó que a vegades els empitjora. La seva incorporació al món laboral, per exemple, sol ser molt complicada i no ho tenen fàcil per desenvolupar una vida completament autònoma.

El proper 18 de febrer se celebra el Dia Internacional de la Síndrome d’Asperger. Segurament aquell dia sentirem boniques paraules de llavis dels nostres governants. Els mateixos que amb les seves polítiques deixen als afectats a l’estacada. Fets i no paraules és el que aquests necessiten. Per a una família amb un fill o filla amb síndrome d’Asperger, poques coses hi ha més gratificants que trobar professors i psicopedagogs a les escoles i instituts públics disposats a tot per ajudar aquests nois. I ho fan oblidant-se de que els han retallat de forma abusiva el sou i els han empitjorat les seves condicions laborals. Gestos que demostren l’important que és garantir que allò públic, en aquest cas l’escola, segueixi funcionant.

Sortosament és així en molts dels nostres centres educatius. I no gràcies al conseller d’ensenyament de torn – sigui aquest Ernest Maragall o Irene Rigau - , sinó gràcies a la dedicació dels professionals. No esquivo la realitat: en els darrers anys ha estat necessari reduir despeses. No obstant, el rellevant és en què es retalla, quines són les prioritats. I passa que, mentres hi ha hagut diners per a pagar concerts a col·legis d’èlit i a escoles que segreguen per sexes, s’han retallat plantilles a les escoles  públiques i s’han liquidat professors de reforç, indispensables per atendre a nois i noies amb necessitats educatives especials.

La crisi ha estat la coartada per executar el programa de privatització i jibarització de l’Estat del benestar en el que tant PP com CiU creuen a ulls clucs. A Catalunya, a més, s’ha tapat amb el procés. Ho va dir amb admirable sinceritat el conseller Santi Vila fa ben poc: sense l’estelada, no s’hagués pogut imposar tant patiment social. A Madrid mercadegen amb la vida dels malalts d’hepatitis C. A Barcelona, amb la dels malalts de fibromialgia i amb síndrome de fatiga crònica. Aquí i allà s’acarnissen amb els més febles i desprotegits. A Madrid i Barcelona, individus que no mereixen el qualificatiu de decents fan les seves malifetes mentres s’omplen la boca amb la marca España i el Viatge a Ítaca. Gent amb la que jo no aniria ni a fer un cafè al bar de la cantonada.

