Eren les set de la tarda, feia un dia gris, ennuvolat, tot i que no
semblava que anés a ploure. Diuen que és així quan hom sent aquella
xafogor de la que és molt dificil escapar, una calor humida que
s'infiltra per totes les escletxes, de les cases i dels vestits.
Vaig sortir al carrer, sense un objectiu, sense una idea, potser a la
recerca d'un bri de vent amagat darrera una cantonada. De carrer en
carrer vaig arribar al passeig principal del barri. Em vaig aturar,
estava apunt d'entrar en un bar, necessitava alguna cosa per apaivagar
aquella calor enganxosa.
De sobte em vaig enrecordar de la Mina, la noia que vaig conèixer a
la festa d'aniversari del meu germà. Una italiana del Venetto que havia
decidit viure un any a Catalunya per aprendre el català.
La Mina era una noia discreta, de mirada càlida i faccions suaus,
morena amb el cabell llarg fins les espatlles, no gaire alta i tanmateix
tenia un aire esvelt. Pel seu aspecte i pel seu domini del català, ben
bé podria passar per una catalana més sinó fos perque de tant en tant se
li escapava alguna expressió en el seu dialecte matern.
Però la Mina també era especial per altres motius, no era la típica
estudiant amb una beca d'Erasmus atreta per les famoses nits de gresca
de la nostra ciutat, la Mina s'interessava més per les tertúlies que es
feien en alguns locals del casc antic, on es parlava de política, de
religió, d'utopies o d'història.
Però bé, com us deia, em trobava al bell mig del passeig quan tot
d'una vaig recordar que molt a prop d'allà hi havia el pis on vivia la
Mina. Tenia la seva adreça perque me l'havia donada mentres erem a la
festa del meu germà.
Vaig posar la mà a la butxaca del darrera del pantaló, vaig treure el
paper i el vaig llegir: “Mina. Passeig dels Oms, 24 2on 1a.”
Tot i que la nostra coneixença era molt recent, la recordava molt
sociable i de caràcter acollidor, estava segur que la podria visitar
sense que se sentís importunada. Dit i fet, em vaig dirigir al número
24, una casa antiga, sense intèrfon, amb la porta del carrer semioberta,
no em va ser dificil doncs, empenyer-la per entrar. Vaig donar un cop
d'ull al voltant, hi havia un interruptor a la meva esquerra, el vaig
prémer i una llum tènue va il·luminar les escales. Tot l'edifici era
antic, d'aquells que semblen delerosos d'explicar-te la història del
barri a cada pas. Esglaons amb rajoles que ja no es troben, acabats amb
un rengló de fusta desgastada per milers de passes perdudes en el temps.
Vaig pujar fins el segon pis i em vaig plantar davant la porta de la
Mina. Durant uns segons em vaig aturar, envait per una inesperada
vacilació vaig donar una mirada al meu rellotge, eren tres quarts de
vuit, no, no era massa tard, segur que no la destorbaria.
Vaig prémer el timbre i vaig donar mitja passa enrera per esperar la resposta. Al cap d'uns moments algú obria la porta:
- Sí? A, Marc! Ets tu! Quina sorpresa!
Hola Mina, havia sortit a donar un tomb pel barri quan m'he enrecordat que vivies aquí i que et podria saludar.
La Mina portava els cabells enbolcallats amb una tovallola a la
manera de turbant, duia un barnús ataronjat i unes sabatilles sense
taló.
- Disculpa Mina, em sembla que t'he interromput la dutxa.
- A, no! No t'amoïnis, ja havia acabat. Però, passa, passa, no et quedis a fora.
Vaig entrar i ella va tancar la porta al meu darrera.
- Vine, seu al sofà mentres m'asseco els cabells i després estaré per tu.
M'havia acompanyat a la sala d'estar, on hi havia un sofà de tres
mòduls, de color amarronat i amb textura de vellut, molt tou i
confortable. Vaig seure-hi.
Al davant hi havia una tauleta baixa i damunt d'ella un grapat de còmics. En vaig agafar un i me'l vaig començar a fullejar.
Devien d'haver passat uns deu minuts quan la Mina va sortir del bany i
va venir a la sala. Estava preciosa, amb aquells cabells brillats i
llisos caient amb naturalitat sobre les espatlles.