També el cel pot ser profund *

- llavors vaig decidir agafar la motxilla i començar a buscar feina per terres de Lleida...
- osti, què valent! quina empenta!
Aquest cop va ser la meva segona assistent social qui es quedava perplexa per la meva decissió. Alguns amics meus habian també fet comentaris similars.
I tan mateix quin abisme entre les meves sensacions, el motius que em van portar fins a aquella situació i allò que hom creu que va passar, tot interpretant les meves paraules com si estigues explicant una llegenda.
No va ser una heroicitat, va ser una fugida. No tenia diners, no tenia feina, les depressions m'assetjaven, l'aire s'em feia irrespirable a Igualada, la meva ex m'exigia (de bona fe) que em mogués.
Però moure'm per Igualada era com moure la roda d'un hàmster, un infinit cansament per arribar enlloc. D'altra banda vivia amb idees exhaurides, en un cul de sac, envejant els que viuen en un túnel perque almenys ells intueixen una sortida.
Igualada era el meu cementiri. Podia deixar-me morir o podia fugir. Vaig optar per fugir. Potser no per covardia, la covardia es manifesta rebutjant un deure una destinació. Jo no tenia cap destinació i el meu deure era impossible de reconèixer. Era còrrer o morir.
En la meva fantasia de trobar un món millor en muntanyes desconegudes vaig dir a la gent allò que la gent volia sentir: m'en vaig a buscar feina. Però com busca feina una persona que ha perdut totes les esperances.
No, sabia que de feina no en trobaria. Primer perque no n'hi ha i segon perque no sabent quí sóc ni el que em passa, no sabia on anar, quina porta trucar. De fet, no sabia ni trucar.
Caminava, caminava, tot esperant algún fet miraculós, alguna cosa que canviés en mi o que canviés en els altres.
Era bàsicament una fugida del món. Era lluny de família, d'amics, de coneguts. Però també era una fugida impossible, no hi ha un altre món portes enllà.
A vegades em sentia com un zombie, mort caminant entre vius. A vegades com un animal ferit de mort, buscant un refugi tranquil on morir. A vegades la natura m'inflava els pulmons i m'aclaria alguns pensaments primordials. Em sentia un Dersú Uzalá sense fusell, un vell ermità del bosc. M'agradava decorar amb fantasies el meu dia a dia entre roures i alzines, caminant per carreteres secundàries.
Però el món no és així. El món es treballar, el món és guanyar diners, el món es parlar del treball, el món és parlar dels diners. Però els zombis no entenen això dels diners. Els zombis van a la seva. El món dels vius és molt complicat, encara més per a un zombi vell.
Tot i així, durant el viatge se succeiren grans troballes, de paisatge i de gent. Dins les meves limitacions vaig conseguir establir noves relacions, fer alguns amics amb els que mantic alguna relació en la distància.
Alguns diran que el fet de que no trobés feina va ser degut a la teoria psicològica de la "profecia autocumplida" (un mateix senta inconscientment les bases del fracàs). No ho sé, jo puc fugir d'un lloc físic però no puc fugir de mi mateix. Em cansen els missatges que diuen que hauria de ser d'una altra manera, que hauria de canviar de forma de ser, especialment quan ho diuen aquells que saben molt bé que ells mateixos no poden ni volen canviar. Hi ha coses que no funcionen com qui es canvia de samarreta. És com si algú critiqués a Harold Lloyd per no somriure.
Jo tinc la dèria de la profunditat. Aprofundeixo quan sóc a Igualada i aprofundeixo mentres atravesso el Congost de Montrebei. Sento al·lèrgia a la superficialitat, encara que sé que fugir-ne em pot endinsar en els camins de la bogeria.
El meu viatge per terres de Lleida era una continuació de mi mateix a través de nous escenaris. Em sentia foraster entre la gent, entre els amics, entre la família. A vegades un intrús, amb pensaments estranys.
I tant mateix no volia divorciar-me de la gent, en el fons mantenia i mantinc l'esperança de que algún dia algú m'escriurà i em dirà:
Osti Karles, això que expliques m'interessa! parlem-ne.
Per això el blog, per això els meus viatges, per això em vull convertir en un ésser transparent i fer visibles els móns que m'atravessen la ment com núbols blancs empesos pel vent, adoptant formes capricioses i estranyes. També el cel pot ser profund.

Las confederació de les ànimes. Fragment del llibre Sostiene Pereira, d’A. Tabucchi

(La meva primera traducció literària de l'italià al català, sense usar el diccionari. La conversa, entre metge i pacient, està ambientada en un balneari de la costa portuguesa)

 ...El doctor Cardoso va cridar la cambrera i li va encarregar dues macedònies de fruita sense sucre i sense gelat. Voldria fer-li una pregunta, va dir el doctor Cardoso, vostè coneix els metges-filòsofs? No, va admetre en Pereira, no els conec, quí són? Els principals són Theòdule Ribot i Pierre Janet, va dir el doctor Cardoso, és sobre les seves tesi el que he estudiat a París, són metges i psicòlegs, però també filòsofs, mantenen una teoria que em sembla interessant, la de la confederació de les ànimes. Expliquim aquesta teoria, li va dir en Pereira. Bé, va dir el doctor Cardoso, creure’s a si mateix “un”, que és una part del propi ésser, adherit a la incommesurable pluralitat del propi jo, representa una il·lusió, realment ingènua, de una única ànima de tradició cristiana, el doctor Ribot i el doctor Janet veuen la personalitat com una confederació de varies ànimes, perque tenim varies ànimes dins nostre, és així, una confederació que se sotmet al control d’un jo hegemònic. El doctor Cardoso va fer una petita pausa i després va continuar: aquella que anomenem la norma, o el nostre ésser, o la normalitat, és només el resultat, no una premisa, i depèn del control d’un jo hegemònic que s’ha imposat en la confederació de les nostres ànimes; en el cas de que sorgeixi un altre jo més fort i més potent, aquest jo destrona el jo hegemònic i n’ocupa el seu lloc, passant a dirigir la cohort de les ànimes, millor dit la confederació, i la preheminència es manté fins que no es destronat, al seu torn, per un altre jo hegemònic, amb un atac directe o mitjançant una pacient erosió.

Potser, conclou el doctor Cardoso,després d’una pacient erosió, hi ha un jo hegemònic que està prenent les regnes de la confederació de les seves ànimes, doctor Pereira, i vosté no hi pot fer res, solament pot secundar-lo.

El doctor Cardoso va acabar de menjar la seva macedònia i es va netejar la boca amb el tovalló. Així doncs, què se suposa que he de fer? , va preguntar en Pereira. Res, va respondre el doctor Cardoso, simplement esperar, potser hi ha un jo hegemònic dins seu que, després d’una lent erosió, després de tots aquests anys passats en el periodisme fent cròniques creient que la literatura era la cosa més important del món, potser hi ha ara un jo hegemònic que està agafant el comandament de la confederació de les seves ànimes, vosté deixi’l venir a la superfície, donat que no pot fer cap altra cosa, no ho aconseguiria i entraria en un conflicte amb vostè mateix, i si es vol penedir de la seva vida s’en pot penedir, i si té ganes d’explicar-ho a un sacerdot, li pot explicar, en resum, doctor Pereira, vostè comença a pensar que aquells nois tenen raó i que la seva vida fins ara ha estat inútil, és el que pensa, potser d’ara en endevant la seva vida ja no li semblarà inútil, deixi’s guiar pel seu nou jo hegemònic i no tracti de compensar el seu torment amb el menjar i amb les llimonades plenes de sucre.

En Pereira va acabar de menjar la seva macedònia de fruita i es va treure el tovalló que s’havia posat lligat al coll. La seva teoria és molt interessant, li va dir, hi pensaré, m’agradariafer un cafè, què m’en diu? El cafè provoca insomni, va dir el doctor Cardoso, però si vostè no vol dormir faci, els banys d’algues són dos cops al dia, a les nou del matí i a les cinc de la tarda, m’agradaria que arribés puntual al matí, estic convençut que un bany d’algues li sentarà bé.

Bona nit, va murmurar en Pereira. Es va alçar i es va allunyar. Va fer algunes passes i es va girar. El doctor Cardoso li va somriure. Seré puntual a les nou, sosté que va dir en Pereira.”

Car-Less

Al poc temps de començar la meva carrera com a bloguer d'El relat de Dorian Gray vaig explicar les raons d'haver escollit títol i subtítol per al meu quadern de bitàcora. Avui volia fer una reflexió sobre la foto que els acompanya i que serveix de teló de fons, sempre en la línia d'explicar el seu sentit, en part inconscient i en part conscient.                                                                                                                                             Fa temps, en una estada meva a Escòcia, compartint experiències amb una comunitat hippie-budista, on la llengua d'intercomunicació era (i és) l'anglès, un dels companys de vivències, crec que escocès però no ho sé segur, em va fer caure en que el meu nom, Carles, per a ell significava algú "sense cotxe", li vaig dir que tenia raó, tot mostrant-nos mútuament un somriure.                                                                                                                 Curiosament, fent una mirada al passat, hi ha dues anècdotes que semblen enllaçar amb aquest fet casual. Una de les meves àvies, ja morta, quan jo era jove va prometre pagar-me el carnet de conduir mentres estigués fent el servei militar. Jo estava disposat a acceptar el regal, fins que va resultar que em van destacar, junt amb altres soldats, a servir de cobertura a la guardia civil en unes operacions anti-eta que es duien a terme al bell mig del Pirineu navarrès. Impossible treure's el carnet allà enmig de prats i boscos.

Anys més tard, preveient que podria trobar feina en una masia a prop de Tremp, vaig començar a treure'm el carnet. Vaig arribar a aprobar la teòrica, vaig suspendre les pràctiques i havia exhaurit tots els meus estalvis. Per altra banda, durant l'exàmen vaig descobrir que els meus lapsus mentals, gairebé inocus en la vida ordinària, podrien ser mortals al volant d'un cotxe. Vaig decidir desterrar la idea de conduir mai un cotxe, per pur instint de supervivència.