Encara vestida amb el barnús, em va preguntar:
- Marc, em podries ajudar en una cosa? Se m'ha fos la bombeta del sostre del lavabo i la vull canviar.
- O, i tant! Digue'm que vols que faci.
- Bé, n'hi ha prou amb que m'aguantis l'escaleta plegable mentre faig el canvi.
- Fet! Vinc amb tu.
Erem els dos al bany. Ella havia agafat una bombeta nova i ja tenia l'escaleta posada a punt al mig de l'habitació.
- Bé, agafa-la fort. He de pujar fins l'últim esglaó.
Així ho vaig fer. Vaig agafar l'escala pels costats ben subjecte,
mentres la Mina s'enfilava. El sostre era un pèl alt i l'escala semblava
ser insuficient. La Mina feia esforços per arribar al portalàmpades, a
cops aixecant-se sobre la punta del dits, de tant en tant tornava a
descansar sobre els talons. La bombeta es resistia a desenroscar-se però
la Mina tornava a insistir a desencallar-la, tot i que no era fàcil
treballar i mantenir l'equilibri alhora.
Jo la mirava i patia amb ella, em vaig oferir a substituir-la però em
va dir que no calia, que era cosa seva, el seu repte particular.
Com que la Mina s'estava de cara a mi, a dalt de l'escala, la podia
veure bé, els seus moviments, els seus progressos, les expressions de la
seva cara. També podia veure el seu barnús, movent-se al compàs dels
seus moviments i contorsions.
Els barnusos no van ser pensats per vestir amb fermesa, cenyits als
cossos, més aviat són fràgils en la seva lleugeresa i els seus cinturons
posseeixen una funció temporal i efímera, tendeixen a esmunyir-se en
absència de nusos.
A cada moviment de la Mina, podia percebre com el barnús s'afluixava
lleugerament. Si en un primer moment només deixava veure els peus, els
turmells i una part dels bessons, ara s'havia obert una escletxa per la
que podia entreveure les seves ben formades cames.
Finalment la Mina va poder treure la bombeta i ara tocava posar la
nova. Va guardar la vella en una butxaca i en va treure la de recanvi.
- Aguanta bé Marc, encara no he acabat.
Jo seguia aguantant, però la meva mirada ja no es dirigia al seu
rostre. L'escletxa seguia creixent, en la seva part més alta ara podia
veure les seves cames molt més amunt, amb tota la seva força seductora.
Vaig començar a sentir una calor interna que res tenia que envejar a
l'ambiental, una calor que m'envaïa de baix a dalt. Volia dissimular,
retirar la mirada perque la Mina no se n'adonés i em reprobés l'actitud,
però em resultava impossible. A cada gest, a cada moviment, el cos de la
Mina m'hipnotitzava i un desig no previst s'anava apoderant de mi.
La Mina va separar els peus per aconseguir més l'equilibri. El barnús
es va obrir més, concentrada com estava, la Mina no es va adonar que
ara res no cobria la seva nuesa per sota del malic. Una nova onada de
calor em va amarar, tenia les galtes enrogides en una estranya barreja
de vergonya i desig. Per més que ho intentava, no podia defugir la
mirada, encara més quan vaig descobrir un entrecuix inesperat. Quan un
pensa en un entrecuix, sovint se l'imagina cobert amb aquell petit bosc
triangular que dur a la vall íntima d'una dona. Però la Mina era
especial també en això. Ella va pensar que si les cames atrauen per la
seva finor i nuesa, perque no alliberar també aquella part del cos tan
íntima.
I allà estava jo, immòbil, captivat per aquella visió, quasi sense
respiració, sentint com unes gotes de suor em lliscaven pel front, les
galtes vermelles com mai, excitat, sentint com els pantalons sem feien
petits per moments. Hagués volgut baixar la cremallera per guanyar espai
vital, fins i tot treure'm els maleïts texans ajustats que m'oprimien
sense compassió.
Però no podia, les meves mans seguien aferrades a aquella petita escala i els meus ulls aferrats a la vall de la Mina.
- Ja està! Al final he pogut canviar-la! Ja pots deixar anar l'escala.
La Mina va baixar de l'escala, la va plegar i em va mirar amb una certa sorpresa:
- Osti, Marc! Estàs vermell i tot suat! Potser sí que la propera vegada canviis tu la bombeta.
Publicat prèviament a Ipernity