Total, Car-Less, Sense-cotxe. Vet aquí que la foto del blog pren sentit. També té sentit que la foto és una instantània de la meva vida que em serveix de mirall, l'edat amb la que m'identifico, l'austeritat, el lleuger somriure d'acceptació i un cert orgull, la diferència (el blanc i negre mostra alhora un tipus de posicionament i un desig de conservar coses del passat... i de transmètre-les a les noves generacions), els braços creuats com a manera d'autoprotecció i la cadira, un homenatge involgut a Tàpies o potser al Tricicle, o a ambdós alhora.

Podriem dir que és com un retrat no autoritzat de Dorian Car Less Gray.

Missatge per a una amiga bloguera

                                                                                                                                                              Como bloguero he sentido esa misma sensación a veces y me he cuestionado si al final tenia sentido o no esta forma de comunicarse con el mundo. Un blog es algo multidimensional, no solo una via de comunicación sinó tambien una forma de digerir el mundo, una forma de aposentarse sobre tierra firme, una forma de vestir nuestra alma, de definir nuestra diferencia, es una palanca de cambio, un espejo que nos muestra como somos, con el pelo revuelto o elegantes, con ojeras o mirada seductora, un blog es el documental de nuestra metamorfosis, es la patada al vecino, el abrazo en la barra del bar, una crónica de la vida en re menor. Blogueamos porque vivimos, porque somos, porque nos mostramos y nos vemos, porque nos afirmamos en nuestra negación, porque no nos gusta que nuestra vida sea invisible. Nos gusta soñar realidades, buscarle los tres pies al cactus, jugar a parar con los lectores, reir, llorar, mojar las teclas con lágrimas de café, gritar que ya basta, gritar bastardos, besar labios prohibidos. Necesitamos escribir, o quizás las palabras nos necesitan a nosotros para sobrevivir, el mundo necesita palabras que rompan el silencio inmundo, el universo es un verso y ya no valen las plumas de ànade sinó los dígitos i los bits, la memòria de un làpiz que ya no es, los reyes ya no nos traen papel-carbón, se acabó el papel y se acabará el carbón. Escribimos en un blog, nuestro hijo, que nunca se emancipará sin nosotros y sin embargo sobrevivirá a nuestra muerte. Algún dia los arqueólogos encontraran nuestras palabras enterradas bajo columnas derruidas y intentaran comprender a que civilización pertenecieron.

Dorian Gray i la bola de cristall

Em podeu llegir més no em podeu sentir,
em podeu escoltar i no oir,
em podeu mirar i tanmateix no veure,
em podeu seguir però no tocar,
em podeu buscar però no trobar,
em podeu deixar caure i la neu em cobrirà,
però algún dia,
en una caiguda,
la bola de cristall es trencarà
i el batec del meu cor
s'escamparà dins la bola de tots.






Tan l'assistent social com l'orientadora laboral m'han recomenat que investigui si podria enacabir-me en la categoria de treballador amb discapacitació del 33%, una categoria que permet ampliar notablement les possibilitats de trobar feina. Tinc un parell de transtorns a parer de la meva última psicòloga: Transtorn Evitatiu de Personalitat i Transtorn Esquizoide. Una barreja explossiva però que en termes sociolaborals no sé si suficient ja que ho decidiria en última instància un tribunal mèdic. Amb tot això, curiosament, he trobat un punt de connexió entre les característiques de l'esquizoide i l'autisme, en l'apartat "estil cognitiu", cosa que m'ha pujat l'autoestima perque molts se n'en reien quan m'autodefinia com autista (tot i que jo utilitzo aquesta etiqueta més per motius analògics i literaris que clínics). És divertit també que els dos transtorns diagnosticats s'abrevien igual: TEP i TEP. Jo no sóc de la generació nini sinó de la teptep, ha ha ha. En fi, us passo el que diu la Viquipèdia per si algú dels que em coneixen em vol entendre millor. http://ca.wikipedia.org/…/Trastorn_esquizoide_de_la_persona…

Manual del guerriller precari 3

Roba
- Molts dels que estem en atur som gent adulta que ja hem superat l'edat de crèixer, per tant, a menys que ens engreixem de forma inesperada, podem utilitzar la roba ja comprada durant molt de temps.
- Existeixen botigues i mercats d'ocasió i segona mà on es poden trobar peces bé de preu.
- Algunes superfícies comercials com per exemple Lidl, ofereixen periòdicament peces de vestir i per la llar a preus força convenients.
- Com ja se sap, si hom pot esperar a l'època de rebaixes, millor
- De vegades al carrer també es troba roba aprofitable. Es recomenable fixar-se com l'han deixada, millor agafar la que està neta, ben plegada i ben posada en una bossa o altre envoltori. En tots els casos, rentar-la abans de fer-ne ús.
- Si tens molts contactes, pot ser interessant fer una circular preguntant a qui li sobra roba.
- A l'hivern "Ande yo caliente y riase la gente!". Oblidat de modes, estils, costums, etc. Si no tens jaqueta, posa't un jersei sobre un altre, una samarreta sobre una altre, una malla sota el pantaló, posa't doble mitjó,...juga amb el que tens.

Transport
- El millor, sempre que es pugui, és fer els desplaçaments a peu o en bicicleta.
-Si s'han de fer desplaçaments amb vehicle, mirar de concentrar les gestions en un mateix viatge i evitar fer dos viatges al mateix lloc en dies diferents per activitats diferents.
- Colar-se en el transport públic en principi no és legal, però això no vol dir que no sigui legítim si la teva situació és realment precaria i contra la teva voluntat.
- Convé estudiar quin tipus d'abonament surt més econòmic a partir d'estudiar quins desplaçaments són els més habituals i inevitables.
- Existeixen xarxes de contactes específiques per reduir costos compartint vehicles (Blablacar, Uber, etc.
- Quan algún amic et comenti que va a algún lloc en cotxe, pensa si t'hi podries afegir per fer allà alguna activitat que tinguis en ment.

Oci
- Els aturats no tenim mai vacances i alhora les tenim sempre. Hi ha moltes activitats saludables que no tenen gairebé cap cost: lectura de llibres, audició de música, senderisme, excursionisme, natació si ets prop del mar, gimnàstica a l'aire lliure,...
- A la primavera i l'estiu es multipliquen les festes majors, que ofereixen ambient i sovint algunes activitats de franc.
- Centres culturals, Casals, biblioteques, etc. proposen de forma regular activitats gratuites o de cost reduit.
- Si tens inquietuts socials i polítiques pots visitar també associacions, col·lectius, cases okupades, centres autogestionats, on sovint es benvinguda la gent amb ganes de fer coses.
- També existeixen, en una línia més tradicional, camps de voluntariat, dins del país i fora. Pots buscar informació a la xarxa.
- Quan arriba la temporada, cercar bolets és tant una activitat d'oci com una forma d'enriquir la teva dieta sense cost afegit. De forma similar, hom pot aprofitar excursions per colllir altres coses: mores, maduixes, pinyons, castanyes, herbes culinàries, cireres d'arboç, etc.
- El millor és que oci i proveiment coincideixin. Si tornes de l'excursió amb més coses que quan vas sortir, millor.
- Si tens balcó, pati o terrat, la jardineria és una bona opció, i si cultives hortalises en treuràs profit afegit. Molts dels envasos de plàstic que se t'acumulen poden ser transformats en testos i recipients de planter. Mira a veure si pots recollir l'aigua de pluja per utilitzar-la per a rec.
- Si el clima t'impedeix sortir de casa, una bona selecció de programes de tv pot ser útil. Prova de coneixer la programació del dia i tria allò que et convingui: classes d'algún idioma, documentals específics, entrevistes a personatges relevants, programes didàctics per aprendre matèries, etc.
- Evidentment llegir llibres sempre és bo. Busca un racó força il·luminat i còmode i deixat portar al món de l'escriptor.

Nota: avui dia internet es pot considerar una mina d'idees. Sempre que et sentis bloquejat, prova a cercar una resposta escrivint la teva inquietut al navegador. Potser no obtinguis una satisfacció immediata però et pot suggerir noves passes que abans no havies contemplat.

Manual del guerriller precari 2

Alimentació i higiene

Un cop acabat el capítol sobre energies del post anterior, avui intentaré fer alguns suggeriments sobre els temes de l'alimentació i la higiene i neteja en general.

- Primer de tot, analitzeu la vostra situació, si és dona el cas que esteu en una situació límit, aturats, sense dret a subsidi, prestacions, etc. Si el vostre patrimoni és mínim, no teniu propietats ni altres bens que us serveixin de recurs, llavors és el moment de parlar amb el vostre assistent social. Ell us tramitarà un volant per sol·licitar menjar, dos cops al mes, al banc d'aliments.
- No tots els aliments són imprescindibles per gaudir d'una bona salut. Alhora de comprar podeu estar-vos de comprar molts que tenen un preu elevat. En el meu cas, com a vegetarià, prescindeixo de carn i peix. Si mengeu ous i llet, apart de varietat de fruits i verdures, no us heu de preocupar per grans mancances. L'únic element que fa ballar el cap és la vitamina B12 que actualment es troba en diversos productes alimentaris i farmacèutics.
- Cada evgada més botigues i supermercats fan més ofertes de productes de caducitat propera amb preus que poden beixar fins a un 50%.
- Si anem al supermercat i grans superfícies, recordeu que els productes més frescos estan situats al darrera dels que no ho són tant. Exploreu bé les dates en cada prestatge d'on voleu agafar un producte.
- Si estàs aturat/da tens més temps que altra gent. Aprofita per identificar quines són les millors ofertes típiques de cada comerç. En un trobaràs més barata una cosa i en un altra convindrà comprar una altra cosa.
- Evita comprar per impuls (a menys que trobis relament una ganga). Sigues conscient de les coses que et convindria tenis i ves mirant a diferents llocs per comparar preus (això val per compres en general).
- Molts aliments estan sobresaturats d'elements, a vegades innecessaris. Un exemple són el sucre i el cacau. Pots convertir 1 litre de batut de cacau en 1 litre i mig afegint llet (normal o descremada), tindrà un gust més suau però és molt fàcil acostumar-si (hi pots afegir un xic de sucre, si no). Els iogurts els pots comprar naturals i després a casa afegir-hi el que vulguis, sucre, cereals, troços de fruita, etc.Estalviaràs i menjaràs més sà.
- La beguda més barata i més sana segueix sent l'aigua. Quan t'avorreixis pensa que també pots fer infusions i tès.
- Lògicament les consumicions fora de casa no hi ha més remei que restringir-les però si volem concedir-nos algún descans de l'austeritat recordeu que a molts espais públics, casals, centres cívics, hospitals, centres culturals, etc. hi ha màquines que ofereixen begudes calentes i fredes a un  preu sempre més baix que en un bar.
- En ocasions, a fires i mercats ofereixen degustacions gratuïtes, també ho podeu aprofitar, no per atipar-vos però sí per pendreu-vos en plan tapa (ocasionalment les superfícies comercials també fan promocions de productes, un altre opció per picar alguna cosa).

Higiene

- Hi ha gent que omple l'armari amb mil productes, xampú, gel, sabó, acondicionador, desodorant, colònia,...no cal. Bàsicament cal tenir: sabó per la dutxa i sabó per les mans, que poden ser ambdós el mateix. La resta de coses ja les comprarem quan siguem rics.
- Si vols aprofitar millor el subministrament d'aigua, pots dutxar-te dins d'un gibrell i aprofitar la recollida d'aigua per abocar-la al vàter i no fer anar tant la cisterna. En alguns casos es pot fer una cosa similar amb la pica de rentar-se les mans.
- Si et home i et vols afaitar, el millor moment per fer-ho és sortint de la dutxa. És el moment en que la humitat de la cara fa innecessari que gastis escuma d'afaitar (una compra menys).
- Si et dutxes amb aigua freda evitaràs la tentació d'entretenir-te i consumir en excés.
- Pel que jo sé fins ara, la marca de sabons més econòmica i menys perjudicial per al medi ambient és Lagarto.
- Si t'ha sobrat aigua després de fer bullir alguna cosa, la pots aprofitar per abocar-la a l'aigüera i rentar plats amb brutícia enganxada.
- A l'hivern se suposa que suem menys, pots espaiar una mica les dutxes, però es clar que això varia en funció de la situació. Si vius en parella, per exemple, has de valorar la frequència en funció de l'activitat i el desig de l'altra persona.